El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Ballarinades

ballarín3

Del doll de mossèn Ballarín, n’he aplegat vint-i-quatre gotes al vol. Parlen del país i de la llengua. Clar i català.

La nació

«El poble. Els polítics parlen, garlen i xerren. El poble només espera el matí d’un dia que sigui seu.»

«El Pi és mort. Però aquesta ossada és i serà viva mentre algú cregui en aquesta pàtria. Mort, el Pi és senyal que els pobles ressusciten.»

«Confessar-se català, fill d’aquests rostolls i d’aquesta gent no és fer política, és ser fidel a la pròpia mare, fidel a la llengua amb els planys de la qual em va treure al món. Una pàtria, sobretot per a nosaltres, és una llengua.»

«Sóc un ciutadà del món, però sense fer-me trampa. No ho sóc buidant-me les tripes per oblidar on vaig veure la llum per primer cop, quina és la meva llengua. Única. Quina és la meva llenca de terra i la meva mar.»

«Així com cal acceptar els pares, siguin com siguin, també cal fer-nos nostra aquesta terra, sabut o no sabut, tan nostra com els pares, que ens afesomia tant com el mas.»

«La nostra llenca de terra és una xarxa de pescador penjada als Pirineus, que s’allargassa i s’esprimatxa fins a Guardamar. La xarxa es fica mar endins per fer eixir, a flor d’aigua, mitja dotzena d’illes. Sense la divina i mesurada grandesa, som grecs d’espardenya.»

«Aquest és un país de gent calmosa i peu segur, on de tant en tant surt un tractor. Ronca, arrenca i no hi ha qui el pari.»

«Com cap altra de la Mediterrània, som una terra pobra. Les feixes del pagès s’engarristen quers amunt; cal treure pa de les pedres.»

«Segles i segles de migradesa no han pogut matar l’olor de les places. Encara som. L’alfals dels conreus, la vidalba dels boscos, la pólvora de les ciutats, el fum de les passions ocultes i «lo somni» amagat. Rebrotat misteriosament.»

«Nosaltres som una nació ja en els temps medievals. Érem tant a l’estil medieval que mai no fórem un regne, fórem un comtat, i així vam continuar fins a la carallotada de dir-nos «Principat», que encara tirava aigua al vi.»

«Cada país té el seu tipus representatiu: el coronel anglès, la francesa chic, el tenor italià. Nosaltres tenim el garneu assenyat.»

«Aquest país és com és gràcies als pagesos de rostoll, als pastors de flabiol i paraigua, als rectors amb prou fe per descuidar-se Déu.»

«Els afraus d’ací fan gent de pas de bou, senalla, escó, torrada amb all i caliu. Però, de tant en tant, surt algú esverat a pas de cabra, bossot, catau, trabuc i flamarada.»

 

La llengua

«He de confessar que, sentint el català d’alguns de la televisió o de la ràdio, fent gàrgares amb les vocals, em dic que si allò és català jo sóc suec. Però m’ho giro a les bones. Aquella bona gent parlen un dialecte del gosolà.»

«Tinc un gran respecte per mestre Pompeu, però, més que ell, els filòlegs de sabata ciutadana oblidaren l’ample terrer.»

«Vaig començar a parlar barceloní. Després vaig anar a parar a Matadepera. Fins que vaig arribar al Seminari de Solsona. Urgellencs, segarretes, piteus, solsonins, cardonins, berguedans […]. Cada contrada amb el seu color fonètic. Moltes de llurs paraules no són al Fabra. Moltes dites són rodones com la saviesa del poble. Algun cop estrafan els sons, mai no erren la sintaxi.»

«Visc en una contrada que parla un català àgil com els esquirols.»

«El menorquí és la més musical de les nostres llengües.»

«La jovenalla de per ací ha perdut el deix de muntanya i engeguen les horribles vocals de qualsevol xerraire amb català light

«Amb mossèn Cinto, la poesia trobà la llengua del poble, la parla directa i l’ample lèxic de les pairalies de Vic, amb ressons de la plaça de Balaguer, les hortes de Sueca i les pinedes de Formentor.»

«Amb mossèn Cinto, la llengua del poble trobà la poesia, aquella flama colgada des de Llull i Ausiàs March.»

«En la litúrgia de missa, el traductor del llatí sempre tria el mot més proper al castellà.»

«Aquest idioma de missa no és català rodó. A la curta, val més això que res. A la llarga, si seguim per ací, se’ns abarnegarà l’idioma.»

«La més bella obra de Déu fou una pageseta de poble. No parlava la llengua fina dels de Jerusalem, parlava galileu com Pere o Andreu. Si hagués nascut als nostres verals, no hauria pas parlat el català finet de Barcelona, sinó el pintoresc de Fondarella.» 

Extret de Mossèn Ballarín per ell mateix (Ed. Pòrtic),
amb permís exprés del curador, en Jaume Huch

 __________________________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Circumstàncies, Llegides i triades, Llengua per Jordi Badia i Pujol | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent