No tenim por, oi, Joana?

Avui toca donar la veu a la poetessa Joana Raspall (1913-2013). És un poema decidit i clar, ferm com un puny clos, com el crit de la gernació que no té por. Ni de llevant ni de ponent.

‘Endavant!’

Respira fort, que l’aire és teu
i l’aire i tot et poden prendre.
Un cop ja l’hagis respirat
és carn com tu,
és alè teu que no es pot vendre.
Respira fort, que l’aire és teu.

Trepitja fort, que el lloc és teu!
On hi ha el teu peu no n’hi cap d’altre.
La terra té per a tothom
camins oberts.
Fuig de qui vulgui entrebancar-te.
Trepitja ferm, que el lloc és teu!

Parla ben clar, que el mot és teu
i el pensament ningú no el mana.
Si creus la teva veritat
llança-la al vent
i que s’arbori com la flama.
Parla ben clar, que el mot és teu!

Joana Raspall, Ales i camins (1991)

No hi ha res impossible, Antonio

Benvolgut Antonio:

La setmana passada vaig veure el primer programa de «Res és impossible» i em vas deixar meravellat. Això que fas és simplement extraordinari, increïble. Ets un geni de la màgia.

Que TV3 hagi produït o ideat aquest programa s’ha de considerar un encert, ni que només sigui perquè atreu espectadors, cosa que ara necessitava com l’aire.

«En aquestes circumstàncies, que parlis el català que parles és, com la teva màgia, un prodigi»

Però jo, Antonio, et volia parlar de llengua. La teva vila, Badia del Vallès, sempre m’ha cridat l’atenció. Recordo haver llegit en una revista, de petit, que a prop de Sabadell s’havia construït una ciutat sencera i que, justament, l’havien batejada amb el meu cognom. Em semblava increïble. Ciutat Badia va ser un invent del franquisme per a atendre la demanda d’habitatge arran de la immigració espanyola dels anys seixanta i setanta. El resultat de tot plegat va ser un municipi minúscul (amb els anys, independent) que té la forma de la península Ibèrica, amb una densitat de població altíssima i on el castellà era la llengua pràcticament general (per bé que, segons les enquestes, més del 90% de la població entén el català). En aquestes circumstàncies, que parlis el català que parles és, com la teva màgia, un prodigi. És cert que no t’acaben de sortir bé les esses sonores (especialment, en els enllaços de paraules), ni les eles dobles ni, sobretot, les eles simples, però en el capítol de les vocals neutres, les es i les os passes la mà per la cara a molts fills de catalanoparlants. Per una altra banda, fas servir un lèxic correcte i adient, sense sucumbir a aquestes traduccions automàtiques que sentim tan sovint. Potser la part més feble del teu català és l’absència dels pronoms adverbials en hi, tan identificadors. Ara, estic convençut que tot això ho podries corregir per mica que t’hi apliquessis.

«No et sembla estrany que, a TV3, un mag que sap parlar català i uns músics que saben parlar català tinguin una conversa sense dir ni un mot en aquesta llengua?»

És clar que es nota que el castellà és la llengua que vas mamar: hi parles amb una total desimboltura i naturalitat. Però sens dubte el català és la teva segona llengua i la pots emprar sense entrebancs. Per això, Antonio, hi ha una cosa que no entenc: en el programa que vaig veure l’altre dia em va xocar molt la barreja constant que feies de català i castellà. Em diràs que et surt espontàniament, que no pots evitar-ho. Però tu saps que això no acaba d’ésser ben cert. Entén-me, vull dir que, si t’ho proposessis, series capaç de fer aquests programes en català de cap a cap. Pensa-hi: no et sembla estrany que, a TV3, un mag que sap parlar català i uns músics que saben parlar català tinguin una conversa sense dir ni un mot en aquesta llengua (la llengua del mitjà, la llengua de la majoria dels espectadors)? I no cal que t’ho digui: en aquest primer programa, això no va passar tan sols en la conversa amb Love of Lesbian, sinó també amb molts dels afortunats a qui vas fer jocs de mans —ara els parlaves en català, ara en castellà, segons un criteri incert… (Fins i tot amb aquells italians que feien el turista a Berlín: per què en castellà a uns italians a Berlín? Per què no en català? O per què no en anglès, com parlaves a la resta de gent?)

Et demano que consideris la situació inversa, que pensis en gent que probablement se sentiria més còmoda, més desimbolta, més destra parlant en català. Uns quants noms, sense pensar-hi gaire: Àngel Llàcer, Núria Roca, Rosa Maria Sardà, Àngels Barceló, Pau Durà, Ariadna Gil, Glòria Serra, Josep Maria Pou… Si no vaig errat, tots tenen el català per llengua materna. Probablement, la primera vegada que van treballar en castellà no s’hi acabaven de sentir completament còmodes i lliures. Però t’imagines què hauria passat si haguessin fet els seus programes, entrevistes, actuacions i a cada pas haguessin canviat de llengua? Doncs si t’ho imagines, no creus que els espectadors de TV3 ens mereixem la mateixa consideració que els de TVE, la Sexta, Telecinco o els de qualsevol teatre o cinema espanyols?

