Memorandum

Hi ha una gran tradició de cantautors (crooners), que a l’igual que a casa nostra, amb una guitarra, una armònica, molt d’imaginació, força talent, i pocs instruments més, han sabut fer-nos espectadors privilegiats dels afers diaris d’uns protagonistes i uns territoris que no són els que surten en les cançons amb videoclips espasmòdics. Qui diu en música, també ho diu en literatura, en cinema, allunyats de grans superproduccions nordamericanes de Hollywood, o dels premis Emy,  o de Broadway.

Per exemple:

Literatura:

 The catcher in the rye. (El vigilant del camp de sègol) J.D.Salinger 1945, 1946,1951.   Un clàssic de literatura de joves i per a joves. L’adolescent en trànsit cap a la joventut i les vacil·lacions perpètues.  És jove i se li atorgarà una segona i tal vegada una tercera oportunitat…  Un autor “maleït”  per la seva volguda desaparició mediàtica.  Un to que potser ens resulta allunyat, és més l’entorn anglosaxó, però tot i així, referent.    Però també…unes constants universals que impliquen el trencament “placentari” amb la família, amb la zona de confort.  I l’enfrontament fred i ple de responsabilitats en llibertat que suposa el creixement, l’edat adulta.

978-84-96863-21-7

També:

In cold blood (A sang freda) Truman Capote, 1966.  Novel·la basada en fets reals ocorreguts a Kansas, el 1959. Dos delinqüents, perdedors desestructurats, assassinen una família després d’entrar a robar. L’autor entrevista els dos condemnats en el corredor de la mort. Hi reflecteix tant la misèria, com la injustícia de la pena capital. Va inaugurar un corrent de narrativa de no-ficció, també anomenat “nou periodisme”.

The Bonfire of the Vanities (La foguera de les vanitats)  Tom Wolfe,1987. Novel·la sobre els “masters de l’univers”, en paraules dels propis professionals de la borsa, de l’especulació, dels fons d’inversió. Un d’aquests brokers té un accident de cotxe amb víctima, en un barri pobre. Els fiscals, la prensa, els taurons mediàtics veuen un filó. I aleshores, els diners no li serveixen de gairebé res.

Cinema:

Inside Lewyn Davis,  Coen Brothers, 2013.  Qui , si no   Ethan i Joel Coen poden retratar l’Amèrica profunda, amb tocs narratius plens d’humor negre? Ja ho han fet amb Miller’s Crossing,(Mort entre les flors) , Fargo, O Brother, where are thou?, Cremar després de llegir, etc.  Però a Lewyn Davis diseccionen un perdedor,  i ho fan sense massa compassió. Un idiota que no n’aprèn. I recau. I el món que roda i continua rodant, i alguns que no rectifiquen. Normalment, la vida ens dóna una segona oportunitat.  Depèn de nosaltres d’aprofitar-la.  Enorme exercici narratiu.

També :

Thelma and Louise .  Ridley Scott ,1991 .   Una fugida de dues dones que es volen lliures. “El destí és com una tempesta de sorra[…] tu intentes evitar-la, però la tempesta et segueix.”  A Estats Units, en alguns estats és perillós que unes dones vulguin sentir-se lliures.   Un  selfie  avant la lettre.        

Mulholland Drive. David Lynch, 2001. El malson a la ciutat dels somnis meravellosos. Dues aspirants a actriu, que pagaran car el seu desig.  Del mateix director que Twin Peaks, Blue Velvet.

Música:

Like a rolling stone. Bob Dylan,  1965  . La considerada cançó més influent en la història del rock.  El narrador d’històries quotidianes per excel·lència, en l’àmbit nord-americà. L’equivalent nostre de la suma de Llach i Serrat i X.Baró i Jordi, tots concentrats en un de sol. Va ser candidat seriós a rebre el premi Nobel de literatura. Les seves cançons són històries versemblants, verídiques o no, de la nostra societat.  A la vora de 60 anys d’ofici. I encara hi és. Llarga vida al cronista!!  Com un còdol de riu , com una roca que dona tombs, like a rolling stone.  Els Rollings li deuen bastant d’influència, doncs. La cançó parla d’una persona , una dona, que va tocar el cel, i que ara és a la vora de l’infern. El que aquestos nord-americans anomenen un “has been”. Un que ha estat (però ja no és).       En fi, música i lletra , senyors.  Pert cert, és la cançó número 1 en el ranking de la revista Magazine Rolling Stone,  com a millor cançó, i la més influent de tota la història.

Altres referents similars :  Crucify your mind, Sugar man, i d’altres  de Sixto Rodríguez .

I Bruce Springsteen, i Neil Diamond, i Kenny Rogers, i Neil Young, i Chris Isaack, ….i Frank Sinatra.