El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Publicat el 22 d'agost de 2016

La passió de Jordi Carbonell (explicada per Carod-Rovira)

Sense títol

Se n’ha anat un dels grans, en Jordi Carbonell, patriota, home de principis ferms, lingüista, estudiós… Un dels qui més bé el va conèixer fou l’ex-vice-president del govern Josep-Lluís Carod-Rovira, que el 2012 va guanyar el premi Octubre de narrativa amb el llibre La passió italiana. Us en copio el fragment que li dedica, magnífic per a entendre el compromís d’aquest homenot amb la llengua i el país.

_________________

Segurament, un dels catalans que millor coneix l’Alguer és Jordi Carbonell. I amb l’Alguer, Sardenya tota, així com l’ambient polític, cultural i acadèmic italià. És ell qui fundà l’Associazione Italiana di Studi Catalani, que presidí (1992-1995). Figura clau de la resistència a la dictadura, referent bàsic de l’Assemblea de Catalunya i represaliat amb l’expulsió de la Universitat Autònoma, el 1972, va ser catedràtic de llengua i cultura catalanes a la universitat de Càller, entre el 1976 i el 1989, on es jubilà. Vaig veure’l per primer cop amb motiu de l’inici dels meus estudis universitaris a Barcelona, el curs 1970-1971. Tenia un aspecte molt britànic, també pel comportament i les formes, educadíssimes i polides. M’impressionà moltíssim que em tractés de vostè, sent com era jo un xiquet de divuit anys acabats d’estrenar. Alt, ben plantat, impecablement vestit, ulls blaus i cabells rossos, mirada neta, somriure afable, uns anys abans hauria pogut passar ben bé per actor. «Faci-me’l ben català!», va dir-li la mare al pare Miquel d’Esplugues, el dia del bateig. I no es pot negar que el caputxí va fer cas del prec de la senyora Ballester. Nascut el dia de Sant Jordi, començà a militar, a 19 anys, al clandestí Front Universitari de Catalunya, dirigit per Josep Benet i Enric Casassas, amb el geògraf J. Vilà Valentí com a cap de ‘cinquena’, que és així com en deien de les cèl·lules de cinc membres, i amb companys com Jordi Galí i Enric Hernàndez Roig. Els problemes habituals amb els estudiants falangistes i els policies franquistes se succeïen, llavors, i Carbonell va ser «interrogat» per aquests, amb Pablo Porta al capdavant, en un ensurt del qual el salvà Julio Manegat, qui intercedí per alliberar-lo.

Si la primera passió, el país, l’adquirí ja sent un infant, a l’altra hi entrà en contacte el 1944, encara no acabada la guerra mundial: l’Institut d’Estudis Catalans, al qual sempre ha estat fidel i que ha defensat enfront de tota adversitat, crítica o menyspreu. Hi ha estat secretari de la Secció Filològica, director de l’Oficina d’Onomàstica i professor. Molt proper a Ramon Aramon, de qui sempre ha reconegut la valentia, tenacitat i abnegació en els anys més negres de l’IEC, la secretària d’aquest, Montserrat Martí, li facilità l’accés al Grup Miramar, que promovia Maurici Serrahima, amb noms com ara A. Cirici Pellicer, Enric Pau Verrié, Joan Ainaud i, com una mena d’esperit sant de la resistència perquè era a tot arreu, Josep Benet. Carbonell n’és secretari i, alhora, col·labora amb altres grups clandestins com Bandera de la República Catalana i Amics de la Poesia, en uns moments en què la simple assistència a actes de lectura de poemes de Carner o Riba és un desafiament al franquisme. ‘Ah, belle bandiere degli Anni Quaranta!’

Quan se li presenta l’oportunitat de deixar aquell ambient asfixiant no dubta a anar-se’n a Liverpool, com a lector de català, el 1950. Allà pren el relleu de Joan Triadú i té l’oportunitat de conèixer, personalment, Carles Pi i Sunyer, J. M. Batista i Roca, el Dr. Josep Trueta i Frederic Duran i Jordà, creador del primer servei de transfusió de sang del món, a Barcelona, el 1936. Va arribar a Anglaterra com un demòcrata catalanista i en tornà convertit també en una persona d’esquerres. Més d’un cop li hem sentit explicar l’anècdota de Mrs. Beaney, la seva dispesera, contrària als laboristes aleshores governants, que, malgrat tot, cada vespre descargolava la majoria de bombetes de la pensió, seguint les indicacions del primer ministre Clement Attlee, que havia batut W. Churchill a les eleccions posteriors a la guerra. «Però que no ens va dir que anava contra aquest govern, vostè? Com és que fa cas del primer ministre laborista?», va ser requerida. «Contra el govern, sí. Contra el país, no», respongué. I Carbonell no sols no va oblidar mai aquella contesta, sinó que d’aquell patriotisme democràtic n’ha fet sempre norma de conducta.