«La televisió de Catalunya ha de reforçar la llengua, l’estima a la llengua, la lleialtat lingüística. Té aquesta missió primigènia»

I ara enfoquem-ho a l’inrevés: t’imagines quin missatge hauries transmès al públic de TV3 si haguessis mantingut el català tota l’estona? Tothom hauria entès que a l’Antonio Díaz, nascut a Badia del Vallès, fill d’immigrants dels anys setanta, la llengua no li era cap entrebanc. Tothom hauria entès que el català també és una llengua de genis. I això hauria pogut servir d’exemple per a molts fills (o néts!) d’immigrants que no el parlen. Aquesta idea, Antonio, no és pas simbòlica i prou, no és cap bagatel·la. És clau per a la supervivència del català: l’hem de tractar com una llengua normal; altrament, és més que segur que camini (que continuï caminant) cap a l’extinció.

Tanmateix, no vull carregar-te pas una responsabilitat que no et correspon. De tot això que t’he dit, se n’ha de preocupar la televisió que et va contractar. TV3 va néixer sobretot per a normalitzar el català i no ho hauria de perdre de vista. La televisió de Catalunya ha de reforçar la llengua, l’estima a la llengua, la lleialtat lingüística. Té aquesta missió i, per tant, ha d’evitar qualsevol actitud —conscient o inconscient— que pugui degradar el prestigi o la consideració del català com a vehicle d’expressió vàlida per a tot i per a tothom.

Per acabar, posats a esmenar, una referència al títol del programa. «Res és impossible»? Això, en català corrent i popular, s’ha dit sempre d’una altra manera: «No hi ha res impossible». També en la genuïnitat de la llengua falla, massa sovint, la nostra televisió.

Gràcies per l’atenció, Antonio. I molta sort.

Jordi Badia i Pujol (@jbadia16)

 

Potser també us interessarà:

Quina altra llengua s’ho deixaria fer, això?

TV3, tenim un problema: la llengua

La llengua, la degrades tu

Els ‘diguioiga’

_______________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

El luxe de llegir Jesús Tuson

Ens ha deixat Jesús Tuson (València, 1939 – Barcelona, 2017). Durant el curs 1981-1982 vaig assistir a les seves classes d’introducció a la lingüística a la Universitat de Barcelona. Eren lliçons entenedores, en què tanmateix transmetia continguts elaborats i complexos. Era un home que pensava molt, que havia pensat molt sobre la llengua, les llengües, la lingüística. N’he llegit sis llibres, amb fruïció. I de cada un, avui, us en presento un fragment. En una obra tan virolada, la tria havia d’ésser subjectiva. Ho és, potser un xic condicionada per la preocupació que em suscita el moment present.

 

«L’avenir de les llengües dependrà, és clar, de les relacions de domini entre els pobles. Una llengua, però, continuarà viva si els seus parlants nadius no deixen mai de conrear-la, si un poble no renuncia mai a la casa de la seva consciència en què són possibles les simulacions subjectiva i col·lectiva, i hi ha la voluntat comuna (és a dir, política) de fer-la viure per sempre més.»

El luxe del llenguatge, p. 105

 

«Hi ha gent absolutament partidària del bilingüisme i en lloen els avantatges. Diuen, en una altra llengua del tot respectable: “Et convé ser bilingüe: això és un enriquiment perquè et podràs comunicar amb molta més gent.” I gairebé tothom diu que sí, i es queden molt tranquils. Però qui recomana el bilingüisme, si fos honest de debò, hauria de fer servir la versió dura de la recomanació: “Tu has de ser bilingüe perquè jo no estic disposat a ser-ho. Així doncs, si vols parlar amb mi, parla’m en la meva llengua.”»

Històries naturals de la paraula, p. 76

 

«No sols hi ha el menysteniment d’unes llengües per relació amb les altres. També dins una llengua hi ha la promoció d’unes suposades diferències qualitatives i el rebuig d’unes variants genuïnes considerades com a inferiors. […] L’avarícia és immesurable i, en aquests casos, la glotofàgia no té límits. El sistema escolar, d’una banda, i la promoció del ridícul, de l’altra, seran els instruments d’un poder que ha après urbanitat, que ja no vol colonitzar, que ja només “civilitza” i treu el poble de la barbàrie. ¿Caminem cap a un futur sense colors i sense els matisos dels colors?»

Mal de llengües, p. 101

 

«Llibertat sotmesa a regles; això és la llengua. I algú ens dirà: “Doncs, a mi, aquesta llengua m’engavanya.” Miserable! ¿Què series tu sense una llengua? ¿Un Australopithecus robustus, potser? Perquè, si una llengua t’engavanya, llavors qualsevol altra llengua coartarà també els teus moviments, no hi ha alternativa: no hi ha cap llengua que no sigui un marc de possibilitats i, alhora, de constriccions. És com la naturalesa humana: tenim el cos que tenim; i no és just de lamentar-se perquè no podem volar apujant i abaixant els braços.»

¿Com és que ens entenem?, p. 66

 

«Caldrà mantenir com a dret bàsic el de tota la bona gent que, en la seva terra (i més si no tenen ni les ganes ni les possibilitats de sortir-ne) vol viure com a monolingüe i sense la imposició de llengües foranes. Cosa que s’entén molt bé quan es tracta del londinenc de Londres, del parisenc de París o del val·lisoletà de Valladolid, però que es posa en dubte quan es parla dels ciutadans d’uns territoris anomenats “bilingües”. En aquests casos caldrà que ens preguntem què se n’ha fet del famós principi d’igualtat.»

Patrimoni natural, p. 96

 

«El redreçament d’una llengua només serà realitat si entren en joc les mesures pròpies de la política lingüística, que són a les mans de les institucions de govern i que es concretaran, d’una banda, en ajuts per a la normalització, però, sobretot, en les disposicions legals apropiades i en els mitjans necessaris per a fer-les complir.»

Introducció a la lingüística, p. 125

______________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Clarícies sobre «Veles e vents»

«Veles e vents» és el nom amb què és conegut el poema XLVI d’Ausiàs Marc (1400-1459), un dels poetes més grans de l’Europa medieval. Raimon va musicar-ne i popularitzar-ne una versió reduïda (amb 32 versos del total de 60).

Per a entendre més bé aquest poema, potser l’hauríem de començar per les estrofes sisena i setena, on veiem un home intensament enamorat i delerós de superar una prova d’amor: «Jo són aquell pus extrem amador» (v. 41), «A bé o mal d’amor jo só dispost» (v. 45), «Jo desig ço que·m porà ser gran cost» (v. 49). L’amador frisa perquè arribi aviat aquesta prova tan ferotge i pugui demostrar amb fets les seves paraules: «d’un cas molt fer, qual prec Déu sia tost» (v. 52), «e los meus dits ab los fets provaré» (v. 56). [Llegiu, si us abelleix, les estrofes 6a i 7a.]

Aquesta prova, aquest «cas molt fer», la trobem descrita en les tres primeres estrofes, que és la part més coneguda del poema. L’enamorat s’imagina una travessa per mar que farà amb l’ajut de cinc vents (xaloc, llevant, gregal, migjorn i tramuntana) i lluitant contra dos més (mestral i ponent). Una batalla tan cruenta convertirà la mar en un escenari apocalíptic, on els peixos acabaran fugint cap a terra i els viatgers, que veuran la mort a tocar, es confessaran ells amb ells. Però l’enamorat no defallirà pas: «En lo perill no·m caureu de l’esment» (v. 21). [Llegiu, si us cal, les estrofes 1a, 2a i 3a.]

La quarta i la cinquena estrofes són hermètiques, conceptualment molt denses, i s’hi revela la grandesa lírica d’Ausiàs Marc. Tot i que l’amador està disposat a morir d’amor, tem que la mort anul·li l’«escàs voler» de la dona, que el converteixi en ira. Els versos 37-40 són, a parer meu, els més impressionants del poema: «Oh Déu, ¿per què terme no hi ha en amor,/ car prop d’aquell jo·m trobara tot sol?/ Vostre voler saber quant me vol,/ tement, fiant, de tot l’avenidor.» El poeta es plany que l’amor no es pugui mesurar, que no tingui límit. Perquè si hi hagués aquest límit, ell («aquell pus extrem amador») seria l’únic que s’hi acostaria, de manera que podria comprovar fins a quin punt la dama és capaç d’estimar-lo. [Voleu llegir-les, les estrofes 4a i 5a?]

En la tornada, ens parla el poeta dels sentits, l’home que sent amor però que no en sap, és a dir, que sap que estima però ignora si és estimat. Aquesta incertesa ens duu al vers final, tan conegut: «A joc de daus vos acompararé», un vers que ens fa pensar en volubilitat, però també en cosa prohibida, car en la València de començament del XV els jocs d’atzar eren proscrits moralment i legalment. [Llegiu, si us plau, la tornada.]

Podeu llegir també el poema sencer. O veure i sentir la versió cantada (i reduïda) d’en Raimon:

[Per a aquest comentari he tingut la sort de disposar de les erudites explicacions de Robert Archer (Obra completa d’Ausiàs Marc, Barcanova, 1997).]

______________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

«Llegiu Neutrex»

No fa gaires dies, un amic em feia adonar d’una conseqüència ben vistent del fracàs escolar: hi ha caixers de supermercats que no saben tornar el canvi. Més ben dit, sí que en saben, perquè la màquina els diu l’import exacte de la devolució. I veus que no compten com comptaven abans, sinó que agafen el canvi mentre van movent els ulls de la pantalleta a la caixa i, al final, et deixen anar la xavalla, els bitllets i el tiquet, tot alhora, a la mà.

Al meu amic, se’m va acudir de dir-li que potser aquests nois no eren mals alumnes en tot, sinó solament en matemàtiques. Però l’altre dia ho vaig veure clar. Al supermercat del meu poble, vaig ensopegar amb un cartellet de promoció… increïble. No em vaig poder estar de retratar-lo i fer-lo córrer per Twitter:

Si has treballat en una escola o un institut, aquestes coses no t’estranyen gens. Tanmateix, potser ja trobes una mica més sorprenent que aquest nivell continuï essent tan baix quan hom arriba a la universitat. I ja fa avergonyir quan la sapastreria s’escampa fins a la Facultat de Filologia. Justament fa tres mesos em va arribar una fotografia que també vaig fer circular a Twitter:

Què hi podem fer? Riure per no plorar, d’acord, però què més?

Fa poques setmanes, en una breu discussió a Twitter sobre els diacrítics, el diputat Germà Bel m’insistia del dret i del revés que la comprensió lectora és un problema seriós. Tenia tota la raó.

Llegir, escriure, concentrar-se, entendre… Tot va lligat. Avançar en aquest terreny és bàsic. No serem un país normal fins que l’índex de fracàs escolar no sigui raonable. I no aconseguirem de fer-lo baixar fins que no trobem la manera de millorar la capacitat dels nostres alumnes d’entendre els texts.

Pensem-hi bé, ara que tenim a tocar el nou país, perquè això requereix un compromís polític. S’hi haurien d’implicar també pedagogs, mestres i professors de tots els nivells d’ensenyament… I pares, i pares, i pares!

