marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
A LA MAR AMB PALAU I FABRE
Som dels mallorquins –ja no sé si molts o pocs- que no ens agrada anar a la mar; i molt menys, estendre’ns sobre l’arenal per prendre el sol. És clar, som fidel als adagis que parlen de què “la mar fa forat i tapa”, i que “el sol, per a les sargantanes”. Com ocorre més del que convé, s’esdevenen circumstàncies que t’obliguen a actuar a contrapèl de les teves volences i a mi, avui, per raons que seria prolix d’explicar, m’ha tocat anar a la mar. En soler tenir mal prendre, per revenjar-me d’aquest atemptat contra el meu posicionament –toix o de pes, tanT se val, però en tot cas digne de
consideració-, me n’hi he portat “La claredat d’Heràclit”, de Josep Palau i Fabra, editat fa vuit mesos per Accent editorial, i que fa pocs dies em regalaren.
Me n’havien parlat molt favorablement, de l’edició d’aquest text del mestre Fabra escrit originalment en francès (“La clarté d’Heraclite”) i traduït per Oriol Ponsatí-Murlà. Així, en arribar al punt de destinació, una rada gran o una badia petita del nord, el nom del qual no esmentaré per no ofendre memòries que parlen de costa i de pi, he començat a llegir el text del mestre talment com si Escenificàs la meva rebel·lia: sense llevar-me la camiseta, cap i llibre alts, mal assegut damunt un caramullet de rocs de mar. Com em sol passar, però, la lectura m’ha pres de seguida i tota l’altivesa teatral del principi ha deixat pas a la fruïció clarament reflectida en el meu esguard pillastre que no ha passat desapercebut en els qui m’acompanyaven a l’aventura platgera. A la pàgina 28 llegia com el mestre Fabra demanava a l’efes quina és la mida del sol i que aquest li responia que té l’amplada d’un peu d’home. He fet una pausa, he mirat l’astre, que queia a plom; he mirat els iots i altres barques ostentoses que, talment cagallons, embrutien la badia; en tota la gent –majoritàriament forana- que xalava. He mirat el meu voltant de mar i arena, i gent en multitud, i he pensat amb mestre Fabra, si aprovaria que m’acarés al seu text en un indret tan poc adient per aprofundir en les seves recerques i pensades. Però davant la manca tan clamorosa de veus sàvies, he tornat a la rebel·lia inicial tot redreçant de bell nou el cap i “La claredat d’Heràclit” perquè els banyaires que anaven i venien emperesits ensopegassin amb el títol.
I fins que no he acabat el text, fins que no he acabat de prendre les primeres mides a tanta saviesa, a tanta claror i a tanta bellesa, no he partit de la rada gran o de la petita badia fent la guitza als companys d’eixida que volien retornar a Ciutat de jorn. La revenja s’havia consumat.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Per què tanta mar, tan poca illa, per què?
Brins de sol; vent i al vent brins de futur.
Tanta mar, tan poca illa – aquí som fa segles.
Del recull ILLA
I dic jo : això ens configura?