Gramenetum

Ja hem passat el primer trimestre del 2015 i ara és el moment de confeccionar i preparar les memòries de l’any anterior. Moltes empreses, institucions, associacions o ONGs estan en aquests moments recopilant la informació de la seva activitat, les tasques realitzades, les fites assolides… Per això ara és un bon moment per mirar una mica enrere, només una mica, i tractar de descobrir quins són els esdeveniments que valorem i els que ens han marcat. I també de preguntar-se: quines són les notícies passades que realment seran significatives i que significaran un canvi, una transformació una millora general. En definitiva: Quina és la millor noticia de l’any passat? I encara diria més: Quina és la noticia més positiva del 2014?

Noticies positives

L’escriptor, cineasta i tarotista xilè Alejandro Jodorowsky diu que és important l’exercici de cercar tots els dies al diari una noticia positiva: És difícil trobar-la. Però, entre els negres esdeveniments, sempre, de manera gairebé imperceptible, hi ha una: S’ha descobert una nova espècie d’ocells, que es pot trobar vida als estels, que un nen va caure d’un cinquè pis sense fer-se mal, que la filla d’un president va intentar suïcidar-se a l’oceà i va ser salvada per un obrer de qui es va enamorar i es van casar, que els joves poetes xilens van bombardejar amb 300.000 poemes, des d’un helicòpter, el palau de la Moneda, on va ser eliminat el president Allende… Jodorowsky recomana, com exercici de sanació, buscar una noticia positiva diàriament durant quaranta dies. Això ens obliga a descobrir a la premsa, la ràdio o la televisió els fets positius, allò que assenyala esperances de millora per a l’esser humà. Han de ser noticies a escala planetària, coses que poden ser petites, però que resulten beneficioses i porten consciència al món.

Per a molts la noticia més ‘importants’ serà la V baixa del darrer onze de setembre, per altres el referèndum d’Escòcia, l’abdicació del rei, la descoberta de l’afer dels Pujol, la crisi de l’Ebola, l’Estat Islàmic, la corrupció generalitzada, la guerra de Crimea o la consulta del 9-N. Ben segur que és molt difícil arribar a un punt d’acord. Però per a mi, hi ha una que destaca molt i molt per sobre de totes per la seva singularitat i també per la seva grandesa, humanitat i bellesa: L’Estela de Carlotto, la presidenta de ‘Las Abuelas de la plaza de Mayo’ ha recuperat el seu net desaparegut durant la dictadura argentina.

La millor noticia del 2014

La història de la recuperació d’aquest nét, que va néixer en captiveri després de ser raptat per funcionaris i militars, és gairebé bíblica i va agafar per sorpresa a tots, perquè l’Estela ja feia anys que el buscava i també ja feia molt que havia perdut l’esperança de retrobar-lo.

De Carlotto treballava de mestra quan, el 1977, les forces armades van segrestar i torturar el seu espòs Guido, que va ser alliberat previ pagament d’uns 30.000 dòlars de l’època. També va ser segrestada la seva filla Laura embarassada i va ser mantinguda amb vida a un centre clandestí de detenció fins el naixement del nadó que va desaparèixer. El pare també va ser assassinat. Va ser llavors, quan aquesta àvia- coratge va començar a buscar i exigir l’aparició del seu nét i dels altres infants segrestats- desapareguts per les forces militars durant la dictadura. Amb aquesta preocupació va ser una de les fundadores i presidenta històrica de l’associació de drets humans que té com a finalitat localitzar i restituir les seves famílies legitimes tots els infants desapareguts i prevenir la comissió d’aquests crims contra la humanitat i la seva reparació.

Ens resulta força difícil, davant d’aquest drama, poder imaginar una  experiència esgarrifosa com aquesta, com diu ella: No hi ha ensenyaments ni llibres que expliquin com s’ha e buscar a un desaparegut. Per això la notícia del retrobament del nét i l’àvia és com un esclat commovedor d’alegria, ple de sentiments d’optimisme i satisfacció personal i col·lectiva, més enllà dels orígens o les ideologies.

Ignacio Guido Montoya de Carlotto

El nen va ser criat com Ignacio Hurban per una família del centre de la província de Buenos Aires. Fins als 36 anys, tota una vida, just el dia del seu aniversari, no va tenir la confirmació de que era adoptat. Immediatament va començar a buscar els seu origen que el va portar directament a l’associació de ‘Las Abuelas de la Plaza de Mayo’ i a tenir, com diu ell, ‘dues àvies amoroses, atentes i divines’, després de no tenir-ne cap durant la seva infància. El seu nom també l’ha canviat, encara que parcialment, perquè continua dient-se Ignacio, però s’ha afegit també el nom de Guido, que era el del seu avi i de l’oncle, i perquè era el que la seva mare Laura havia demanat, abans de ser assassinada. També té ara els cognoms del pare i de la mare biològica.

Hi ha més d’un centenar de retrobaments similars, però no em negareu que aquest és gairebé com un conte amb final feliç. És una història impressionant, la que més m’ha emocionat i sacsejat d’arreu i de l’any que van passar. Potser és per haver conegut personalment a l’Estela, però crec no només per això. Vaig sentir un calfred i vaig notar que se’m dibuixava un somriure imaginari a la cara, però també internament, al cor, com diuen les mestres de txi-cum…

Espero que a vosaltres també us hagi emocionat.