El meu bloc

Cal canviar l'acció per a què canviï el resultat. - Bloc personal de Joan Inglada Roig

21 de juny de 2019
0 comentaris

Origen del Patriarcat

El 1861 el suís Joham Jacob Bachofen, com a jurista que era, va emprendre una complexa investigació multidisciplinar basant-se principalment en els escrits de nombrosos escriptors de la Grècia Antiga (Hesíode, Píndar, Ovidi, Virgili, Horaci, la Ilíada i l’Odissea, Heròdot i Estrabó), per determinar quin tipus de lleis imperaven a Europa abans del conegut com a dret romà basat en el pater famílies.

Doncs bé, es va trobar que la major part dels autors grecs descrivien unes cultures primitives pacífiques i comunalistes, regides pel que ell denomina com a dret matern, que l’Imperi grec va envair. Aquest testimoni històric, coincideix amb el d’antropòlegs i historiadors, que qualifiquen aquell període com d’organització social matrifocal, en què les mares actuaven com a eix vertebrador de cada grup humà. (font)

Engels cita 35 vegades Bachofen al seu imprescindible llibre L’Origen de la Família, de la Propietat Privada i de l’Estat. En el Prefaci a la quarta edició (1891), Engels diu: “Abans del començament dels anys seixanta [1860], hom no pot parlar d’una història de la família. La ciència històrica en aquest camp era encara completament sota la influència dels cinc llibres de Moisès. La forma patriarcal de la família que s’hi descrivia amb més detall que enlloc més, no tan sols s’assumia com la forma més antiga, sinó que s’identificava—llevat de la poligàmia—amb la família burgesa actual, semblava que la família no havia experimentat en realitat cap desenvolupament històric; … La història de la família data del 1861, de la publicació del «Dret matern» de Bachofen. Ací l’autor presenta les següents conclusions: 1.que els humans al principi vivien en un estadi de promiscuïtat sexual, que per descriure’l Bachofen empra un terme erroni com és heterisme; 2. que aital promiscuïtat exclou tota certesa de paternitat, que la descendència no es podia reconèixer més que per la línia femenina—segons el dret matern—i que aquest era originalment el cas de tots els pobles de l’antiguitat; 3. que com a consequència que les dones, com a mares, eren els únics progenitors coneguts amb seguretat de la generació més jove, gaudien d’una posició tan alta de respecte i honor que esdevingué el fonament, segons la concepció de Bachofen, d’un govern regular de les dones (ginecocràcia); 4. que la transició cap a la monogàmia, on la dona pertany exclusivament a un home, implicà una violació d’una llei religiosa primitiva (és a dir, de fet una violació del dret tradicional dels altres homes a aquesta dona), una violació que per tal d’expiar-la o per guanyar-se la indulgència la dona s’hagué de retre per un període limitat.”

Les proves per aquestes afirmacions Bachofen les troba en innombrables passatges de l’antiga literatura clàssica, que recollí amb una dedicació immensa. El desenvolupament de l’«heterisme» cap a la monogàmia i del dret matern cap al dret patern es realitza, particularment entre els grecs, com la conseqüència d’un avenç en les concepcions religioses, que introdueixen en l’antiga jerarquia de déus, representativa de l’antiga visió, noves divinitats, representatives de la nova visió, que bandegen més i més els primers. Per tant no és el desenvolupament de les condicions de fet de vida dels humans, sinó el reflex religiós d’aquestes condicions dins els caps d’aquests mateixos humans, segons Bachofen, ço que ha comportat els canvis històrics en la posició social dels homes i les dones entre ells. Segons això Bachofen interpreta l’«Orestíada» d’Èsquil com la representació dramàtica del conflicte entre el dret matern en declivi i el nou dret matern que sorgeix i triomfa en l’època heroica. Clitemnestra, per voluntat del seu amant Egist, assassina el seu marit, Agamèmnon, després del seu retorn de la guerra de Troia; però el fill d’ella i d’Agamèmnon, Orestes, venja l’assassinat del seu pare amb l’assassinat de la mare. Com a conseqüència d’això és perseguit per les Erínies, les guardianes demoníaques del dret matern, d’acord amb la qual el matricidi és el crim més greu i imperdonable. Però Apol·lo, qui havia aconsellada a Orestes aquesta acció pel seu oracle, i Atena, a qui es crida per fer-hi un judici—les dues deïtats representen ací el nou ordre patriarcal—prenen Orestes sota la llur protecció; Atena escolta les dues parts. Tota la qüestió en disputa es resum breument en el debat que ara té lloc entre Orestes i les Erínies. Orestes afirma que Clitemnestra ha comès un doble crim; ha assassinat el seu marit i així també ha assassinat el seu pare. Per què les Erínies el persegueixen a ell, i no a ella, en veure que ella és de lluny la més culpable? La resposta frapa: «Ella no tenia envers l’home que assassinà, cap vincle de sang».

