Clarícies sobre «Veles e vents»
«Veles e vents» és el nom amb què és conegut el poema XLVI d’Ausiàs Marc (1400-1459), un dels poetes més grans de l’Europa medieval. Raimon va musicar-ne i popularitzar-ne una versió reduïda (amb 32 versos del total de 60).
Per a entendre més bé aquest poema, potser l’hauríem de començar per les estrofes sisena i setena, on veiem un home intensament enamorat i delerós de superar una prova d’amor: «Jo són aquell pus extrem amador» (v. 41), «A bé o mal d’amor jo só dispost» (v. 45), «Jo desig ço que·m porà ser gran cost» (v. 49). L’amador frisa perquè arribi aviat aquesta prova tan ferotge i pugui demostrar amb fets les seves paraules: «d’un cas molt fer, qual prec Déu sia tost» (v. 52), «e los meus dits ab los fets provaré» (v. 56). [Llegiu, si us abelleix, les estrofes 6a i 7a.]
Aquesta prova, aquest «cas molt fer», la trobem descrita en les tres primeres estrofes, que és la part més coneguda del poema. L’enamorat s’imagina una travessa per mar que farà amb l’ajut de cinc vents (xaloc, llevant, gregal, migjorn i tramuntana) i lluitant contra dos més (mestral i ponent). Una batalla tan cruenta convertirà la mar en un escenari apocalíptic, on els peixos acabaran fugint cap a terra i els viatgers, que veuran la mort a tocar, es confessaran ells amb ells. Però l’enamorat no defallirà pas: «En lo perill no·m caureu de l’esment» (v. 21). [Llegiu, si us cal, les estrofes 1a, 2a i 3a.]
La quarta i la cinquena estrofes són hermètiques, conceptualment molt denses, i s’hi revela la grandesa lírica d’Ausiàs Marc. Tot i que l’amador està disposat a morir d’amor, tem que la mort anul·li l’«escàs voler» de la dona, que el converteixi en ira. Els versos 37-40 són, a parer meu, els més impressionants del poema: «Oh Déu, ¿per què terme no hi ha en amor,/ car prop d’aquell jo·m trobara tot sol?/ Vostre voler saber quant me vol,/ tement, fiant, de tot l’avenidor.» El poeta es plany que l’amor no es pugui mesurar, que no tingui límit. Perquè si hi hagués aquest límit, ell («aquell pus extrem amador») seria l’únic que s’hi acostaria, de manera que podria comprovar fins a quin punt la dama és capaç d’estimar-lo. [Voleu llegir-les, les estrofes 4a i 5a?]
En la tornada, ens parla el poeta dels sentits, l’home que sent amor però que no en sap, és a dir, que sap que estima però ignora si és estimat. Aquesta incertesa ens duu al vers final, tan conegut: «A joc de daus vos acompararé», un vers que ens fa pensar en volubilitat, però també en cosa prohibida, car en la València de començament del XV els jocs d’atzar eren proscrits moralment i legalment. [Llegiu, si us plau, la tornada.]
Podeu llegir també el poema sencer. O veure i sentir la versió cantada (i reduïda) d’en Raimon:
[Per a aquest comentari he tingut la sort de disposar de les erudites explicacions de Robert Archer (Obra completa d’Ausiàs Marc, Barcanova, 1997).]
______________________________
Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.
Ausiàs Marc, Jaume i Pere Marc, Gilabert de Próixita, Jordi de Sant Jordi, etc. Tants grans poetes nostres que demanen a crits explicacions com aquesta. Jordi, fes-ne més. Fem, de cada clàssic, un lligam a la terra.