Qui s’apunta a la il·lusió contra tot corrent, postmentides, preveritats i altres realitats alternatives que s’imposen com l’absurd o la sequera? Qui s’apunta al somni sense matisos, ni graus, ni intensitats; al somni mer i net, essencial, naïf? Qui vol donar bracet a l’anhel de ser plenament qui s’és entre la seva gent i la
“Mameluc!”, m’ha cridat en ser a la seva alçada i quan el sol encara no havia fet la mitja hora. M’ho ha dit en castellà, però tant és. M’ho ha cridat tastanejant, amb la vista perduda, vestit com si fos un matí rigorós d’hivern, enfitadíssim, cabellera de filferro, amb una cervesa de litre a la
Els autobusos de Ciutat han lluït avui una banderola amb els colors de l’arc iris -que simbolitza la lluita pels drets d’orientació o d’identificació sexual- sobre els retrovisors de la dreta. Me n’he alegrat, i molt!, perquè és una manera ben joiosa de celebrar el dia de l’orgull gai. Per això també m’agradaria que en
De tot el que demana una segona oportunitat al taller gazanenc Marginàlia, que és molt i enamoradís, tenc tirada especial pels llibres que hi arriben per moltes vies i amb nombre important. Entre els exposats, sempre hi he trobat textos que m’han interessat i que no tenc, o m’he fet amb altres que, per diverses
El verb decréixer, segons el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, significa disminuir gradualment. Ara que a les nostres illes la saturació generalitzada ha fet vessar els avencs de paciència de la majoria dels qui les vivim i patim, el verb cobra valor. És evident que durant els mesos d’estiu, sobretot, els
32 graus a l’ombra del lledoner familiar en terres de call vermell, amb la mar a tocar però sense sentir-la. Set graus menys que l’obra d’Antònia Vicens (“39 graus a l’ombra”) que fa 50 anys guanyà el Premi sant Jordi de novel·la i que va escriure no gaire lluny de l’ombra que m’aquieta. 50 anys
Una abella reina rumbosa, una bicicleta de dona rovellada, de les antigues, de les que pesaven un quintar i mig, i un nadó dins el bres només amb bolquers que riu a les totes sense que ningú li faci ganyotes. Tres instantànies escapades d’un somni orat -i del que en desconeix la trama- que s’aixequen
És l’hora de què? De fondre el plom de la pleura, de desesperar el que cerca la sang d’algú que puja al cel sense tenir dits. És hora d’exasperar el rubor que mortifica la vida i les preguntes que no saben dir prou. Arriba d’hora la ploma que tracta els ulls com el vol protector
Què pesa la terra? 6.600 trilions de tones, segons conclogué Henry Cavendish el 1789. Cavendish era un geni exasperadament misantrop i escèptic, multimilionari molt a pesar seu, poc xerrador, que no estimava ni odiava, diuen, i que no esperà res mai, raó per la qual no tenia por, segons sembla. Probablement per això morí als
El menut que sap més del món, el robador de cors més implacable, a quatre mesos de fer els quatre anys, demà acaba l’escola i ha lliurat als pares el quadern de treball del curs. Està satisfet, diu. Considera que la feina és més que acceptable, tot i que no cada dia estàs feiner i
De tots els racons per visitar que presenta de manera espectacular el Taller Marginàlia, el buc insigne de Can Gazà, n’hi ha un –passada la recepció a l’esquerra- que crida força l’atenció i que, en haver-lo visitat, deixa una sensació semblant a la inquietud. Es tracta d’una prestatgeria a vessar de cors de Jesús, bonjejusets,
A les quaranta-vuit hores de la celebració de la Diada per la Llengua de l’Obra Cultural Balear, convé no esperar més i agrair totes les persones, socis i simpatitzants de l’entitat, que acudiren a la crida dissabte desafiant el sol rogent de Ses Voltes. Un cop més, l’òrbita de l’OCB demostrà que els seus actius,
Moltes gràcies per ser aquí, novament, i voler tornar a fer crit i cant general, alegre i tenaç per la llengua catalana, la nostra, la que parlam des de fa prop de vuit-cents anys. Gràcies, moltes gràcies per respondre afirmativament a la crida de les entitats que han convocat aquest acte encapçalades per l’Obra Cultural,
Fa 2066 anys, segons qui hi entén, Juli César, com a magistrat, entrava a Itàlia sense el preceptiu permís del Senat, tot creuant el riu Rubicó –expressió que ha fet fortuna entre les frases fetes- dient unes paraules que encara són molt més usades: “alea iacta est”, la sort ha estat tirada. Per l’OCB i
Els plataners més vells amb qui compartesc barri i certs esbarriaments des de fa gairebé una eternitat, aquests dies muden d’escorça com si fossin serps en vertical i amb branques. I ves por on el símil mal trobat em recorda aquells “filets de fuel” i de Rajoy referits al vessament del “Prestige”. Quinze anys farà