Fa entre 100.000 i 50.000 anys es va produir una revolució cognitiva / lingüística / simbòlica que va portar l’homo sapiens a començar a viure en societats. (font-1) i (font-2)

Les investigacions arqueològiques, antropològiques, lingüístiques, genètiques i etnològiques de les últimes dècades han descobert que fa més de 30.000 anys va existir una era pre-patriarcal que demostra que: no és que un altre món sigui possible, sinó que ja va ser possible, durant un període molt més ampli que tota la història oficial que s’ensenya a les nostres escoles.
La societat humana a la Vella Europa era matrifocal, la família era la de la dona-mare, que vivia on havia nascut, amb la seva mare, l’àvia, germanes i germans i filles i fills de totes les generacions, estadi cultural primigeni, on el concepte de pare biològic no està especificat, es tracta d’un clan matrístic de principis col·lectivistes suggerint que els fills eren de tot el clan. Això es pot contrastar amb les societats pre-patriarcals actuals com ara els Mbuti, al Zaire, on els infants anomenen «pare» a tots els homes grans de la tribu i «mare» a totes les dones. (font)

La societat matrifocal europea era comunalista i sedentària o «urbana». Fa 8.000 anys va rebre un immigració de gent procedent del Creixent Fèrtil, entre Anatòlia i Mesopotàmia, que es va integrar perfectament, cosa que indica que tenien una organització semblant. (font)

En les escultures, pintures i gravats d’aquelles cultures pacífiques i comunalistes pre-indoeuropees, no hi ha armes, ni cabdills, ni batalles … es van trobar estatuetes femenines per milers. Les troballes arqueològiques evidencien que no hi hagué cap tipus d’opressió sobre els homes. No hi ha cap indicador ni en l’art, ni en els enterraments, ni en cap altre aspecte que impliqui una dominació de gènere com les que posteriorment instaurarien les androcràcies indoeuropees i semites sobre les dones.
Bachofen, fruit de la seva investigació, va escriure un llibre en què explica la qualitat i la funció social i civilitzadora de la libido maternal a les primeres societats humanes; el que ara ja l’antropologia amb la nova aportació de la revolució arqueològica està confirmant; la fraternitat, la pau, l’harmonia i el benestar d’aquelles societats de l’anomenat Neolític a la Vella Europa, procedien dels cossos materns, del que és maternal, del món de les mares. No d’una religió de les Deesses ni d’una organització política o social matriarcal, sinó dels cossos materns. És a dir, que aquella societat no provenia de les idees o del món espiritual, sinó de la substància emocional que fluïa dels cossos físics i que organitzava les relacions humanes en funció del benestar; i d’on sortien les energies que vertebraven els esforços per tenir cura de la vida humana. (Casilda Rodrigañez, “El asalto al Hades”).En resum, fa alguns mil·lennis teníem consciència de l’existència i el Patriarcat ens ha “esborrat” aquest coneixement i ara ens passem la vida desorientats, cercant no-sabem-què i ho tenim davant els nostres nassos! (font)

Les més velles tradicions de les cultures siberianes (d’on prové el terme de xamanisme) assenyalen que el primer xaman va ser una dona que disposava de poders meravellosos; sempre han estat molt nombroses les dones xamans. Els autors que han estudiat aquestes cultures sempre van quedar sorpresos que els vestits rituals dels xamans fossin femenins. Això s’explica, potser, per l’origen femení del xamanisme.
Les Bruixes van ser les xamanes europees pre-cristianes. Dones que, des del Paleolític Superior fins a l’època de la Inquisició, van desenvolupar cosmovisions i pràctiques espirituals, guaridores, visionàries, rituals i de gènere que van inspirar i van guiar les seves vides i les de les comunitats on van viure. Van ser dones sàvies, és a dir, dones que tenien coneixements, poder i respecte, similar al que obtenen les xamanes indígenes en les seves societats originàries. Per això, més enllà de les diferències culturals més externes, trobem moltes similituds entre les cosmovisions i les pràctiques de les Bruixes europees pre-cristianes i les de xamanes d’altres pobles ancestrals. (font)

… la desfeta de les cultures pre-indoeuropees va començar quan van aparèixer en escena els primers pobles militaritzats indoeuropeus, l’origen geogràfic dels quals era a les grans estepes entre el Mar Negre i el Mar Caspi, l’Estepa Pòntica, on pasturaven els seus ramats de bestiar i des d’on es va expandir la llengua mare dels idiomes indoeuropeus que actualment es parlen a la major part d’Europa. … eren societats ramaderes fortament jerarquitzades que es van expandir a sang i foc per Europa i el Pròxim Orient a lloms dels seus cavalls i dels seus carros de guerra. La seva organització social era patriarcal, governada per caps guerrers que adoraven a Déus celestes masculins i que brandaven la maça, la destral o l’espasa com a símbols divins. (font)

Hi va haver un altre focus en l’origen del patriarcat; més al sud; són els semites. Eren pobles de pastors nòmades d’ovelles i cabres que habitaven el desert aràbic i que des d’allà van emigrar cap al nord (possiblement per la desertització del seu territori) per colonitzar els pobles agricultors pre-indoeuropeus d’Orient Pròxim. Els indoeuropeus no són parents propers dels semites, com demostra la llunyania dels seus hàbitats originaris. No obstant això, les oposicions «androcràtic» versus «gilànic», de relacions igualitàries dona-home, «ramader» versus «agricultor», «nòmada» versus «urbà» defineixen una polarització fonamental entre indoeuropeus i semites d’una banda, i les poblacions de l’Europa neolítica, de l’Orient mitjà pre-semític i de l’Índia pre-ària per l’altre.
Les invasions àries i semites, les primeres, provinents de les estepes russes, cap a la vella Europa, la Vall de l’Indus i la Conca de Tarim, i les segones, provinents dels deserts de Síria i d’Aràbia, cap a l’Orient Mitjà, constituïdes per pastors-ramaders nòmades, militaritzats, domadors del cavall, els aris, i del camell, els semites, estructurats patriarcalment, jeràrquics i adoradors de Déus masculins, van acabar amb la societat matrifocal cremant pobles sencers, assassinant a tort i a dret, principalment els homes, esclavitzant sexualment les dones, arrasant-ho tot on arribaven i implantant el Patriarcat. (font)

Els genomes de 69 europeus de 8.000 a 3.000 anys enrere confirmen així la “hipòtesi de l’estepa” … Fa 4.500 anys, els ramaders que hi vivien es van estendre per Europa gràcies als seus flamants carros de rodes.
El macro-estudi genòmic internacional, del 2015, ha estat coordinat pel genetista David Reich, de la Universitat de Harvard, al costat de Boston, i ha comptat amb la participació dels arqueòlegs i pre-historiadors Manuel Roig Guerra, de la Universitat de Valladolid; Roberto Risch, de l’Autònoma de Barcelona; i Rafael Garrido Pena, de l’Autònoma de Madrid. Les dades, basades en una nova estratègia molt eficaç de seqüenciació (lectura) d’ADN es presenten a la revista Nature.
Anàlisis genètiques fetes el 2017 permeten afirmar que aproximadament el mateix nombre d’homes i dones van participar en la migració dels agricultors d’Anatòlia a Europa. No obstant això, per a les migracions posteriors des de l’Estepa Pòntica durant l’Edat del Bronze primerenca, trobem un biaix masculí molt fort. S’ha observat que hi ha molt pocs cromosomes X dels migrants Yamna, el que indica que hi havia potser una desena d’homes migratoris per cada dona migratòria. (font)

La ramaderia: de la dominació animal a la dominació humana
Per a això fixarem la nostra atenció en un element comú que tenen tots dos pobles (indoeuropeus i semites) en contraposició a les cultures sedentàries i eminentment agrícoles pre-indoeuropees, això és la seva manera de vida ramadera i nòmada. És a dir, crien ramats i es canvien freqüentment de lloc en funció del creixement de les pastures. Aquesta ramaderia nòmada va suposar un transcendental canvi evolutiu pel que fa a les tècniques del caçador paleolític, ja que mentre aquest últim seguia o esperava les grans migracions de herbívors per a la seva caça, el pastor nòmada ja no segueix a la bandada, sinó que la dirigeix, s’apodera d’ella. Apareix d’aquesta manera per primera vegada en la història el concepte d’apropiació (de la naturalesa): “aquesta vida (animal) ara és meva.” Des del punt de vista de les cosmovisions arcaiques, aquest fet és sacríleg, ja que va suposar trencar, trencar de facto, el vincle ancestral i sagrat entre animals i humans que havia perviscut generació rere generació des del principi dels temps a través de l’espiritualitat naturalista paleolítica.
… en l’acte de matar el llop perquè no es mengi les meves ovelles, l’instrument de caça es transforma en arma. (…) L’arma és un instrument de caça usat per matar per matar. Les armes apareixen en el moment en què es mata el llop, com manera sistemàtica del viure, perquè no mengi una cosa de la qual jo m’estic apropiant. (font)

