Recordar els pares, 2

Escrits i anotacions d’una dona de pagès nascuda a final del segle XIX

Diumenge farà quatre anys de la mort de mon pare. Com explicàvem la setmana passada, una de les feines que va emprendre quan es va retirar va ser aplegar i buidar els dietaris dels seus pares i fer-ne una interpretació, vestida amb dades biogràfiques de tots dos.

L’article de la setmana passada parlava dels dietaris del meu avi. Avui parlarem dels escrits i les anotacions de la meva àvia, Amàlia Torras i Portella (1893-1985), que mon pare va aplegar en un opuscle titulat «La mare. Escrits i dietaris».

__________________________

Una dona de pagès
El llibre comença presentant-nos-en unes quantes dades biogràfiques:

«La mare va néixer al poble de Sant Martí de Torroella el 10 de febrer de 1893. […] Va néixer del matrimoni Torras-Portella, després d’haver-se malaurat tres fills, entre nats i no nats. No és estrany, doncs, que, segons contava la mare, l’àvia Rosa tingués poques esperances que ella sobrevisqués, tot i que semblava molt vividora. D’aquí ve que, quan la padrina li preguntà quin nom volia que li posés, l’àvia li digués: “Pel temps que em viurà, posa-li com vulguis.”»

«Fins a deu anys va aprendre una mica de lletra amb mossèn Pere, perquè a Torroella no hi havia escola de nois, ni “costura” per a les noies. A deu anys va entrar a treballar a la fàbrica de Can Canals, a prop de casa seva, i més tard al Molinet [una altra fàbrica tèxtil].»

«Però en una casa de pagès s’ha d’aprendre a fer moltes coses i en aquell principi del segle XX encara més. A cal Pere —que és com anomenaven la casa de la mare (i com en diuen encara)— tenien i encara conserven un bon tros d’horta, prop del riu Cardener, sota mateix de la casa. La mare manifestava una afecció gran (que mantingué tota la vida) a tenir cura del regadiu i les flors. Explicava que, com que a la fàbrica feien torns, al matí podia anar una estona a l’hort i un cop la setmana a vendre verdura del temps a Santpedor, que era un bon mercat, atès que el regadiu era escàs per a la gent que hi vivia. I recordava i explicava l’alegria d’un matí en què en aquest mercat, amb una cistella d’enciams al mes de juny, al temps de la sega, havia fet 5 pessetes i sa mare les hi havia deixat quedar. S’havia llevat a les 6 del matí i havia fet a peu unes tres hores de camí entre anar i tornar de Santpedor. Però ella era feliç… i jove.»

«A vint-i-tres anys es casà amb el pare, després d’uns dos anys de relacions. […] Quan es va posar a prova la seva vàlua va ésser en els temps difícils de la revolució i la guerra de 1936 a 1939 sense l’ajut del pare. Durant un llarg temps, amb la padrina, la tia Antònia i quatre fills —la més gran de divuit anys i el més petit de quatre—, la mare va fer front a totes les dificultats de la casa, les feines, els mossos, la família en sentit ampli… i el comitè. Va suportar la pressió de l’angoixa per la seguretat del pare, del fill gran i de tota la família.»

«Si del pare vàrem aprendre tantes coses, de la mare vàrem aprendre a conservar-les. I també ens va transmetre l’equilibri, el sacrifici callat i el constant desig d’amor i de pau.»

Aquesta primera part acaba amb una paraules del meu oncle Lluís, publicades a Regió7:

«Viure una vida serena, malgrat els capgirells que tots un dia o altre hem de passar, és una cima que no s’assoleix pas gratuïtament sinó que cal voler-ho; fa falta lluitar-hi, convé mantenir sempre la guàrdia, treballar incansablement, estimar sense estridències, però també sense defalliments, posar bàlsam olorós pertot arreu on hi hauria d’haver esgarips de fregaments rovellats, portar pau i somriures al voltant. Heus ací una de les grans missions a complir per la vida. Altíssima ruta per la qual l’Amàlia de la “Bonavista” caminà tota la vida.»

Els escrits
Mon pare va aplegar els escrits de l’àvia Amàlia, sobretot de dues menes: cartes i discursos breus que llegia a la família, que una vegada l’any s’aplegava a la casa pairal. Aquests aplecs es van començar a fer quan ella ja era vella.

Un dels valors més importants d’aquests texts, per mi, és l’espontaneïtat i la vivor de l’expressió, que delata un caràcter bonhomiós i desimbolt, alegre.

El 1978 va llegir-nos això:

«Tinc quatre fills, tots casats i afillats. Tinc 24 néts, 7 de casats que són 31. N’hi ha per a tots els gustos: sastres, professors de català, mestres, metges, periodistes, pintors, músics que estan divertits, noies infermeres, estudiants de medicina, mestres d’ensenyament, inclús una monja i un parell d’escriptors; els demés, estudiants i estudiantes. Tots són bona canalla. Déu els doni molts anys de vida, sort i salut i ganes de treballar, que no els falti pa. Diu la iaia de 85 anys.

Fa deu anys que fem la Festa de Família. No en falta cap, gràcies a Déu. Adéu siau.»

Mon pare també va trobar unes quantes cartes que l’àvia havia enviat al seu fill gran, en Lluís, que vivia i treballava fora de casa. Per exemple, una del 1942:

«Com que sempre et tinc en el pensament, sempre et voldria escriure, però ja saps que no m’hi veig gaire i me’n vaig de la ratlla, però pren-t’ho amb bona voluntat. […] Sabràs que de nou només hi ha dues coses, molt diferentes l’una de l’altra. La dona del Valentí de cal Cots està en perill de mort, perquè se li ha rebentat una vena per dintre, o sigui interna, i li ha quedat la sang aglevada i no es pot curar; una llàstima, tan jove. I suposo que ja ho saps, per altra part, que les noies de Callús el diumenge s’arrepleguen set o vuit i se’n van a fer corrides de bicicletes, unes en bicicleta de dona i altres d’home, com una colla de xicots, però en fi, això no preocupa perquè la Maria no hi va.»

De vegades, aquestes cartes són en castellà, diguem-ne:

«Le ayudamos entre yo y la padrina, todas muy avenidas, una noche una y una otra de día. Por la mañana ella, por la tarde yo, porque ella añora el raconet del terrat. Però tot més bé que no mereixem gràcies a Jesús y a la Virgen de Juncadella, Montserrat, Lurdes. Los de casa bien, por ahora bien de “luna”. El padre está en Barcelona. Han operado el pastor Francisco. Veremos que resultará; no le han operado hasta el jueves. Si por un caso vas a Barcelona ves a la clínica Monegal y encontraras el sitio sin pérdida.

La Amalia pequeña chupa como hacía su madre. Si la vieses te encantaría al ver tantas visitas. Vienen jóvenes, viejos y medianos y de todas midas a ver la pubilla como si fuera una cosa mai vista.

Adiós, Luis, hasta dissabte si Déu vol.»

Però també ens va deixar més texts, com aquest testament del 1973 (quan tenia vuitanta anys):

«Faig un petit testament que quan m’hauré adormit de debò no me’n creureu de res. Em despedeixo com si marxés. Ara no sé com serà. En un any m’han avisat dues vegades; potser el dia que serà de debò no m’avisaran, no podré dir res.

Sabeu que, fins a l’hora present, fa 57 anys que visc en aquesta casa. He entrevingut amb persones de tota mena. No m’he renyit mai amb ningú. Us prego que no us renyiu, almenys la família. No us baralleu per quatre parets, perquè el món és una estona i no s’emporta res ningú. Sobretot respecteu el Pepet [el gendre], que ha portat la casa. Si podeu, no us la vengueu, perquè no us traurà de cap apuro. Sempre serà cal Badia.

I tots cabem en aquest món, i els uns han de menester els altres, vulguem o no vulguem. Si podíeu cantar aquella cançó: “que és bonic quan els germans s’estimen”…

Adéu siau, germans, fills, joves, gendre, cosins, néts, besnéts. Pregueu tots per la iaia Amàlia, i perdoneu-la si us ha agraviat.»

Els dietaris
La meva àvia va escriure anotacions en dietaris des del 1927 al 1936, amb l’ajut de la seva filla Maria. En el primer full de l’any, hi solia haver un inventari que escrivia el seu home, on es detallava el bestiar menut de la casa, amb el preu que se’n pagaria i la suma total. El meu pare explica que la utilitat del dietari és sobretot comptable, però «aviat la mare no “pot resistir-se” a consignar-hi algun fet singular que passi al poble, com el 17 de gener [de 1927]: “Ha fet molt vent i s’ha cremat un vagó del tren ple de cotó. Hi ha foc tot el dia.”»

S’hi consignen fets quotidians de la casa, amb comentaris valoratius i precisos:

«Nascuts 2 cabrits de la cabra bigarrada amb treballs, i 2 cabrits de la cabra negra sense adonar-nos-en.»

«Han nascut 3 cabrits de la cabra rossa de mamelles estirades. Molt bé.»

«Hem fet un kg de mongetes de l’Abundància, de Cardona, en un quintó, i en l’altre d’aquelles grosses que varen tornar de Cal Manel i tres rengs de les de Pobre al cantó de les canyes, i en lo demés, blat de moro del menut de llavor, de l’any passat.»

«Posar una lloca de cal Manel que hem canviat amb un gall per llavor. […] 15 ous de cal Xatino i 9 de casa.»

«Anar a buscar bolets; trobar una cistella plena de barreja, 19 unces de llenegues.»

«El gat, malvat, s’havia menjat 7 conills del Lluís, que li havia causat un disgust.» […] «Hem mort el gat que tantes bèsties s’havia menjat.»

«Hem tingut la pega que un gos de cal Forn ha entrat al barri, i ha entrat a la cort dels conills, i en un moment n’ha mort 7 de cop. Per sort els hem pogut aprofitar, mica més mica menys.»

Quan s’acostava a vuitanta anys, ja no es podia estar d’escriure sobre la seva mort:

«L’hem vist a començar. No sé si el veurem acabar. Alabat sia Déu!»

La mort és molt present en el dietari. Són anotacions breus que, vistes plegades, poden semblar fredes, mancades de sentiment. No cal dir que la mort era vista com un fet natural, quotidià. I molt més a pagès, on es convivia amb la mort del bestiar contínuament:

«Divendres Sant. S’ha ferit a l’església l’àvia de cal Pey Mataporcs.» […] «Als 8 dies s’ha mort havent-la sagramentat.»

«S’ha ferit l’avi de cal Magre, Sebastià, quedant sense paraula. L’han combregat de seguida.» […] «S’ha mort l’avi de cal Magre a les 12 del migdia com un pollet.»

«S’ha mort el Pere de cal Jan. Tot d’un plegat, d’una hemorràgia de sang.»

Aquesta simplicitat es manté quan el qui es mor és un parent pròxim, com el seu pare:

«Han combregat el pare» [6-2-1928]

«Ha mort el pare. En pau descansi.» [14-2-1928]

«Hem enterrat el pare.» [16-2-1928]

El dietari conté també crònica social, de vegades escarida, de vegades detallada. Sovint, els fets reportats són desgràcies:

«Pasó una desgracia en el tren a Callús. Al salir de la mina el tren destrozó un hombre.»

«Ha pres mal l’hereu Miqueló, pujant de Manresa amb una moto, vora l’indret de la casa nova de la Bona Plata, que l’ha entrebancat un gos. Per sort l’han auxiliat, que ha estat una o dues hores sense parlar. Ha sigut auxiliat pels dos metges de Callús. S’ha fet una gran trompada al braç i al cap, però podia ésser molt més. G. a D.»

«S’ha cremat la pallissa del Silo, 2 carros, 1 tartrana, molta palla, el quarto dels mossos. No n’ha quedat res, només les parets. Hi ha hagut molta assistència amb galledes. Per últim han pujat els bomberos de Manresa.»