Quan va tornar d’Anglaterra, no hi hagué iniciativa política o cultural de resistència al franquisme, des de posicions nacionals i democràtiques, on no figurés Carbonell: Comitè 11 de Setembre, campanyes pels bisbes catalans, per l’abat Escarré, per la llengua a l’escola, per totes aquelles causes que mai no serien reprimides en un país civilitzat i culte com el que ell havia conegut a Liverpool. Primer director de la Gran Enciclopèdia Catalana, entre 1963 i 1972, aquesta responsabilitat li permet d’entrar en contacte amb noms clau de la cultura catalana com Joan Fuster, Francesc de B. Moll, Manuel Sanchis Guarner, Josep M. Llompart, Max Cahner o Ramon Bastardes, però també li comporta una detenció de 48 hores en ple estat d’excepció. Per primer cop, gràcies a la seva direcció, una obra tan essencial per a la nostra cultura com l’Enciclopèdia estudia amb rigor els Països Catalans com a unitat d’anàlisi, com a comunitat no sols cultural i lingüística sinó també nacional.

El 1964 pren part en el naixement de la Taula Rodona, organisme amb vocació unitària, reunit sovint a casa seva. Quatre anys més tard, tal com apareix a les fotografies de l’època, és una de les persones que duu el taüt de l’abat Escarré a pes de braços, el dia del seu enterrament, enmig de l’emoció dels assistents, creients i no creients, i la tensió creada per la presència dels cossos repressius franquistes. El 1970 figura entre els promotors de l’Assemblea d’Intel·lectuals de Montserrat i és un dels coredactors del document que s’hi aprova. Llavors era abat del monestir Cassià M. Just, persona de conviccions fermes i somriure bondadós, delicat en el tracte i ric d’una gran humanitat, amb una valentia només comparable a la seva humilitat i discreció, qualitats que jo mateix vaig poder apreciar i agrair.

Quan la policia crida Carbonell a comissaria a prestar declaració, ell consulta amb la dona, els fills i l’advocat de la família, Josep Benet, la decisió que ha pres: s’hi adreçarà en català, en tot moment i amb tota normalitat, al marge de les conseqüències que això pugui tenir. Hortènsia Curell, la muller i companya de totes les batalles, amb aquell sentit pràctic que acostumen a tenir les dones, li diu: «Quan comencis a parlar en català, treu-te les ulleres, pel que pugui ser» I tal dit, tal fet. Contesta només en català, rebutja de fer-ho en espanyol, declina l’oferiment de parlar en francès que li és fet i, davant el funcionari atònit del règim que apel·la amb tota impunitat al ‘derecho de conquista’, Carbonell creix en l’adversitat i recorda que ell no reivindica un dret individual, només d’ell, amb aquella acció, sinó un dret col·lectiu que no li pertany en exclusiva i, doncs, que no hi pot renunciar. ‘Oh patria –oh ciò che rassicura l’identità’. L’envien directe a cel·les de càstig de la presó Model, el sotmeten a observació psiquiàtrica ja que la dictadura el pren per boig pel fet de gosar parlar en català amb la seva policia política, és incomunicat i passa a disposició del temible TOP. Però la campanya internacional que s’organitza al seu voltant i la reacció nacional, a l’interior, n’aconsegueixen la llibertat. A la presó ha conegut la solidaritat real i l’afecte sincer dels altres presos polítics, molts d’ells castellanoparlants, entre els quals el mític sindicalista León. Joan Brossa li dedica un sonet vibrant i contundent, titulat «Jordi i capalt»: «Jordi i capalt, tot sol davant la fera…»

La victòria moral del seu gest valent de dignitat fa que el seu compromís amb el país i la llibertat no s’aturi, sinó tot al contrari. El 7 de novembre de 1971 participa en la fundació de l’Assemblea de Catalunya, a l’església de Sant Agustí de Barcelona, i forma part de tots els seus organismes de direcció, on aporta el valor de dinàmiques unitàries, sempre amb un to conciliador. És la mateixa actitud constructiva que mena també a l’Assemblea Permanent d’Intel·lectuals Catalans. Amb Francesc Vallverdú i Xavier Folch redacta el document «Report de treball sobre la campanya per a l’ús oficial del català». El 28 d’octubre de 1973, en la caiguda dels 113, torna a ser detingut. La meva dona i jo vam sortir del seu domicili per arribar amb ell al lloc de la reunió de la Comissió Permanent i, al migdia, havíem de dinar a casa seva, si tot anava bé. Fèiem arròs, em sembla. A casa nostra, els havíem dit que érem a Montserrat, en una trobada de joves. No vaig fer gaire cas, doncs, de la recomanació de la mare, cada cop que anava a Barcelona: «Fill meu, no et fiquis en res.» Carbonell torna a parlar en català en tot moment i és torturat, empresonat i multat per això. En aquella època, sort en va tenir de l’ajut que li concedí la Fundació Bofill, dirigida per Jordi Porta, el qual li va permetre de fer front a aquella situació tan dura per a ell i els seus, en condicions més acceptables.

Mort el dictador es converteix en un orador de masses, a les quals transmet tot el seu entusiasme pel país i per la llibertat. És el que fa l’11 de setembre de 1976, a Sant Boi, i al Fossar de les Moreres l’any següent, amb frases que han esdevingut ja tot un referent i que acompanya sempre amb uns cops de braç que n’augmenten la intensitat: «No tot el que és català és bo» o «Que la prudència no ens faci traïdors». És ell qui introdueix la forma ‘nous catalans’, concepte que reforça la seva idea d’unitat civil del poble català, en un projecte inclusiu, per sobre dels orígens de tota mena. El 1979 crea —una iniciativa que s’avançà dues dècades al seu temps, però que no reeixí electoralment— Nacionalistes d’Esquerra. Finalment, amb el seu amic Tísner, ingressa a ERC, que acabarà presidint, i on ja havien entrat alguns dels seus companys de viatge.

Estudiós de Roís de Corella i Josep M. de Sagarra i crític de teatre a ‘Serra d’Or’ i historiador, els seus treballs de recerca sobre la cultura catalana a Catalunya Nord i, sobretot, a Menorca, han esdevingut un referent rigorós de citació i consulta obligades. Per això el Consell de Menorca li concedí la màxima distinció, la Naveta d’Or, com abans havia fet també la Generalitat de Catalunya, amb la Medalla d’Or. La pèrdua de la muller ens revelà l’existència d’un poeta sòlid i tardà, en el recull ‘Hortènsia’ i les seves memòries, ‘Entre l’amor i la lluita’, un viatge precís i apassionat per la seva vida.

Bon conversador, dialogant, extremadament afable, és un home de somriure amical als llavis, que fa bona la seva màxima: «Radicals en el contingut, moderats en la forma.» Potser per això, a les manifestacions antifranquistes i quan s’havia de contactar amb la premsa, ell, perquè era i és poliglot, sempre hi acudia vestit amb americana i corbata, per donar així la millor imatge possible de la resistència a la dictadura. Hi ha una lluïssor especial als ulls quan parla del país i de la llengua, ell, que és més nacional que nacionalista, més patriota que home de partit i, segurament, més intel·lectual que polític. Però la història l’ha dut per uns viaranys que, probablement, mai no hauria recorregut en un país normal.

Curador de l’impagable llibre ‘Els catalans a Sardenya’, amb F. Manconi, durant una etapa maldà per avançar cap a la unificació ortogràfica del sard i la seva modernització i estandardització per sobre les variants dialectals, però les picabaralles estèrils l’en van allunyar. De l’etapa sarda n’han quedat, entre altres coses, el bon gust per la pasta i l’habilitat familiar a cuinar-la, com sabem tots els que, algun cop, hem compartit taula amb ell, a casa seva.

Del llibre La passió italiana (ed. Tres i Quatre, 2013).

_______________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.



  1. Esplèndid homenatge al gran Carbonell, fundador i ànima de la preciosa experiència de NdE, però, i per damunt de tot, guia en l’ànima de la llengua estimada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Circumstàncies, Llegides i triades, Llengua per Jordi Badia i Pujol | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent