El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Reflexionem, senyor Xammar?

p_xammar00

 

Els escrits d’Eugeni Xammar (1888-1973) ens ajuden a reflexionar en un dia com avui. Ell, com molts que ens han precedit, va somniar un camí. Nosaltres ja l’hem recorregut gairebé tot. Demà podem entrar a la recta final.

Heus ací set fragments que ens descriuen un personatge, que ens fan de mirall i que ens encoratgen a assolir la victòria.

«Em plau imaginar que un dia —com més aviat més valdrà— Catalunya tornarà a viure com el que és, els catalans tornaran a viure com el que són, com el que han de voler ésser inflexiblement. Com una nació civilitzada. Com uns homes civilitzats.»

«Sóc català de soca i arrel, nascut per atzar a Barcelona d’un pare vallesà i d’una mare del pla de Llobregat, aquestes terres que són el reducte de la fortalesa catalana voltada de forasters i enemics, i l’orgull de sentir-me satisfet de mi mateix només el tinc quan veig i sento que sóc tan català avui com el dia que vaig sortir de casa, que els quaranta anys passats fora de Catalunya s’han esquitllat com l’aigua entre la roca, que demà, o d’ací a deu anys, o d’ací a vint anys, si encara sóc viu, que en dubto, tornaré a Catalunya i tot serà, però jo sobretot, com si mai no me n’hagués mogut.»

«És catalanista el que posa, per damunt de tot, la llibertat de Catalunya. Per damunt de tot, de tot, de tot. Per damunt de la vanitat i l’interès. Per damunt de les malvestats dels temps. Per damunt dels disbarats i de les febleses dels homes. Qui no vol la llibertat de Catalunya per damunt de tot, no és catalanista. Si diu que ho és, comet un delicte d’usurpació»

«Amb República o sense República, Espanya és Espanya; sense llibertat, Catalunya no és Catalunya»

«Deixat en una platja d’on no sortien vaixells per anar enlloc… Una impressió de solitud infinita. Tenia prou mitjans per a viure, tenia una casa, tenia una dona, un gat i un gos, però al voltant meu no hi havia res. Absolutament res. La soledat era total. Cap llum a la llunyania que em pogués orientar. Catalunya perduda. Jo em llevava i sabia d’una manera certa que durant tot el dia no hauria de fer res, no tindria res per a fer.»

«Català: recorda’t que ara fa quatre anys Lluís Companys moria afusellat als glacis de Montjuïc al crit de “Per Catalunya”. Que les nostres vides no desmereixin de la seva mort […]. Els catalans que hem estat testimonis de la passió i mort del President Companys portem damunt de les espatlles un pes de plom. Ell va caure amb el nom de Catalunya als llavis i ens va deixar a nosaltres amb la sort de Catalunya a les mans. […] Què volem que sigui el President Companys a la Història de Catalunya, un exemple fecund o una estela funerària al mig del desert? […] No han afusellat Lluís Companys, han afusellat el President de Catalunya. […] I ara s’acosta el 15 d’octubre de 1944 […] se sent la remor d’un missatge. Un missatge molt alt i molt breu. Dues paraules: Catalunya viu.»

«Quan es tracta de les coses de Catalunya, jo no prenc mai precaucions.»

Si voleu saber més coses sobre Eugeni Xammar i llegir-ne fragments interessants, us recomano el llibre «Periodisme? Permetin», de Quim Torra, o la sèrie que vam publicar en Pere Cardús i un servidor l’estiu del 2013: «El món de Xammar».

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Circumstàncies, Llegides i triades per Jordi Badia i Pujol | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent