M'avanço unes hores la publicació dels més llegits d'aquest més perquè els de Vilaweb aturen maquines a partir de les 10 d'avui. Pel que fa en els més llegits continuo amb una producció baixa, ja que la feina em deixa sense esma per escriure gran cosa. Dues coses; la primera avui també publico els més llegits des del principi, ja que han hagut canvis, i la segona, el proper 17 de juliol començo la primera quinzena de vacances i escriure des de L'Escala, espero que la tranquil·litat del baix Ampurdà em permeti recupera la costum d'escriure quasi cada dia. Aixó darrer no calia, peró em fa il·lusió anar-me'n de vacances. Bé, no m'allargo més, aquest son els més llegits del mes i els més llegits dels més llegits... Una darrera cosa, ja s'han presentat els Premis Blocs de Catalunya,com cada any m'he apuntat, en el ben entés que com més serem més importancia els hi podem donar. No, no demano el vot per a mi, per sort soc conscient del nivell del meu bloc - a mi ja m'ha esta bé-, peró repassant la llista en l'apartat Blocs personals, he vist que hi participa un gran bloc, un bloc d'un gran nivell, d'un gran blocaire i millor persona com es el Bloc d'en Jaume Ortí -Borinotus- i el seu blocTEMPS D'INCERTESA (COM TOTS). Voteu-lo , els qui no l'heu llegit mai feu, i em donareu la raó...
Aixó va ser el primer que em va venir al cap a l'escolta la noticia, i més amb el rebombori que se li va donar a can Baste. La noticia ho he de confessar no em va fer ni fred ni calor, fa temps molt temps que en M.J., va morir i va ser substituït per el germà petit del Joker, si home, l'enemic de tota la vida d'en Batman. Per tant que ara em vinguessin amb la seva mort... El que si m'ha cridat l'atenció, que no sorprés, es la vigència a escala mundial dels tòpics que tothom utilitza quan algú traspassa . A tothom li sap greu, tothom el troba un ser meravellós, fins i tot les seves ex i els enemics que hom a anat afegint a la motxilla de la seva vida. Ja tenim un altre mite que alimentara els comptes corrents d'un grapat de gent, gent que en el millor dels casos, si el mite continues entre nosaltres, al màxim que obtindrien es un pòster dedicat. S'ha mort el rei del Pop, però a mi encara em queda en Jose el Rei de la Gamba, que amb les seves gambes forma part de la pel·licula de la meva vida.
Sempre he defensat que hi ha una diferencia molt gran entre estudiar i aplicar. Hom pot ser un professional d'estudiar, i un negat alhora de saber aplicar correctament el que prèviament s'ha estudiat. Aquesta diferencia es fa més evident en el ram de la Direcció i Administració d'Empreses, on prendre decisions es converteix en una profesió. Dic aixó perqué molts d'aquest directius i els seus contractadors creuen que haver estudiat en una Escola de Negocis de prestigi es garantia d'èxit, i res més lluny d'això.
Tota aquesta entradeta ve a tomb perquè estic fart de MBA's que cada cop que han de prendre una decisó agafen el llibre, i ho apliquen fil per randa...
Soc independentista però dels que creuen que la independència es l'estació final d'un llarg recorregut que té un munt de baixadors. Sempre he defensat la creació d'un full de ruta on d'una manera realista es marqués el timing d'aquest llarg viatge. Que vull dir amb això?, doncs que per arribar a l'estació final, calen instruments que ens vagin fent més forts, i d'aquesta manera quan arribi l'hora ens puguem despendre d'una manera natural d'aquesta motxilla anomenada Espanya.
Avui a la matinada en Pau Gasol ha aconseguit el seu primer anell. Enhorabona, fins aquí tot correcte. Un esportista nascut a Sant Boi a guanyat la NBA, peró a partir d'aquesta realitat - la única vertadera- tot es complica, o millor dit ho compliquen els mitjans de comunicació. Tots el bategen, els diaris d'aquí diuen que és el primer esportista català que ho aconsegueix. Els diaris d'allí tot el contrari, per ells, es el primer espanyol que ho aconsegueix. I ell que en diu de tot aixó, català o espanyol?. Sembla un tema de poca importància, però no, no ho és. Ho seria si jo, que no soc ningú, ningú en el ben entés d'impacte mediàtic, em definís. Peró en el seu cas si que ho es d'important, important per la causa catalana, tant important com va ser el discurs d'un altre Pau a les Nacions Unides...
Soc conscient de que aquest pots no es de bon escriure, peró no fer-ho seria un acte de covardia. Hom es preguntarà a que ve aquesta enigmàtica entradeta. Doncs ve a tomb arran del post publicat per aquest blocaire intitulat "TOT SUMA...CONTRA LA INDEPENDÈNCIA", on critico el poc rigor amb que s'ha fet la ILP. Ja era molt crític amb la convocatòria, creia, i continuo creient que en el camí cap a la independència cal emprar els nostres esforços en la creació d'un full de ruta, treballar per eixamplar molt més la base independentista fent encabí a gent de totes les ideologies, etc... I per acabar, en el cas que es debatés en el Parlament de Catalunya la convocatòria o no d'un Referèndum d'Autodeterminació, el resultat, amb l'actual arc parlamentari no fa falta ser cap Mag Felix per saber quin serà.
Ahir d'ara fa dos anys, em vaig decidir a obrir un bloc personal. Per quin motiu? tots i cap, va ser un acte inconscient molt pensat. Podia deixar escrit el que acostuma a en-portar-se el vent. Per fi podia ser esclau de les meves paraules, i dir el que no penso...
El día 3 de Març vaig escriure un post intitulat: REFERÈNDUM AL 2010?, NO TOCA...SI EL VOLEM GUANYAR, on criticava la iniciativa de 10mil.cat de endegar una ILP (iniciativa legislativa popular), per la precipitació de la convocatòria. Nascuda més des de l'eufòria de la manifestació a Brusel·les, que d'una reflexió serena i treballada. I que ha passat?, doncs que la presentació per la seva admissió a tràmit ha estat un cúmul d'errors, tants, que si l'hagués presentat el PP estaríem mesos fent escarni. - llegiu aquí la noticia- . A mi personalment no em fa cap gracia....
No lluito més. Et deixo el sepulcre vastíssim que fou terra dels pares, somni, sentit. Em moro, perquè no sé com viure.
Salvador Espriu (De Cementiri de Sinera)
Aixó deuria pensar la Maite, una bona amiga que ens ha deixat. Ho va intentar, va lluitar amb llurs fantasmes fins al final. Peró aquest cop els fantasmes han vençut . Ella ho sabia, i per aixó aquesta setmana es va anar acomiadant, a la seva manera, de la gent que estimava. Ningú de nosaltres ens vam adonar que aquelles paraules eren, a la seva manera, per demanar-nos perdó i dir-nos que ens estimava. Ella era així, a la seva manera.
Deia el meu avi que de desagraïts l'infern es plé. Quanta raó tenia !. Allí ens trobarem la majoria de catalans pel mal tracte que donem en els Presidents Espanyols - i no estic parlant d'en Montilla-.
L'altre día, en Mayor Oreja dient que aprendre català era condemnar als estudiants a la ignorància. Avui la Sanchez Camacho - amb aquest cognoms no es pot esperar res de bó pel que fa al català-, dient que el portarà a la "Tribu" del Constitucional perqué retallar les llibertats i els drets lingüístics dels ciutadans, es deu referir els ciutadans/anos. ¿Qué no en tenen prou de drets els castellans?. ¿Per qué no es queixaven en els anys vuitanta quan a les universitats, si un alumne, nomes un, demanava fer les classes en castellà, es canviava de llengua sense tenir en compte la resta d'alumnes? ¿Aquesta es la llibertat que volen?, ¿La llibertat orgànica?. I per acabar d'adobar-ho, surt el Camps i substitueix les classes de valencià per les d'angles, o sigui allò de "España antes roja que rota" portada al camp de la llengua. I aixi portem trenta anys, i si no aquí teniu un extracte de l'últim, i excel·lent llibre d'en J.B. Culla "La Dreta Espanyola a Catalunya 1975-2008" Edicions La Campana , referides a unes declaracions del candidat d'AP d'aleshores Eduard Bueno:
No falla, cada cop que hi han eleccions es posa en marxa tota la maquinaria contra Catalunya per terra, mar i aire. Com els hi surt gratis, no s'estan de mentir i mentir i mentir. La mes grossa, de mentida, que jo he escoltat, va ser un tall d'una d'aquestes pseudoperiodistes, filla de falangistes, que va a gosar a dir que no van poder contractar per el seu programa, a una Llicenciada en Periodisme per la UAB per que no sabia parlar ni escriure en castellà. Es clar, com els hi surt gratis. El que jo em pregunto es, ¿fins quan els hi sortirà de franc?, ¿Quan denunciàrem per difamació totes aquestes mentides?. ¿Quan deixarem de pactar amb uns per anar en contra de Catalunya, i en els altres per callar per por a perdre vots?. Per el que s'ha vist aquests darrers 30 anys, mai !. L'esperança blanca que ens pensàvem que eren els d'ERC, s'ha convertit en un futur negre. Els de CiU, com sempre, pactaran amb el diable -PP- per tal de tornar a la Generalitat, igual que fa trenta anys quan Fraga sondejava en Trias Fargas per que Convergència pactes amb AP, ja que segons el primer, era amb els únics catalans que es podia pactar, ho així creia el franquista. Insultar a Catalunya surt gratis, mentre els dos partits catalans es tirin els plats pel cap en comptes de treballar plegats per una Catalunya forta enfront Espanya.
Aquests dies ens ha visitat la consciència d'en Pinotxo-ZP, en Pepiño "Grillo" Blanco. I, a que ha vingut?, doncs ha dir-nos que al 2010 ens traspassaran Rodalies. Fixe-ho-vos bé que ha dit traspassar, que no donà, important el matis. No ser si la mala consciència l'ha traït, i es referia a que tot quedarà en via "morta".
Ell tenia dos anys quan, en Bakero al minut 92' de l'any 92, va classificar al Barça per la final de Wembley. Aquella final la varem guanyar. Des d'aquell dia, porto explicant -li al meu fill, l'èxtasi que suposar guanyar un partit d'aquella manera, i afegint que segurament éll mai no ho viurà. Bé, sort que no em dedico a jugar a la Borsa, ni aconsellar en els amics on han d'invertir els seus estalvis, per que segurament més d'un ja m'hauria fet una cara nova. Aixó es el que pensava, mentre estava cridant i saltant abraçat a l'Alex, cridant com un energumen: Ho Han tornat a fer!, Ho han tornat a fer !.... , un altre minut 92', com aquell minut 92' del any 92', el Barça se'n va a Roma !.
Quan tornavem cap a casa, tot fent sonar la botzina i cridant Barça, Barça, Barça!. El meu fill em va mirar i em va dir: Ara ja no em donaràs la pallissa amb el gol de Bakero, ara recordarem junts sempre que volguem el que tu i jo varem viure, li donarem la pallisa a les generacions futures. De cop va entendre el que es viure un moment historic, va entendre el per qué ho expliques una i altre vegada, va entendre per qué hom vol, amb el seu relat dels fets, transmetre aquella emoció d'haver estat protagonista d'un fet que mai, per anys que passin, s'oblidarà.
Dos dies després de la gesta del Bernabeu aquest bloc ha superat les 100.000 visites. Des d'aquest racó que m'ha deixa't Vilaweb, gracies a tots i a totes, per les vostres lectures i comentaris al llarg d'aquests quasi dos anys - el 28 d'enguany el bloc complira dos anys- . Poques coses puc dir envers aquest fet, només que continuaré com fins ara, dient el que penso; amb encerts i desencerts, guanyant i perdent adeptes al bloc, peró al cap i a la fi dient la meva. Aquest bloc no pretén senta catedrà sobre rés, ni ser una plataforma per una projecció personal cap enlloc, tampoc pretén passa comptes, i, ni molt menys alliçonà ningú. Només és el que és: el que en pensa de tot el seu autor, aquest que escriu, Jordi Carbonell.
Tot just en acabar el partit, em va venir al cap la cançó de La Trinca Botifarra de Pagés. Canço dedicada a la gesta del 0-5 al Bernabeu, ara fa 35 anys. Sobre tot, el que em va quedar, va ser la següent estrofa amb un petit canvi:
Sonaren SIS campanades allà a la Porta del Sol, SiS cops plorà La Cibeles, Madrid estava de dol. Pels carrers es comentava: "En Flandes se puesto el sol"...
Titól llarg el d'aquest post, peró d'alguna manera havia d'encabir aquesta al·lèrgia primaveral crónica, que pateix l'independentisme,o , hauria de dir personalisme?. Ho dic perqué en aquest país petit, els polítics tenen la mala costum de dividir-se fins l'infinit per tal de que els facin cas, vaja com uns nens petits que fan rebequeries per sortint-se amb la seva. Alguns, ja es veuen com un Macià qualsevol declarant la independència des del balcó de la Generalitat. El problema sorgeix, quan la majoria dels membres de les seves formacions no el veuen com un nou Macià. Llavors amb l'orgull ferit per no ser els escollits, i sense dir - alguns dirien verbalitzar- que sense ells ni independència ni "ocho cuartos". Adopten una postura messiànica i se'n van a fer la travessa del desert, tot pensant-se de que aquest cop si, ells seran profetes a les seves terres, i una munió de gent els seguirà, peró tampoc passa. Fins que al final barallats - políticament- amb el món, cerquen el refugi d'alguna fundació, casa gran, partit centrat, etc. I es dediquen a escriure com seria aquest país tant petit, si fos independent. El que no veuen i per tant no escriuen, es que, a força de dividir-nos per nosaltres mateixos un i altre cop, convertim una possible realitat en la llunyania, en una meravellosa utopia tot imaginant-se quina patxoca faria el seu retrat de "Primer President de la Catalunya independent" en el Palau de la Generalitat. La dura realitat , peró, es que els del toro ens continuarà donant pel... broc gros.
Tothom qui més qui menys té un trepa als seu entorn. Aquell cunyat que li fa la rosca en els pares o sogres per treure'n un profit, ja sigui en vida, o a les últimes voluntats. Aquell company de feina que no dubtaria en vendre't, o el que es pitjor, apropiar-se de les teves iniciatives o projectes fent-se-les seves, i a més més deixant-te com un perfecte incompetent davant dels caps. Normalment aquests estafadors passen desapercebuts, sobre tot pel que fa a la percepció que tenen d'ells el conjunt de la societat, víctima de la seva estafa emocional. Aixó ve a tomb, per l'últim, que no el darrer, capitól de personatge arribista que ha sortit de l'armari: Ignasi Guardans
M'avanço unes hores la publicació dels més llegits d'aquest més perquè els de Vilaweb aturen maquines a partir de les 10 d'avui. Pel que fa en els més llegits continuo amb una producció baixa, ja que la feina em deixa sense esma per escriure gran cosa. Dues coses; la primera avui també publico els més llegits des del principi, ja que han hagut canvis, i la segona, el proper 17 de juliol començo la primera quinzena de vacances i escriure des de L'Escala, espero que la tranquil·litat del baix Ampurdà em permeti recupera la costum d'escriure quasi cada dia. Aixó darrer no calia, peró em fa il·lusió anar-me'n de vacances. Bé, no m'allargo més, aquest son els més llegits del mes i els més llegits dels més llegits... Una darrera cosa, ja s'han presentat els Premis Blocs de Catalunya, com cada any m'he apuntat, en el ben entés que com més serem més importancia els hi podem donar. No, no demano el vot per a mi, per sort soc conscient del nivell del meu bloc - a mi ja m'ha esta bé-, peró repassant la llista en l'apartat Blocs personals, he vist que hi participa un gran bloc, un bloc d'un gran nivell, d'un gran blocaire i millor persona com es el Bloc d'en Jaume Ortí -Borinotus- i el seu bloc TEMPS D'INCERTESA (COM TOTS). Voteu-lo , els qui no l'heu llegit mai feu, i em donareu la raó...
Aixó va ser el primer que em va venir al cap a l'escolta la noticia, i més amb el rebombori que se li va donar a can Baste. La noticia ho he de confessar no em va fer ni fred ni calor, fa temps molt temps que en M.J., va morir i va ser substituït per el germà petit del Joker, si home, l'enemic de tota la vida d'en Batman. Per tant que ara em vinguessin amb la seva mort... El que si m'ha cridat l'atenció, que no sorprés, es la vigència a escala mundial dels tòpics que tothom utilitza quan algú traspassa . A tothom li sap greu, tothom el troba un ser meravellós, fins i tot les seves ex i els enemics que hom a anat afegint a la motxilla de la seva vida. Ja tenim un altre mite que alimentara els comptes corrents d'un grapat de gent, gent que en el millor dels casos, si el mite continues entre nosaltres, al màxim que obtindrien es un pòster dedicat. S'ha mort el rei del Pop, però a mi encara em queda en Jose el Rei de la Gamba, que amb les seves gambes forma part de la pel·licula de la meva vida.
Sempre he defensat que hi ha una diferencia molt gran entre estudiar i aplicar. Hom pot ser un professional d'estudiar, i un negat alhora de saber aplicar correctament el que prèviament s'ha estudiat. Aquesta diferencia es fa més evident en el ram de la Direcció i Administració d'Empreses, on prendre decisions es converteix en una profesió. Dic aixó perqué molts d'aquest directius i els seus contractadors creuen que haver estudiat en una Escola de Negocis de prestigi es garantia d'èxit, i res més lluny d'això.
Soc independentista però dels que creuen que la independència es l'estació final d'un llarg recorregut que té un munt de baixadors. Sempre he defensat la creació d'un full de ruta on d'una manera realista es marqués el timing d'aquest llarg viatge. Que vull dir amb això?, doncs que per arribar a l'estació final, calen instruments que ens vagin fent més forts, i d'aquesta manera quan arribi l'hora ens puguem despendre d'una manera natural d'aquesta motxilla anomenada Espanya.
Avui a la matinada en Pau Gasol ha aconseguit el seu primer anell. Enhorabona, fins aquí tot correcte. Un esportista nascut a Sant Boi a guanyat la NBA, peró a partir d'aquesta realitat - la única vertadera- tot es complica, o millor dit ho compliquen els mitjans de comunicació. Tots el bategen, els diaris d'aquí diuen que és el primer esportista català que ho aconsegueix. Els diaris d'allí tot el contrari, per ells, es el primer espanyol que ho aconsegueix. I ell que en diu de tot aixó, català o espanyol?. Sembla un tema de poca importància, però no, no ho és. Ho seria si jo, que no soc ningú, ningú en el ben entés d'impacte mediàtic, em definís. Peró en el seu cas si que ho es d'important, important per la causa catalana, tant important com va ser el discurs d'un altre Pau a les Nacions Unides...
Soc conscient de que aquest pots no es de bon escriure, peró no fer-ho seria un acte de covardia. Hom es preguntarà a que ve aquesta enigmàtica entradeta. Doncs ve a tomb arran del post publicat per aquest blocaire intitulat "
Aquests son els deu més llegits del mes de Maig. 
Ahir d'ara fa dos anys, em vaig decidir a obrir un bloc personal. Per quin motiu? tots i cap, va ser un acte inconscient molt pensat. Podia deixar escrit el que acostuma a en-portar-se el vent. Per fi podia ser esclau de les meves paraules, i dir el que no penso...
El día 3 de Març vaig escriure un post intitulat:
No lluito més. Et deixo
Deia el meu avi que de desagraïts l'infern es plé. Quanta raó tenia !. Allí ens trobarem la majoria de catalans pel mal tracte que donem en els Presidents Espanyols - i no estic parlant d'en Montilla-. 
L'altre día, en Mayor Oreja dient que aprendre català era condemnar als estudiants a la ignorància. Avui la Sanchez Camacho - amb aquest cognoms no es pot esperar res de bó pel que fa al català-, dient que el portarà a la "Tribu" del Constitucional perqué retallar les llibertats i els drets lingüístics dels ciutadans, es deu referir els ciutadans/anos. ¿Qué no en tenen prou de drets els castellans?. ¿Per qué no es queixaven en els anys vuitanta quan a les universitats, si un alumne, nomes un, demanava fer les classes en castellà, es canviava de llengua sense tenir en compte la resta d'alumnes? ¿Aquesta es la llibertat que volen?, ¿La llibertat orgànica?. I per acabar d'adobar-ho, surt el Camps i substitueix les classes de valencià per les d'angles, o sigui allò de "España antes roja que rota" portada al camp de la llengua. I aixi portem trenta anys, i si no aquí teniu un extracte de l'últim, i excel·lent llibre d'en J.B. Culla "La Dreta Espanyola a Catalunya 1975-2008" Edicions La Campana , referides a unes declaracions del candidat d'AP d'aleshores Eduard Bueno:
No falla, cada cop que hi han eleccions es posa en marxa tota la maquinaria contra Catalunya per terra, mar i aire. Com els hi surt gratis, no s'estan de mentir i mentir i mentir. La mes grossa, de mentida, que jo he escoltat, va ser un tall d'una d'aquestes pseudoperiodistes, filla de falangistes, que va a gosar a dir que no van poder contractar per el seu programa, a una Llicenciada en Periodisme per la UAB per que no sabia parlar ni escriure en castellà. Es clar, com els hi surt gratis. El que jo em pregunto es, ¿fins quan els hi sortirà de franc?, ¿Quan denunciàrem per difamació totes aquestes mentides?. ¿Quan deixarem de pactar amb uns per anar en contra de Catalunya, i en els altres per callar per por a perdre vots?. Per el que s'ha vist aquests darrers 30 anys, mai !. L'esperança blanca que ens pensàvem que eren els d'ERC, s'ha convertit en un futur negre. Els de CiU, com sempre, pactaran amb el diable -PP- per tal de tornar a la Generalitat, igual que fa trenta anys quan Fraga sondejava en Trias Fargas per que Convergència pactes amb AP, ja que segons el primer, era amb els únics catalans que es podia pactar, ho així creia el franquista. Insultar a Catalunya surt gratis, mentre els dos partits catalans es tirin els plats pel cap en comptes de treballar plegats per una Catalunya forta enfront Espanya.
Aquests dies ens ha visitat la consciència d'en Pinotxo-ZP, en Pepiño "Grillo" Blanco. I, a que ha vingut?, doncs ha dir-nos que al 2010 ens traspassaran Rodalies. Fixe-ho-vos bé que ha dit traspassar, que no donà, important el matis. No ser si la mala consciència l'ha traït, i es referia a que tot quedarà en via "morta".
Ell tenia dos anys quan, en Bakero al minut 92' de l'any 92, va classificar al Barça per la final de Wembley. Aquella final la varem guanyar. Des d'aquell dia, porto explicant -li al meu fill, l'èxtasi que suposar guanyar un partit d'aquella manera, i afegint que segurament éll mai no ho viurà. Bé, sort que no em dedico a jugar a la Borsa, ni aconsellar en els amics on han d'invertir els seus estalvis, per que segurament més d'un ja m'hauria fet una cara nova. Aixó es el que pensava, mentre estava cridant i saltant abraçat a l'Alex, cridant com un energumen: Ho Han tornat a fer!, Ho han tornat a fer !.... , un altre minut 92', com aquell minut 92' del any 92', el Barça se'n va a Roma !. 
Dos dies després de la gesta del Bernabeu aquest bloc ha superat les 100.000 visites. Des d'aquest racó que m'ha deixa't Vilaweb, gracies a tots i a totes, per les vostres lectures i comentaris al llarg d'aquests quasi dos anys - el 28 d'enguany el bloc complira dos anys- . Poques coses puc dir envers aquest fet, només que continuaré com fins ara, dient el que penso; amb encerts i desencerts, guanyant i perdent adeptes al bloc, peró al cap i a la fi dient la meva. Aquest bloc no pretén senta catedrà sobre rés, ni ser una plataforma per una projecció personal cap enlloc, tampoc pretén passa comptes, i, ni molt menys alliçonà ningú. Només és el que és: el que en pensa de tot el seu autor, aquest que escriu, Jordi Carbonell. 
Tot just en acabar el partit, em va venir al cap la cançó de La Trinca Botifarra de Pagés. Canço dedicada a la gesta del 0-5 al Bernabeu, ara fa 35 anys. Sobre tot, el que em va quedar, va ser la següent estrofa amb un petit canvi:
Com cada mes, aquests son els més llegits del mes. I no estar de més, agrair-vos com cada mes, que cada cop sou més. Bé hi ha no dic res més.
Titól llarg el d'aquest post, peró d'alguna manera havia d'encabir aquesta al·lèrgia primaveral crónica, que pateix l'independentisme,o , hauria de dir personalisme?. Ho dic perqué en aquest país petit, els polítics tenen la mala costum de dividir-se fins l'infinit per tal de que els facin cas, vaja com uns nens petits que fan rebequeries per sortint-se amb la seva. Alguns, ja es veuen com un Macià qualsevol declarant la independència des del balcó de la Generalitat. El problema sorgeix, quan la majoria dels membres de les seves formacions no el veuen com un nou Macià. Llavors amb l'orgull ferit per no ser els escollits, i sense dir - alguns dirien verbalitzar- que sense ells ni independència ni "ocho cuartos". Adopten una postura messiànica i se'n van a fer la travessa del desert, tot pensant-se de que aquest cop si, ells seran profetes a les seves terres, i una munió de gent els seguirà, peró tampoc passa. Fins que al final barallats - políticament- amb el món, cerquen el refugi d'alguna fundació, casa gran, partit centrat, etc. I es dediquen a escriure com seria aquest país tant petit, si fos independent. El que no veuen i per tant no escriuen, es que, a força de dividir-nos per nosaltres mateixos un i altre cop, convertim una possible realitat en la llunyania, en una meravellosa utopia tot imaginant-se quina patxoca faria el seu retrat de "Primer President de la Catalunya independent" en el Palau de la Generalitat. La dura realitat , peró, es que els del toro ens continuarà donant pel... broc gros.
Tothom qui més qui menys té un trepa als seu entorn. Aquell cunyat que li fa la rosca en els pares o sogres per treure'n un profit, ja sigui en vida, o a les últimes voluntats. Aquell company de feina que no dubtaria en vendre't, o el que es pitjor, apropiar-se de les teves iniciatives o projectes fent-se-les seves, i a més més deixant-te com un perfecte incompetent davant dels caps. Normalment aquests estafadors passen desapercebuts, sobre tot pel que fa a la percepció que tenen d'ells el conjunt de la societat, víctima de la seva estafa emocional. Aixó ve a tomb, per l'últim, que no el darrer, capitól de personatge arribista que ha sortit de l'armari: Ignasi Guardans