Ves per on, aquesta pallissa era al costat de la casa on, anys més tard, van anar a viure els meus pares. I per això mon pare anota:

«Aquesta pallissa es va tornar a refer l’any següent. Amb el temps, atzars de la vida, el pare la va comprar. Avui escric aquests papers en un escriptori d’aquest cobert o magatzem. Encara hi ha algunes de les bigues cremades.»

Els fets, alguna vegada, tenen abast comarcal:

«Han tocat a sometent per un robo que s’ha fet a Sallent i que s’ha fet alguna mort i se n’havia fet una altra la setmana antes a Sant Fruitós. Han mort una pobra dona a la vora del foc, que li han xafat el cap amb un tros de ferro.»

Els fets històrics no hi poden mancar, és clar:

«Han fet la festa de l’arbre i han canviat el nom del carrer de Santpedor, que ara s’anomena Carrer de l’Estatut. Molt bona festa.» [21-2-1932]

«Tothom festa perquè fa cap d’any de la República.» [14-4-1932]

«Han fet huelga general pertot arreu, han fet parar les fàbriques i hasta els pagesos.» [5-10-1934]

«La nit del dissabte hi hagué una forta revolució. A Barcelona, la tropa i els de la Generalitat s’han batallat i han pres i agafat els principals. Hi ha hagut molts morts, principalment els soldats.» [7-10-1934]

El 1936 s’hi poden veure anotacions de l’àvia i de la seva filla Maria. Al febrer ja hi ha un avís:

«Han vingut a buscar el Pep a 2/4 de 10 quatre pintes que feien més cara de lladres que de ser robats, acompanyats de l’agutzil, per fer-lo anar a la Secretaria. Suposo que devia ésser coses de la política.» [17-2-1936]

I a partir del 19 de juliol, comença la seqüència d’anotacions de l’àvia Amàlia i de la tia Maria, que indiquen la intensitat i el neguit amb què es devia viure la situació:

«Parada total de trens, amb motiu d’una revolució a Barcelona entre els militars i el govern.» [19-7-1936]

«A les 12 de la nit han vingut 4 homes amb armes a veure si hi havia el pare, però, per sort, era a dormir a fora.» [30-7-1936]

«Marxar el pare perquè la nit passada l’havien vingut a buscar per fer-li una mala sortida.» [31-7-1936]

«Venir a buscar 1 ½ dotzena d’ous sense pagar, per ordre del Comitè.» [3-8-1936]

«A les 2 de la tarda, la mare s’ha hagut de presentar a la Secretaria i li han demanat diners, a ella i a d’altres, més de 100 duros a cada un.» [5-8-1936]

«Pagar sis-centes pessetes al Comité Revolucionario de Callús.» [7-8-1936] «Han vingut els del Comitè a buscar 3 dotzenes d’ous.» [11-8-1936]

«Han tret la mestressa de cal Silo obligant-la a anar-se’n a un altre puesto.» [12-8-1936]

«Han canviat la bandera del campanar; n’hi han posat una de la F.A.I. vermella i negra.» [13-8-1936]

«Anar la mare a fer una visita als parents de Berga» [6-11-1936] [i mon pare afegeix: «(una entrevista clandestina amb el pare, que voltava pel Pirineu)»].

El desembre del 1936 s’acaben les anotacions de l’àvia Amàlia. Tanmateix, mon pare explica això:

«L’any 1969 la mare “aprofita” els fulls d’un dietari vell per anotar vendes de verdura o conills i, de passada, ressenyar algun fet personal o familiar. No és un dietari qualsevol, sinó el de 1959, on el pare va escriure unes poques notes de moviment bancari i referències del sindicat, i que va deixar inacabat en morir el 4 de novembre.»

La darrera nota que hi ha escrita és del 28 de juny de 1970:

«Hem fet la festa de la vella de cal Badia, la iaia de 24 néts i 3 besnéts, 4 fills, 2 germans, 3 joves i un gendre. Tots junts en una família hem fet la festa amb salut i alegria, a l’edat de 77 anys.

No sé si serà l’últim. Any 1970. Alabat sia Déu!»

Encara va viure quinze anys més.

Potser també us interessarà:

___________________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*