El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

La comuna

comuna
 
Us deixo amb un altre escrit d’en Josep Badia i Torras, el meu pare. Aquest home que amb prou feines va anar a escola, guaiteu si en sabia, de coses… Quan sigui gran m’agradaria escriure i descriure així, amb aquesta minuciositat, amb aquest burí tan precís. Ep! I atenció a l’observació lingüística del final (no apta per a partidaris del català del segle XXI!).
Que vagi de gust…

                                                            

Si mai ningú llegeix aquestes ratlles —sobretot si és jove—, segurament s’estranyarà que en la descripció de les estances de la meva casa pairal hi inclogui aquesta o aquestes que ara vull descriure, com a peces entranyables dels meus records. Deurà pensar que són desvaris d’un vell que ja no hi toca. Potser tindrà raó, però jo no puc pas resistir la temptació de deixar constància escrita d’un lloc tan comú, i que em va proporcionar alguna cosa més que la possibilitat de satisfer les necessitats fisiològiques (cosa ja prou important). Us vull parlar, doncs, de la comuna.

Quan varen construir la casa només hi van fer una comuna. Era al terrat, on se solien situar una vegada perdut el costum que hi havia a les cases del segle anterior [1] de penjar-les fora de les parets de la casa —un costum certament poc estètic.

«Tot tenia utilitat, en aquell temps de reciclatge integral que tancava el cercle vital de la natura a pagès»

A la sortida de la galeria de sol ponent, tocant al safareig, era situada perpendicular al dipòsit o pou mort que hi havia al barri [2], al costat del femer, i comunicada amb aquest per un tub enterrat al paviment, cosa que en facilitava el desguàs constant i permetia de no haver-lo de buidar sinó un cop l’any, per treure’n la matèria espessa.

Evidentment, tot tenia utilitat, en aquell temps de reciclatge integral que tancava el cercle vital de la natura a pagès. Però no és pas d’això, que voldria deixar constància, sinó de les característiques del lloc reservat a satisfer les necessitats biològiques en el món de la meva infància i la meva joventut. Una estança petita, simple, acollidora i íntima, on el jovent, i també els grans, passàvem més estones de les estrictament necessàries per a la funció primordial.

A la paret de la dreta, a una altura de dos pams i mig, hi havia una fusta ampla per a seure-hi confortablement, acomodant el nostre cul, fossin més petits o més grans els malucs. El cas era que l’orifici dels esfínters s’escaigués al centre del forat rodó que hi havia a la fusta i que quedava al descobert en treure una tapa amb un petit pom de porcellana blanca al mig. Aquest forat deixava veure un tub de ceràmica blanca en forma cònica, que continuava encaixant amb uns altres fins al dipòsit del femer.

«Els eixugamans penjaven al costat del safareig i eren fets de roba de sacs vells durant la setmana i de sacs blancs de bri el dissabte i el diumenge»

Tot el voltant de la fusta, com també al davant, era revestit de rajola per facilitar-ne la neteja. La fusta es fregava cada setmana amb lleixiu i terra d’escudelles. Aquesta feina la va assumir fins a ben vella la padrina, amb una escrupolositat estricta. S’hi dedicava el dissabte, quan també canviava els eixugamans —de tovalloles, en aquell temps, només n’hi havia a les cases dels senyors—, que penjaven al costat del safareig i que eren fets de roba de sacs vells durant la setmana i de sacs blancs de bri [3] el dissabte i el diumenge.

En un angle hi havia una espècie de pica de porcellana blanca de forma arrodonida i oberta per davant com un quart de sopera i amb un escaire recte al darrere perquè encaixés amb la cantonada. Al fons tenia cinc orificis petits per on s’empassaven els orins dels mascles, que ho podien fer servir còmodament, situat com era a l’altura convenient.

Dalt de tot hi havia una postada amb lleixiu, fregalls i més coses de neteja. A la paret del fons, un ganxo de filferro amb papers de diari retallats o quadrats, d’un pam quadrat, que substituïa més o menys el paper higiènic, que llavors —a casa, almenys— ni es coneixia.

Se’ns recomanava de tirar mitja galleda d’aigua del safareig a cada servei, però no hi pensàvem pas sempre, ni de bon tros.

La comuna estava tancada per una porta un xic despintada i clivellada pel sol, que hi batia de ple perquè no era protegida. Al centre de la porta hi havia una obertura amb fulles de fusta en forma de persiana fixa, que en facilitava la ventilació permanent i, a més, deixava veure el defora de dins estant, sense que de fora es pogués veure a dintre. Amb un baldó es tancava i es preservava la intimitat de l’ocupant.

«Els germans hi vàrem passar bones estones llegint incansablement “pàgines viscudes” de l’inoblidable Folch i Torres, algun llibre i qualsevol cosa llegible que caigués a les nostres mans»

Quan érem petits aquesta era l’única comuna de la casa. Amb el temps, com que els nois i el mosso dormien al pis de dalt, fou necessari de fer-ne una altra, per al servei nocturn sobretot. Es construí a sobre de la primera per aprofitar el mateix desguàs, allargant la canonada fins al pis superior. Com que hi havia més espai, es va fer més gran, però de característiques semblants. Per accedir-hi, calgué obrir una porta foradant la paret de la casa a l’indret de la galeria del pis superior.

En totes dues els germans hi vàrem passar bones estones llegint incansablement pàgines viscudes de l’inoblidable Folch i Torres, algun llibre i qualsevol cosa llegible que caigués a les nostres mans. A la del pis de dalt, l’hereu fins i tot hi va escriure moltes poesies de joventut, cosa que demostra que per a la cultura i el somni qualsevol racó pot ésser bo.

Als grans els costava d’entendre que sempre busquéssim quelcom per llegir quan ens calia anar a la comuna. Aquest costum encara em dura, i penso i veig que no sóc pas l’únic.

I ara se m’acut que no entenc per què avui ningú no en diu la comuna, d’aquest lloc tan íntim, però alhora tan comú, sinó un nom ridícul com excusat, o l’anglicisme vàter, o simplement lavaboComuna donava una idea més exacta d’un lloc que havia d’usar tothom, un lloc per a tots i que tots necessitàvem i agraíem… per a les funcions pròpies i per a poder llegir tranquil·lament sense que ningú ens destorbés. A mi m’agrada més el nom d’aleshores. Potser pels records que m’evoca. Segurament.

[1]: Es refereix al segle XIX
[2] barri: Espai tancat davant la façana d’una casa.
[3] bri: Teixit fet de la fibra pura del lli o del cànem, sense estopa ni borra.

                                                          

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat



  1. Té raó, els eixugamans. Ma padrina (de Caldes de Malavella) també en va dir així tota la vida, el terme ‘tovallola’ no li vaig sentir mai.

  2. Tinc 58 anys i també ho vaig viure. La comuna, l’eixugamans, el paper de diari retallat i penjat d’un ganxo. Del contingut del dipòsit o càmera en dèiem xena, a Sabadell.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Circumstàncies, Imatges de la Bonavista, Memorial Josep Badia i Torras per Jordi Badia i Pujol | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent