El meu bloc

Cal canviar l'acció per a què canviï el resultat. - Bloc personal de Joan Inglada Roig

23 de març de 2018
0 comentaris

Lluís Albalate i Guillamon – L’Hort de la senyora Filomena

Si primer fou la sínia dels Rovira, més tard un altre tros fou centre del meu contacte amb la terra, les plantes i els arbres fruiters.
Entrant pel carrer de Cabanyes, trobàveu a mà esquerra una porta vermellosa gran, que tenia una porteta per facilitar l’accés a l’hort.
Al començament dels meus records, aquest hort, amb la casa del costat, pertanyia a la familia Llopart Hill, formada pel pare Josep, la mare Berta, i els dos fills Josep i Montserrat. Després van venir a habitar la mateixa casa i posseir el mateix hort una senyora vidua, la senyora Filomena, amb els seus dos fills Joan i Antònia Inglada.


Pertany a aquesta segona època el meu més minuciós coneixement de l’estructura de l’hort, que per sempre més batejàrem amb el nom de l’hort de la senyora Filomena. Potser per manca d’un home gran o perquè aviat va saber de l’ofici i coneixements de pagès del meu pare, el fet és que la senyora Filomena encomanà al meu pare el conreu i explotació de l’hort. Aquesta fou l’excusa perquè jo hi entrés, com si fos a casa meva, sense demanar permís a ningú.
Per començar diguem que es tractava d’un pati perfectament rectangular molt més llarg que ample. Nomes entrar hi havia una gran pedra del mateix color i qualitat que les pedres que formen la façana de l’església de Sant Antoni. Ni llavors ni ara ningú no ha sabut aclarir-me l’origen ni el desti d’aquella gran pedra. Aquesta seria el meu seient quan anava a l’hort només per somniar.
La primera part de l’hort va estar sempre com abandonada.
Servia per estendre la bugada aixi com el magatzem del costat que s’usava com estenedor els dies de pluja o de massa fred. Encara en aquesta part primera, trobàveu una magnífica figuera, que tenia la virtut de produir diverses varietats de figues: les figaflor primerenques, les coll de dama, allargades, les saioles, les de Sant Joan i, finalment, una varietat que venia a madurar pel novembre, d’una pell molt dura i gruixuda però de carn deliciosa. Al costat de la figuera hi havia un superb llimoner, amb les seves fulles sempre verdes i quasi sempre molt vistós amb les innombrables pinzellades grogues de les llimones.
A més hi havia dos arbres exòtics, un autèntic plàtan de Canarias, amb les seves fulles sempre verdes, allargades i l’enorme raïm al temps d’efruitar i un altre arbre, encara més exòtic, procedent d’Amèrica del Sud. Era un arbre, més exactament un arbust, d’uns tres metres d’alt, amb grans fulles ovades i unes flors grosses i blanques en forma de lliri o de trompeta. Ha estat precisament l’amic Josep Llopart i Ill (sic) qui m’ha fet recordar el seu nom: “Trompetes del Judici” o senzillament “Trompeta”. Només no m’agradava d’aquest arbust la seva olor massa melosa. Al fons, un gran safareig que feia, al mig de l’hort, de dipòsit per regar les plantes. Encarats amb la resta de l’hort, a les espatlles el magatzem i la casa, s’estenien les taules que el pare treballava. Era un conreu intensiu com el de la millor Sínia. D’allà treien patates, tomàtecs, fesolets, cols i cebes pel consum de la familia Inglada i, en petita part, de la nostra.
Una particularitat més tenia l’hort. A més a mes de les plantes esmentades, hi havia una bona selecció d’arbres fruiters, com uns quants magraners, a costat dels murs, un codonyer, uns presseguers i albergeners i unes quantes pruneres. Tambè aquestes pruneres eren especials perquè eren empeltades amb altres varietats d’arbres fruiters, de manera que mossegàveu una pruna i sentieu el gust d’un préssec o d’un albercoc.
Als dos costats de les taules hi havia dos caminals per facilitar el trànsit. Entre aquests dos caminals i els murs de tancament de l’hort, quedava un espai d’una mica més d’un metre. Aqui, a tot el llarg de l’hort, hi havia plantats rosers de totes les menes de roses, geranis, igualment molt variats, i llessamins, i aquí precisament és on el meu pare em permetia de plantar plantes de flor blanca, com són els narcisos, els nards, els lliris de Sant Antoni i les assutzenes, amb les quals ornava l’altar del Santíssim de la parròquia de Sant Antoni, fent una modestissima competència a la senyora Maria Estalella de Mir, que curava d’embellir l’altar de la Mare de Déu de Montserrat, amb la seva fantàstica col·lecció de dàlies.
D’alguna manera ajudava el meu pare, més aviat poc, en el conreu de l’hort. Recordo que, després d’atendre els meus trossets de cultius, amb l’ajuda i bons consells del pare, me’l mirava i admirava mentre feia ell les variades tasques d’agricultor.
Però aquell hort de la senyora Filomena —abans dels senyors Bundat (sic)— era a més per a mi el lloc més a prop de casa per somniar despert. Assegut, passejant o removent l’aigua del safareig amb una mà, la meva imaginació volava lliure per on volia. Que en són de dolços els somnis d’un nen que comença a ser xicot o, més fi, adolescent! De sobte s’obria rera meu la portella del carrer i la mare em despertava dels meus somnis, preguntat-me si no volia dinar o sopar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!