Pensant en això, se m’ha acudit una idea. Hi ha un terreny on la comprensió lectora té unes dificultats afegides, perquè el lector hi troba murs inesperats. Em refereixo a la poesia. Penso que aprendre a entendre un poema és una bona manera de prendre consciència del text. Personalment, crec que la poesia és una font de felicitat i, doncs, que ensenyar a llegir poemes és ajudar a ésser feliç. M’agradaria saber-ho fer. Ben aviat us en diré coses.

Mentrestant, us torno a recomanar dos llibres interessants que parlen d’esquitllada d’aquest problema: Escoles a la frontera, de Carme Junyent, i Contra les aules, de Tomàs Llopis. I, és clar, no em cansaré de divulgar la fantàstica experiència de foment de la lectura de l’IES Quercus de Sant Joan de Vilatorrada, que vaig explicar fa temps en aquest article.

Llegiu i ajudeu a llegir, si us plau!

__________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Una llengua de traca i mocador: diccionari de pirotècnia per a profans

Cada llengua presenta una riquesa especial en aquells elements de la vida de la societat que són particulars i importants. Els inuits o èsquims (impròpiament anomenats ‘esquimals’), tenen una enorme riquesa de paraules per a referir-se a allò que per a nosaltres és, simplement, ‘neu’. La llengua catalana és molt rica en vocabulari pirotècnic, especialment a les comarques valencianes. El reduccionista ‘petard’ no reflecteix de cap manera ni la bellesa ni la precisió amb què la nostra llengua identifica uns estris que en moltes festes serveixen per a portar l’alegria als nostres carrers. Per això avui us oferim un repàs dels principals artificis pirotècnics.

Bombeta (també anomenada cebeta). És l’article pirotècnic dels infants. Conté una quantitat reduïda de pólvora embolicada en paper que esclata quan es llança amb força a terra.

Canterella. És un tro molt fort que es dispara al final de la traca. Estrictament, una canterella és un cànter menut i no se sap com és que ha acabat donant nom a aquest tro.

Carcassa (també anomenada carcassa de tro). És qualsevol artifici pirotècnic que, llançat des d’un canó, esclata en l’aire i produeix efectes visuals i sonors. La carcassa és, genèricament, la part interna d’una cosa, que sosté la resta. Segons Coromines, el mot va arribar al català provinent del francès. El cas és que a final del segle XVII ja hi ha algun document que esmenta un projectil incendiari anomenat així.

Coet. Consisteix en un canut ple de pólvora que, quan s’encén, llança tot de partícules en ignició que generalment al final esclaten. Com que és un nom molt genèric, en trobem diverses variants, com ara el coet de vareta. Però n’hi ha dos amb entitat pròpia: el coet tronador (o, simplement, tronador), que és un coet molt sorollós; i el  coet borratxo, amb una metxa en un extrem i un tronador en l’altre, que una vegada encès es mou a l’atzar propulsat de manera intermitent. El mot coet és derivat de coa (‘cua’), i ja el trobem documentat a mitjan segle XV, però probablement era emprat de molt abans. És una paraula exportada: del català, coet va passar a l’aragonès i de l’aragonès al castellà, segons Coromines.

Cordada. És una rastre (o rastellera) de coets subjectats a una corda penjada de banda a banda de carrer; aquests coets es fan esclatar l’un darrere l’altre. Per extensió, també s’anomena cordada la disparada o llançament de coets, generalment en un carrer o una plaça.

Corretraca (o traca correguda). Heus ací un neologisme, un mot inventat recentment que encara no registra cap diccionari. És una gran traca que recorre uns quants carrers d’una població. És un mot compost amb el verb corre (imperatiu), seguit de l’element que acuita la gent. És format per analogia amb correbou, correfoc i correcames (que és justament un coet que corre arran de terra).

Despertada. No hi ha cap dubte de l’origen i el significat d’aquest mot. És una cercavila amb banda de música i llançament de coets que recorre els carrers a primera hora del matí els dies de festa. El sufix -ada (reduït a en els parlars dels País Valencià) el retrobem en mascletada, passejada, cordada…

Eixida (també anomenada coet de canya i volador). És un dels artificis importants: un canó resistent ple de pólvora i unit a l’extrem d’una canya que, quan s’encén, puja a gran altura, esclata i produeix un tro o una llum de color. Joan Coromines parla d’aquesta accepció en el diccionari etimològic. Parteix del significat de ‘fet de posar-se en marxa’ i afegeix: ‘d’on pot passar al coet de senyal que permet aquesta partida: en les curses populars que fan la gent de l’Albufera “tiren una eixida i totes les barques arranquen”‘. Aquest, doncs, podria ésser l’origen del nom del coet. Una eixida grossa és un coetó, element pirotècnic molt conegut al País Valencià. Com a mostra, heus ací el començament de l’himne a la cordada de Paterna: ‘Foc, foc i foc!,/ en l’últim diumenge d’agost,/ entre coets, femelletes i coetons,/ els hòmens de Paterna/ fan la millor cordà del món.’

Esclafit. És un soroll sec, agut i sobtat, produït per un tret, un esclat, un coet. Ha servit de base per a construccions com ara pegar un esclafit (‘rebentar, esclatar’) i d’esclafit i fona (‘que no és de fiar’). Coromines diu que esclafar i esclafir són variants d’una mateixa base onomatopeica (sklaf) amb el sentit de ‘aplanar d’un cop violent’ o ‘produir un esclat que detoni bruscament i amb força’.

Femelleta (o femella). És un coet borratxo utilitzat en les cordades, amb coetons en l’interior que s’encenen quan esclata el primer.

Masclet (també anomenat mascle o morteret). És un canó curt de ferro que es carrega de pólvora i que es fa servir per a disparar trons molt sorollosos en les festes populars. L’origen del mot és indubtablement l’analogia de l’objecte amb el membre viril. Diu el diccionari d’Alcover i Moll que al segle XV ja hi ha documentat el mot mascle per a referir-se a un ‘canó de bombarda o d’altra peça d’artilleria’. Els masclets es poden fer servir solts. Però també s’anomena masclet l’embolcall de paper ple de pólvora que es fa servir en les mascletades.

Mascletada (o disparada). És un llançament successiu i molt sorollós de masclets (o uns altres elements pirotècnics), organitzat rítmicament en ascens. És una evolució de la traca, amb la diferència que, en compte de trons, és compost de masclets, molt més potents, que retrunyen a terra. La mascletada prové del món de les Falles de València, on inicialment es disparava el dia de Sant Josep, com a culminació de les festes. Actualment, se’n disparen dinou: de l’1 al 19 de març.

Morter. És el tub on es col·loca la carcassa per llançar-la. El morter original era el de cuina; més endavant –per l’analogia amb la forma còncava– es va aplicar a la peça d’artilleria. Un morteret, com hem dit més amunt, és un mot sinònim de masclet.

Piula. És un petard de poca potència, tot i que Coromines diu que és ‘petit, però molt estrident’. En parla el baró de Maldà (1746-1819): ‘No se permeté dispars alguns, tant de trons, com de piules, escopetades i molt menos mascles.’ Coromines conjectura que el mot piula no nasqué ‘purament de la idea del xisclar estrident dels ocells, sinó per una espècie de síntesi amb l’antic viular, “tocar la viola”‘. Explica també que va passar d’Alacant a Múrcia i a Andalusia, on encara perviu. Aquesta paraula fins i tot va donar nom a una revista que va néixer i morir el 1916.

Traca. És una sèrie de trons o petards col·locats de cap a cap d’una metxa, que esclaten successivament. La traca és formada per coets units per una metxa i poden anar penjats en l’aire o bé estesos a terra. S’encén per un dels dos caps i en resulta una seqüència estrepitosa i rítmica d’esclafits. Un tipus especial o evolucionat de traca és la mascletada. El diccionari Alcover-Moll explica que el primer significat de traca és ‘feix o bala de cuiros’ i el troba registrat l’any 1249. Joan Coromines també creu que el significat pirotècnic es deriva d’aquest. Segons ell, traca té un origen onomatopeic i ‘expressa el so i el fet d’espetegar o cruixir, d’objectes que xoquen o peten, l’un damunt o darrere de l’altre’. I aquests objectes –diu– són ‘les peces de cuiro que l’escorxador va tirant una darrere l’altra […] per transportar-les o dur-les al mercat:  trak, trak, trak‘. Del mot traca, en procedeix l’expressió que hem emprat en el títol: de traca i mocador, que vol dir ‘de categoria’. Com que no sabíem si era una expressió genuïna, n’hem parlat amb el lingüista Eugeni S. Reig, que ens ha dit: ‘L’he sentida alguna volta. Sé que en castellà es diu de traca y pañuelo, però em fa l’efecte que l’ha copiada del català. Però, amb aquest significat, he sentit sobretot l’expressió de rumb i traca i encara més de repica’m el colze.’

Tro. És qualsevol receptacle de paper ple de pólvora que esclata quan es crema la metxa que porta. En les festes de Moros i Cristians, la persona que fa de cap i presideix una filada es diu primer tro. També hi ha el tro d’avís, el tro final… El mot tro ha deixat moltes expressions en català. Per exemple, fer tro (‘atraure fortament l’atenció’), enviar a fer trons (‘engegar a dida’), gent de tro (‘gent violenta’)…

Tro de bac. És el petard per excel·lència de les festes falleres. És un tro lligat ben estret amb dues o més voltes de fil, que rebenta quan el reballen i fa un gran esclafit. Es fa servir sobretot en les despertades. El mot bac no té un origen segur, però sembla que és onomatopeic. Té diversos significats, un dels quals és ‘cop violent’.

Per a elaborar aquest glossari, hem acudit sobretot al Diccionari normatiu valencià (de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua), al Diccionari català-valencià-balear (de Joan Alcover i Francesc de B. Moll) i al Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (de Joan Coromines).

___________________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Catalans, toquem ferro

Un dels exercicis lingüístics més plaents, per mi, consisteix a agafar un vocabulari de frases fetes o de mots en perill d’extinció, obrir-lo per un punt a l’atzar i començar a llegir. De tant, en tant, m’hi aturo i començo a pensar en quin temps es devia inventar aquell terme o aquella expressió, com devia viure la gent del país quan va néixer tal o tal manera de dir.

