El Tossal

Enmig del pla és referència i talaia

L’última fuetada del Pujolisme

Malgrat que durant els anys 80s i 90s els governs de l’època van centrar la seva activitat en la construcció nacional, i el desenvolupament de l’autogovern i dels serveis públics, amb un progrés econòmica i social evident del país, actualment s’identifica més aquesta etapa amb una manera de fer política, el Pujolisme.

El Pujolisme es basava, entre altres coses, en el desenvolupament del pacte constitucional del 78, en el manteniment i l’aprofitament de l’estatu quo, en la negociació i el regat, en el peix al cove, i en el manteniment  a ultrança de les petites quotes d’autogovern que s’anaven assolint.

El Pujolisme, molt criticat pels partits de l’esquerra catalanista mentre eren a l’oposició, va ser de facto mantingut pels tripartits d’En Maragall i En Montilla.

El primer en posar en qüestió el Pujolisme fou el propi Pujol, en aquell article en que reflexionava que en realitat, en el llarg termini, havia fracassat en el seu plantejament i estratègia política. I la pròpia Convergència el va superar en el congrés de 2012 a Reus, on va donar per superada l’etapa autonòmica i va optar de forma clara per la independència de Catalunya.

Ara, 3 anys desprès, quan el país es a punt d’escriure la més brillant pàgina en els últims 300 anys d’història, és curiós veure com molts d’aquells que l’havien blasmat (PSC i CSQSP), que l’havien exèrcit (Unió Democràtica), o que l’havien utilitzat per contenir la força interna de la societat catalana (PP i PSC) malden per recuperar-lo i mantenir-lo. És l’última fuetada, mentre les forces socials i polítiques de progrés ja va dies que l’han enterrat.

Populisme o mandat democràtic?

Un relat que els partits unionistes més marcadament espanyolistes volen imposar és que quan els dirigents polítics es salten les lleis, es tornen populistes i acaben sent dictadors.

En termes lògics aquesta afirmació es necessària però no suficient. M’explicaré.

Si repassem els referents històrics amb els què, els que utilitzen aquest argument, comparen el procés català, els adveniments del feixisme a Itàlia i del nazisme a Alemanya (curiosament es deixen la rebel·lió franquista contra el legítim govern republicà espanyol), ens trobem el següent:

Cap dels dos partits va guanyar mai unes eleccions amb totes les garanties democràtiques.

L’accés al poder fou auspiciat per un context de violència política, i debilitat de l’estat (la Monarquia de Italiana, i la República de Weimar respectivament).

En ambdós casos, existia una grandíssima crisi política i social.

Però històricament, hi ha hagut processos històrics en el que polítics que han escoltat i implementat els desitjos del poble no han acabat en dictadures. Un exemple és la revolució americana. Un altre és la transició de la dictadura franquista a un estat democràtic i de dret a Espanya. En ambdós casos els responsables polítics es van saltar la llei en virtut de plantejaments populistes (mireu-ne la definició al diccionari de la Enciclopèdia Catalana), però no van acabar en dictadures sinó en estats democràtics. 

La supeditació al principi democràtic, la busca del mandat democràtic és la diferència.

Ara jo em pregunto, qui ofereix tancs? Qui es es supedita el principi democràtic? Qui no permet votar? Qui no fa res sense buscar un mandat democràtic?

Senyors del PP, senyors de ciutadans, senyors del PSC, no es populisme. És la busca del mandat democràtic.