En aquest cul de món…

És curiós que, fent servir la paraula cul, puguem construir frases molt vulgars o despectives –reservades a moments de molta confiança– i també frases que poden arribar a ser apropiades per a situacions formals. En una conferència, posem per cas, no seria gaire escaient que diguéssim que Salvador Dalí i García Lorca eren cul i merda (hi ha alternatives no tan vulgars, com ara carn i ungla o tap i carabassa). En canvi, no passaria res si a la mateixa conferència dèiem que aquell escriptor portava unes ulleres de cul de got. Celebrem, doncs, de tenir una llengua tan rica i tan flexible, que s’adapta a totes les situacions, fins i tot jugant amb una mateixa paraula.

Hi ha qui-sap-les frases fetes amb cul, d’aquelles que no fereixen la sensibilitat de l’oïdor. Per exemple:

  • anar cul arrere (o de cul enrere): El nen anava cul arrere i ha caigut. L’empresa va prosperar els primers anys, però ara fa temps que va de cul enrere. I trobaríem sinònims d’aquesta expressió, també derivats de cul, com ara recular i anar de recules.
  • cul de món: Viuen a quinze quilòmetres del poble, en un cul de món.
  • caure de cul: Va topar amb la porta i va caure de cul. Veus aquella estàtua i n’hi ha per a caure de cul.
  • cul d’en Jaumet (o cul d’en Pepet): No hi ha manera que segui: és el cul d’en Jaumet.
  • un cul de…: Cada dia va a resar: és un cul d’església. És un cul de taverna: a l’hora de dinar ja va torrat.
  • tenir el cul pelat: No cal que li diguis com es fa un currículum, perquè té el cul pelat de fer-ne.
  • cul-de-sac: Va ficar el cotxe en un cul-de-sac i no en podia sortir. La política del país és en un cul-de-sac i cal esperar fins després de la votació.

D’expressions vulgars amb cul n’hi ha moltes i totes són prou conegudes. Solen ser insults o frases molt informals que només solem sentir al carrer o a casa: llepar el cul a algú, ficar-se la llengua al cul, engegar a prendre pel cul

El cul també és la part inferior d’un objecte: el cul d’una olla, el cul d’un sac… I d’aquí en surten dites com ara: Al cul del sac, s’hi troben les engrunes, que és com dir: «Vés fent, que més tard o més d’hora ja t’ho trobaràs.»

De locucions i refranys amb el mot cul, n’hi ha més. Els sabíeu aquests tres? 

  • Quan li ha vist el cul, diu que és femella, que es fa servir per a aquells que, quan una cosa ja ha passat, diuen que ells ja la preveien.
  • Qui té el cul llogat no seu on vol, és a dir, que si treballes per a altri a vegades t’has de mossegar la llengua.
  • Sembla que s’hagi vist el cul: s’aplica a algú que fa grans manifestacions d’alegria.

Ja ho veieu. Per a la llengua, el cos humà és com el porc: s’aprofita tot.

[Aquest article, si fa no fa, fou publicat a la revista Mes a mes de Callús el novembre del 2010]

______________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

2 pensaments a “En aquest cul de món…

  1. Hola Jordi, com que darrerament VAIG DE CUL aprofito l’avinentesa i vull fer aportacions a dos correus posteriors, o sigui que HE RECULAT.
    (Per cert “anar de cul” en el sentit d’anar de corcoll, no l’esmentes i la raó no sé si és perquè es tracti d’un calc del castellà).
    Dels anteriors correus hi ha “fer bondat” que al País Valencià hom diu “portar-se bé”, però quan vaig arribar a Arenys (fa trenta anys ja d’això) ho vaig sentir a un senyor que, amb murrieria, quan s’acomiadava del l’empleat de la Caixa li digué: “bon dia i fes bondat”. Em va agradar tant que ho he incorporat sense cap esforç al meu lèxic i sovint, quan surto de l’aula, els dic als alumnes: “fins demà i feu bondat”.
    I del darrer correu… us acompanyo amb el sentiment, per allò de la tieta.

  2. Bona nit Jordi,

    Llegit el teu «En aquest cul de món…» se m’acut enviar-te la classificació cular que fèiem els companys del pis d’estudiants. Asseguts a les cadires que hi havia al capdamunt de la Rambla, al costat de la font de Canaletes, distribuíem els culs, femenins i masculins, que passaven segons aquests tres criteris:

    1. CUL DE XICLET: en dèiem de xiclet d’aquells culs sense relleu. Culs gairebé inexistents perquè formen un tot amb les anques, semblen enganxats com els xiclets. Culs que tiren cap a dins i es perden entre els plecs de la roba.

    2. CUL DE BOINA: aquest és un cul ple, rodó, que tira cap en fora, sobresurt potentíssim. És un cul que tiba la roba i se’n vol eixir per les costures. (Si qui traginava aquesta mena de cul era curt de cames en dèiem un «culandando».

    3. CUL DE MITJA BOINA: és aquell cul que es mou entre el xiclet i la boina. S’acosta més a la boina que al xiclet. Diríem que és un cul discret, de proporcions justes i amanoset.

    També d’estudiants, quan no havíem preparat amb temps els exàmens ni havíem redactat els treballs de curs que calia presentar, «anàvem de cul i costa amunt», i aleshores tot ho fèiem «corre que te cagues». Si algú anava molt desorientat exemplificava beníssimament allò «d’anar com cagalló per sèquia».

    Apunta’t l’exclamació «ai, quin cul si no cagara!»

    Doncs això, que tant de bo que la llengua catalana no vagi de cul i costa amunt.

    Au, siau.

    Domènec.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *