marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

27 d'octubre de 2008
0 comentaris

MON PARE SE N’HA ANAT AMB LA MIRADA POSADA

i just en el moment que la levitat del temps perdia el rellotge i els espais es descolorien. S’ha acomiadat amb la seva veu plena de seny; amb la seva veu completa, acabada, que en lloc d’imposar per la seva gravetat, t’enreda, t’embadaleix amb el seu perpetu encadenament d’històries. Té un mirar absolut, mon pare, una mirada color de cel i lluenta com la seva emotivitat extrema. És molt freqüent veure’l mirar des de la seva butaca de patriarca estant el puig de son Bonavista i el Penyal d’Honor, sobretot el Penyal. El mira fendidorament i transcendint la seva majestuositat, i cap a ell vola.
I en ser-hi, mira el seu poble, la vall sense la qual no és ningú, segons diu amb un punt de llum en els ulls, i cap a ell plana mansuetament amb la mirada falconera. Volta per la casa on va néixer –ai, la nissaga!- plana pels sostres dels germans i germanes, i entra a casa per demanar a la seva dama que li renti l’esquena, que té la pell sensible i requereix mans d’experta en excrescències de tendresa. I quan ella més s’afanyava a complaure’l, ell li tatua una besada allà on sigui: “més te’n mereixes, de besades”, li diu amb un murmuri retut. Sense la seva dama no entén la vida i ho diu sempre que és necessari. Se n’ha anat amb la mirada posada i deixant la seva dama en balconada d’enyor. El plom del cel no pot ser més explícit: trigarà a tornar, si és que torna, que té la mirada color de cel i juganera, infantil li diu la seva dama, i vés a saber si s’ha topat amb l’eternitat. I si és així, la seva dama li haurà de retreure que no li hagi deixat la mirada damunt el coixí, aquest mirar blau de cel que pacifica, que enamora; que tot ho veu i que ho dóna tot sense esperar res a canvi perquè així ho mana la santa condició humana. I ja que no l’hi ha deixat, li haurà de pregar que l’aprofiti per abastar tota l’eternitat sense perdre’s cap detall. I ja que hi és, que hi obri un grapat de finestrons perquè pugui entreveure què té de bo aquesta eternitat que a ell allibera i a ella oprimeix.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.