marginàlies

Ajagut i desvetllat al llit quan encara havien de tocar les quatre del matí recordava el pedacer de la seva infantesa. Li deien així, al poble, tot i que cridàs pels quatre cantons: “Aram, giny, coure, ferro vell, tot es compra!”.  El recordava fosc de pell i gras, amb ulleres fumades i bigotet. No ho juraria, perquè a la seva edat la remembrança coixeja i a voltes confon els recordatoris, però tenia la veu aflautada, una veu que de cap manera corresponia a la còrpora que identificava. Probablement per això el pedacer que comprava tota mena de metalls tenia el caràcter agre, amb un punt de cabroneria que, segon quan, el feia repulsiu. D’aquesta manera, es convertia en el pitjor dels homes del sac de la contrada. La seva germana petita, en sentir-lo a prop, corria a ca seva en una mar de llàgrimes.

Què hi feia el pedacer en aquelles hores insomnes? Tenia algun significat, aquella presència fora de text i de context? Què li volia dir si només feia unes hores acabava d’escriure:

Només els tocats del boll
també hi estan per la fortuna.
I afortunats són els que miren de cara la tristesa,
els ulls somorts de la pesantor d’ànim,
les mans balbes de la contrició.
Sols els qui han tastat tant la salabror de la penúria
com l’acidesa esmussant i addictiva del plaer
elevat a una potència infinita
tenen raons per entristir-se i a parlar-ne tal com raja.

Durant tot lo dia la sentència “La sang engendra estupor” li havia ocupat la cervellera. I s’havia sentit les mans talment relles que deixaven el camp a punt de sembra-hi llavors de paraules esdrúixoles. Certament eren de fosa, aquestes excentricitats que li atribolaven el senderi, però, se les enduria, el pedacer de veu flautada? Probablement ni regalades.