Ja he parlat alguna vegada de la grandesa del llibre de Josep Espunyes Dites, locucions i frases fetes de Tresponts avall (amb la correspondència en castellà) (Garsineu, 2006). Un llibre simple, d’unes 700 entrades en només 280 pàgines, que et fa adonar de seguida quin immens tresor és això de la paremiologia catalana. M’he hagut de deturar en una entrada, la 584, que comença així: «Si camines per mal lloc, passa-hi a poc a poc.» Conté, agafeu-vos fort, més de setanta expressions de prudència, prevenció, mesurament…, seguides d’algunes traduccions al castellà («Hombre prevenido vale por dos», per exemple). N’escullo unes quantes, a l’atzar: «Abans de barallar-te amb la gent, compta fins a cent», «Amb qui sigui més fort que tu, no hi vulguis brega», «Casa’t amb un fusteret, que si passes gana no passaràs fred», «Dels escarmentats, en surten els avisats», «De ponent, ni vent ni gent», «Estigues bé amb tothom i no et fiïs de ningú», «Fugir del perill no és de valents, però és de prudents», «La por guarda la vinya, i la closca, la pinya», «Un ull al plat i un altre al gat»… I penso que és tan català, això! Les comprenc tant, aquestes frases; l’he viscuda tant, aquesta filosofia de vida… No és gens estrany, que aquesta entrada 584 sigui una de les més llargues de llibre: prudència, seny, precaució, malfiança… Por.

Deixem aquest tresor i obrim-ne un altre. El vaig comprar ara per Sant Jordi. És El valencià de sempre, d’Eugeni S. Reig (Bromera, 2015). Unes 2.200 entrades en 850 pàgines. Si el llibre de n’Espunyes era una compilació sense pràcticament cap comentari, això és tota una altra cosa. Hi ha no solament explicacions del filòleg, sinó copiosos exemples de bons autors valencians, d’Ausiàs Marc a Josep Piera, passant pel gran Enric Valor. Les entrades, molt ben documentades, contenen també sinònims, la referència en català estàndard i la traducció al castellà. I molts comentaris, sobretot per a localitzar cada entrada i per a destacar-ne variants o bé accepcions diferents. Ací hi trobareu mots –valencianismes que l’autor malda per preservar– i no pas frases fetes, per bé que també n’hi ha alguna. M’aturo en una entrada de les més llargues, dedicada a una locució. La llegeixo i m’anima, perquè em demostra que no sempre hem estat un poble prudent ni, encara menys, poruc. L’expressió és tocar ferro.

Ens n’explica l’origen medieval: ‘tocar ferro’ era un crit d’avís quan s’acostava algú amb aparença d’home perillós i el ferro era l’espasa que calia emprar per protegir-se. Després Eugeni S. Reig repassa els diccionaris i s’adona que fins al DIEC no s’havia acceptat la locució tocar fusta: «Considere que és una mostra més de servilisme lingüístic envers el castellà. […] Ho trobe vergonyós. […] Acceptar calcs del castellà, com ara tocar fusta, que no són gens antics en la nostra llengua i que, damunt, són totalment innecessaris perquè són inútils, em sembla un autèntic suïcidi.» Més endavant encara explica que tocar fusta per a prevenir-se contra la malaurança es fa en moltes cultures i l’expressió, doncs, és pròpia de moltes llengües: «l’anglés, el francés, el romanés, el rus, el búlgar, el portuguès, el grec, el turc i moltes més», però no de l’italià (a Itàlia també toquen ferro). Després d’explicar que això de tocar fusta ve probablement de «la religió dels celtes», torna a defensar l’exclusivitat de tocar ferro en la llengua catalana: «La nostra expressió tocar ferro és molt més moderna, és d’origen medieval, però des d’aleshores ençà és l’única que hem usat, i ja fa uns quants centenars d’anys que nosaltres toquem ferro.»

La llarga explicació acaba amb un paràgraf magnífic que us he de reproduir sencer:

«Abans, quan algun xicon deia tocar ferro, s’agafava ostentosament els genitals volent fer veure que tenia els testicles d’eixe metall. Actualment, he vist que quan algú diu “toca fusta” es toca el cap amb el dit índex volent expressar, per tal de fer una gracieta, que té el cap de fusta. Diuen que els pobles tenen la sort que es mereixen, la sort que es guanyen a pols. Nosaltres hem passat de ser un poble amb els testicles de ferro a ser un poble amb el cap de fusta.»

Magnífic, Eugeni S. Reig.

_________________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

En tornarem a dir «xampany», Barnils!

Fa més de trenta anys, en Ramon Barnils  (1940-2001) va escriure un senyor article al setmanari El Temps. Era quan s’havia començat a estendre el mot «cava» per a denominar allò que sempre havíem anomenat «xampany».

«Alguns fanàtics de les institucions intenten fer-nos canviar aquesta paraula, “xampany”, per la paraula “cava”. Com que la cosa ja ha arribat a nivells inaguantables —ja hi ha fins i tot persones decents que utilitzen l’horrible paraula “cava”— és el moment d’agafar-s’ho seriosament, fredament, científicament, i de veure d’on ha sortit aquest disbarat, i quines raons aguanten el sòlid nom de “xampany” per al xampany»

És fàcil d’imaginar-se en Barnils escrivint aquest text a rajaploma, perquè és un reflex autèntic de la seva manera de parlar, d’argumentar, de pensar: dient i redient les coses, fent-les veure amb claredat, perquè les entengués tothom.

En Barnils acostumava a dir allò que pensàvem molts. En aquest cas, explicava que el canvi de l’un mot per l’altre havia estat una imposició empresarial, per dir-ho d’alguna manera («La cosa ve per la banda de les denominacions d’origen i de les marques industrials», aclareix).

Però de raons per a oposar-s’hi n’hi havia —i n’hi ha— tantes… Si a tot el món el vi fet amb el mètode xampanyès es diu champagne (adaptat, xampany), per què la gent d’ací no ho pot dir de la mateixa manera? Per quina raó, si s’elabora amb el mateix mètode? Oi que de l’aigua en diem «aigua» tant si és d’una font catalana com si és de l’altra punta del món? Doncs per quins set sous el xampany ha d’ésser diferent? Ah! És una imposició dels tribunals? Entesos, doncs als papers que ho diguin com vulguin, fins i tot a les etiquetes: «Així que deixarem els caves per a les etiquetes i per al paperam oficial», diu el gran Barnils. Però i la gent, què?: «Xampany, sempre se’n diu xampany», exclama.

Em fa l’efecte que en la campanya d’aquells anys per a imposar «cava» hi havia més raons. Us ho dic amb un cert coneixement de causa, perquè durant aquells anys vuitanta vaig treballar a TVE-Catalunya, concretament als serveis informatius, i recordo perfectament les ordres que ens arribaven dels manaires del canal, que ens volien convèncer (als correctors) que «cava» era l’única opció, per qüestions legals i comercials. Però, en el rerefons, estic cert que hi havia també una raó política.

M’explicaré. El «cava» era el xampany que s’elaborava i s’elabora sobretot al Penedès, però també en algun altre punt del país (Requena) i en uns quants indrets espanyols (la Rioja, Extremadura, Aragó, Castella…). I el cas és que el mot «cava» per a anomenar la beguda no es va imposar solament als Països Catalans, sinó també a Espanya, com sap tothom.

Ve’t ací el resultat de tot plegat: quatre decennis llargs després de la imposició del canvi de nom, tot el món mundial en diu «xampany» i només es diu «cava» a la «regió del cava», és a dir, al «Reino de España».

Fet i fet, els més interessats en el canvi popular del nom eren (i són) els membres del Consell Regulador del Cava. Doncs bé, voldria explicar-vos tres coses sobre aquest Consell Regulador. Primera: sabeu quina és l’única institució oficial que en forma part?: el ministerio del ram (en aquest moment, es diu de «Agricultura y Pesca, Alimentación y Medio Ambiente»); ho podeu llegir ací. Segona: sabeu qui configura l’anomenada «Regió del Cava»? Ho trobareu en la pàgina del ministerio: «La región del Cava se extiende por 159 municipios: 63 de la provincia de Barcelona, 52 de Tarragona, 12 de Lleida, 5 de Girona, 18 de La Rioja, 2 de Zaragoza, 3 de Álava, 2 de Navarra y los de Requena (Valencia) y Almendralejo (Badajoz).» I tercera: sabeu quants representants hi ha de cada «comunidad autònoma»? Ho diu també la pàgina del consell: «un representant de cadascuna de les comunitats autònomes de la regió del Cava». La proporcionalitat a tomar vent: «cava per a tothom».

I ve’t ací el resultat de tot plegat: quatre decennis llargs després de la imposició del canvi de nom, tot el món mundial en diu «xampany» i només es diu «cava» a la «regió del cava», és a dir, al Reino de España.

Per acabar-ho d’adobar, hem de recordar que el Consell Regulador és dominat per la casa Freixenet, presidida per en José Luis Bonet, antiindependentista de pedra picada i partidari d’atansar l’exèrcit espanyol a la mainada.

Després de sospesar tot això, ens calen més elements per a recuperar el mot «xampany», que no havíem d’haver abandonat mai?

El dia que declarem la independència, trincarem per tu amb xampany català, Barnils!

_________________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Díscols?

Aquests dies hem tornat a sentir parlar  de «la diputada díscola», en referència a Àngels Martínez, que al parlament va votar com la CUP i Junts pel Sí, en compte de seguir les ordres del seu grup (Catalunya Sí que es Pot). Ja fa anys que es fa servir el mot díscol per a referir-se a la gent que no segueix això tan seriós i invulnerable que hom anomena «disciplina de vot». Recordem els díscols Elena, Geli i Ventura, del PSC, que ara fa tres anys van mantenir la coherència amb el programa electoral. «El PSC suspèn cautelarment els tres diputats díscols», titulava un diari.

Però díscol és el mot adequat? Crec que no. Perquè té una càrrega negativa que no es mereixen els qui, simplement, actuen d’acord amb la seva consciència. Aquesta actuació, personalment, ens pot semblar més bé o més malament, però dient-los díscols manquem de l’objectivitat mínima exigible.

L’adjectiu díscol vol dir «que no es deixa corregir ni governar fàcilment». Els corpus textuals del IEC i de l’AVL ens en forneixen molts exemples. Heus-ne ací tres de ben aclaridors:

«D’altra banda, la qualitat subversiva del nostre Vuit-cents, per eminentment popular, no encaixa amb els pronunciamientos que, al mateix temps, practica l’exèrcit espanyol. L’exèrcit, sempre díscol a l’Espanya del segle passat, no hi té part sinó per coincidència.» (Joan Fuster, Nosaltres, els valencians).

«[…] algun d’aquests joves arrauxats i díscols que a l’hora de dinar s’empassen més literatura subversiva que altra cosa […]» (Xavier Benguerel, El testament)

«[…] deia quatre galanies a l’euga díscola, per mirar d’apaivagar-la […]» (Josep M. de Sagarra, Memòries).

Ja ho veieu: l’exèrcit espanyol, uns joves arrauxats, una euga… Assimilar-hi uns polítics que –amb ple discerniment i potser amb patiment i tot– segueixen el dictat de llur consciència, no és insultant?