Les invasions de les cultures indoeuropees i semítiques que van arrasar els pobles pre-indoeuropeus, igual que en el passat immediat els europeus van fer amb els pacífics indis americans, pot rastrejar-se en alguns dels textos sagrats més antics de la humanitat, sota el simbolisme d’enfrontaments mítics entre pastors i agricultors. En aquests mites s’intenta prestigiar la figura del pastor nòmada com a símbol de la nova era patriarcal (no cal oblidar que en les cultures pre-indoeuropees l’agricultura / recol·lecció és una tasca eminentment femenina).
La Bíblia està plena d’escenes de violència com ara quan els hebreus van penetrar a Canaan, sens dubte reflecteix els valors dels hebreus (semites) que la van escriure. (…) En l’èxode, Jahvè, guia al poble d’Israel a través del desert cap a la terra promesa de Canaan, una terra de la qual flueix llet i mel. Aquí parla com un déu tribal, que guia i dirigeix al seu poble cap a la terra que ha escollit per a ells . Però aquest déu és també un déu guerrer a la manera ària. El seu poble és, per sobre de tot, guerrer:
A l’Antic Testament, Nombres 33:51-53 hi trobem: Va parlar Jahvè a Moisès … i li va dir: “Comunica això als israelites: Quan passeu el Jordà per entrar al país de Canaan, expulseu del davant vostre tots els seus habitants, destruïu tots els seus ídols de pedra i totes les imatges de fosa, i feu desaparèixer tots els seus recintes sagrats. Preneu possessió del país i habiteu-hi, ja que per això us l’he donat.” La Bíblia n’està ple de contingut bèl·lic: podeu llegir Got Question Ministeries sobre què en diu la Bíblia de la guerra i la Sociedad Bíblica Internacional, sobre el perquè n’hi ha tanta.
… l’antiga cosmologia i les mitologies de la Deessa mare van ser transformades, reinterpretades i, en gran mesura, fins i tot suprimides de forma radical per aquells guerrers patriarcals tribals, inesperats intrusos, les tradicions dels quals ens han arribat principalment a través de l’Antic i Nou Testament i dels mites de Grècia (font) amb el racionalisme i la ciència reduccionista la qual en el seu afany de control, ha desnaturalitzat el coneixement de la realitat separant les coses del seu context, tallant els seus vincles amb el seu entorn complex (font) deshumanitzant-nos en pretendre una neutralitat objectiva exterior a la seva pròpia essència de ser vinculades igualment al seu context per comprendre-ho.

… i així ens va

… la qualitat i la funció social i civilitzadora de la libido maternal a les primeres societats humanes; el que ara ja l’antropologia amb la nova aportació de la revolució arqueològica està confirmant; … la fraternitat, la pau, l’harmonia i el benestar d’aquelles societats de l’anomenat Neolític a la Vella Europa, procedien dels cossos materns, del que és maternal, del món de les mares. No de cap religió ni organització política o social, sinó dels cossos materns. És a dir, que aquella societat no provenia de les idees o del món espiritual, sinó de la substància emocional que fluïa dels cossos físics i que organitzava les relacions humanes en funció del benestar; i d’on sortien les energies que vertebraven els esforços per tenir cura de la vida humana. (font)

La revista DUODA. Estudis de la Diferència Sexual, núm. 39-2010, a l’Editorial escriu: «Ens ha semblat important preguntar-nos què passa entre el poder i la política avui, quan el poder està oferint el seu perfil més dur, amb un llenguatge irritat: irritat a conseqüència del final del patriarcat.» (font)

Recuperar el potencial sexual femení en la seva totalitat és una revolució social contra 5 mil·lennis de cultura patriarcal, perquè una societat no pot funcionar amb cossos de dones sense secreció de libido materna. (font)

I mil coses més a: suarra.com, llibres i escrits de Casilda Rodrigáñez, els “seus” textos rescatats, documental sobre Marija Gimbutas i com a «projecte per a començar», la construcció de comunitats de suport mutu que estan engegant la gent de livingcommonly.org cliqueu Meetup a la part baixa de la pàgina.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!