«ingovernable”, “incorregible”, “indisciplinat”, “desobedient”, “malcreient”, “pertorbador”, “entremaliat”, “dolent”, “rebel”… Quants d’aquests sinònims podríem aplicar a Àngels Martínez sense ofendre-la?»

Per acabar-nos-en de fer una idea, observeu la llista de sinònims de díscol que ens procura el diccionari d’Albert Jané: ingovernable, incorregible, indisciplinat, desobedient, malcreient, pertorbador, entremaliat, dolent, rebel, revolucionari, indòcil, contumaç. Quants d’aquests sinònims podríem aplicar a Àngels Martínez sense ofendre-la?

Aleshores, com ho hem de dir?

Per començar, no sempre ens trobarem obligats a posar-los una etiqueta, a aquestes persones. Vull dir que, sense cap qualificatiu, molts titulars s’entenen perfectament. Un exemple recent: «Qui és Àngels Martínez, la diputada díscola de CSQP que va votar a favor del referèndum unilateral?» Explicar què ha fet o dir que «no ha seguit (o ha trencat) la disciplina de vot» sempre serà més neutre.

En segon lloc, podem mirar de ser precisos. Per exemple, quan parlàvem de Geli, Elena i Ventura convenia dir que eren «diputats pro-referèndum» i no pas «diputats díscols».

«Potser convé demanar al món periodístic una mica més de sentit crític en l’ús del llenguatge»

I si ens hi hem de referir d’una manera genèrica, trobarem adjectius més adients, com ara discrepant, divergent, discordant... O bé «que discrepa», «que dissenteix», «que divergeix».

És cert que l’adjectiu díscol ha fet forrolla i que pot semblar imprescindible, que cap alternativa no acaba de fer el pes. Però paga la pena de perdre una mica d’impacte en pro d’un llenguatge respectuós.

Novament, copiar una altra llengua ens fa perdre precisió. I, aquesta vegada, ens mena gairebé a la injúria. Potser convé demanar al món periodístic (directors, editors, correctors, lectors…) una mica més de sentit crític en l’ús del llenguatge.

__________________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

En Pepe, el Barça i la independència

Quan entro a la llibreria me’ls trobo en conversa animada, fent-se bromes i engegant-se indirectes… i no tan indirectes:

—Oye tú, en un día como hoy, deberías de esconder el Marca. Los merengues, ¡que se jodan!
—Hombre, Pepe, yo también soy del Barça, pero tengo que ganarme la vida…

A la llibreria, s’hi sol parlar d’esports. Abstemi com sóc en aquest àmbit, el llibreter m’enxampa sovint amb un resultat que no sé, un jugador que no conec, una lesió que m’ha passat per alt. Però ell no defalleix: si hi ha cap esdeveniment esportiu important (i n’hi ha tants!), després del bon dia ja m’engega un comentari sobre el fet destacat de la jornada.

Aquell diumenge, casualment, vaig llegir a internet que el dia abans s’havia jugat la final de bàsquet al Palau Blau-grana, i que el Madrid n’havia hagut de fugir amb la cua entre cames.

—Escucha, sí que eres facha. Además del Marca también vendes la camiseta de la selección. Joder, ¿por qué no retiras eso?
—Cada día eres más radical, Pepe.
—En eso sí tienes razón… Bueno, me voy al bar, a tocarle los huevos a mi primo. Si gana el Barça o pierde el Madrid, yo me pongo la camiseta y que me vean…

Duu una samarreta blau marí amb un escut del FC Barcelona. No és la primera vegada que el veig a la llibreria, però avui el trobo especialment expressiu. Amb ganes de gresca, com si diguéssim.

En Pepe ja té cinquanta anys. El conec des que va arribar d’Andalusia, a principi dels setanta. Durant molts anys va viure al bloc de pisos vells que hi ha davant de casa. A còpia de treballar i estalviar, es va poder comprar un habitatge nou a la carretera. Feia molt de temps que no hi parlava. Ens acostumem a saludar, però no conversem. Avui sí. El tema s’ho val.

—Lo que más me cabreó del partido de ayer fue que los de la tele pusieran la bandera española al acabar…
—¿La pusieron? Pues yo no la vi —respon el llibreter.
—Sí, la pusieron. Y yo dije: «¿Qué coño hacéis? ¡Hoy toca la senyera

Aquí sí que ja no me’n vaig poder estar:
—I després diuen que ells no són nacionalistes…
—Collons, si ho són! —m’etziba en Pepe, amb un català ben digne.
—Calla, calla! —diu el llibreter— No vau veure l’altre dia aquell diputat que va desplegar una estelada a Madrid?
—Òstia, sí, que fort —respon ell, rient—. Me pensaba que les daba algo…

Vaig sortir de la llibreria amb una lliçó apresa. Fa deu anys crèiem que això de l’independentisme era cosa de quatre visionaris. Després vam veure que s’hi afegia més gent, però encara pensàvem que els defensors de la causa havíem de ser nacionalment conscients, amb anys de currículum i catalanoparlants. La lliçó és que la gent com en Pepe (els castellans o fills de castellans, per entendre’ns) són els que han de decantar la balança, i potser només esperen que els anem a cercar. La pedagogia no l’hem de fer a Espanya, sinó aquí.

I no sé què badem.

[Aquest article fou publicat en un mitja digital del Bages l’any 12.]

____________________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.