És habitual que, després d'unes Eleccions, cap candidatura es considere derrotada: qui ha pujat en nombre d'escons perquè ha pujat ,i qui n'ha perdut perquè pensava que anava a perdre'n més encara.
D'entrada, doncs, els anàlisi polítics inmediats post-electorals solen donar la impressió a l'electorat com si a tots “els hagués tocat la sort de loto”: tots estan la mar de contents i satisfets. La reïteració dels arguments, políticament interessada , publicada en els mitjans de comunicació preten impedir que l'electorat tinga criteri propi i accepte d'entrada la “trampa” analítica.
Però com que “la procesò sol anar per dins” , qüestió a banda són les conclusions a que arriben les executives, a porta tancada, després de la tensa discusió autocrítica sobre els resultats i de les que procuraran, zelosament, que no se n'assabenten els ciutadans.
En el fons, públicament i per “oportuinitat política”, el que interessa els Partits és convèncer el propi electorat que l'únic perdedor ha estat l'adversari.
Però, més enllà de l'opinió partidista i d'oportunitat política s'imposa l'anàlisi de: 1.- la fredor dels números; 2.- comparar resultats de les Eleccions anteriors i l'actual; i 3.- circunstàncies específiques que envolten tota campanya electoral.
Respecte a les Eleccions andaluses del 25 de març cal dir:
1.- Sobre la fredor dels números:
El PP obté 50 escons.
El PSOE n'obté 47
IU n'aconsegueix 12
Hem d'acceptar al PP com a guanyador d'aquestes eleccions, haja o no arribat a la majoria absoluta.
2.- Comparar resultats entre les Eleccions del 2008 i les d'ara, 2012.
PSOE tenia 56 escons i ara n'obté 47: en perd 9
PP en tenia 47 i ara en té 50: en guanya 3.
IU de 6 passa a 12: ha doblat els resultats.
Hem d'acceptar doncs, i no calen matisos, que hi ha un únic perdedor: PSOE
I hem de reconéixer ademés que la summa d'escons obtesos entre PSOE i IU en el 2008 suposa ( 62 ) tres escons menys que en el 2012 ( 59 ). Se n'han perdut 3. Això son faves contades.
3.- Circumstàcies actuals:
No hem de perdre de vista què ja havien passat quatre mesos de les Eleccions Generals aconseguint el PP majoria absoluta, que Rajoy ja s'havia arrancat part de la carasseta i descobert les seues vertaderes intencions iniciant importants retalls socials i , damunt, la convocatòria d'una Vaga General per a quatre dies desprès de realitzades les Eleccions Andaluses. Malgrat això no sols l'electorat li dona la majoria al PP sinó que l'amplia; i per eixes mateixes circumstàncies, a les que cal afegir el descrèdit del govern andalús del PSOE, amplia significativament el recolzament a IU – però del tot insuficient –, i tot a costa de la davallada del partit fins aleshores governant Andalusia.
És cert que el PP s'ha quedat a 5 escons de la majoria absoluta: això no ho negarà ningú.
Però també és cert què n'ha guanyat i és qui més n'ha obtés.
Si desprès de 4 mesos d'un Govern nacional de dreta-dreta, d'haver acordat i aplicat retalls socials i laborals bèsties fins a l'extrem d'obligar els Sindicats a convocar , ja en campanya electoral, una Vaga General per al “dia de desprès”, encara considerem “perdedor” al PP andalús per no haver-hi arribat a la majoria absoluta és que ací, “els nostres”, políticament, “no veuen tres dalt d'un burro”·
Des del meu punt de vista, resultats en mà i donades les circumstàncies, ha estat un triomf del PP que, evidentment, tenim que lamentar però que cal reconéixer si volem avançar. El desgast del PP en quatre mesos, els que van d'unes Eleccions (generals) a altres (andaluses) ha estat insignificant. La “recuperació” del PSOE pura fantasia i el recolzament a IU – el més significatiu de tots – totalment insuficient per poder aplicar polítiques realment d'esquerra. I més encara: ha posat a IU entre l'espasa i la paret, com vulgarment es diu, perquè s'ha eixit políticament de “guatemala” per a caure en “guatapeor” i ara li demanaran, uns i altres, que siga aquesta força política qui “traga les castanyes del foc”.
Els resultats de les andaluses venen a confirmar el que fa temps venim proposant: és necessari, possible i urgent, la creació d'un Front social i politic d'esquerres que plante cara a les politiques de dreta si de veritat volem aconseguir un canvi real de rumb econòmic, polític i democràtic.
Jaume Lloret i Solves
A Corbera, Pasqua de Resurrecció de l'any 20 de la mort de Fuster i 50 de la publicació de Nosaltres els Valencians.
Desprès de conéixer els index de participació , en la vaga del dia 29 , d'alguns dels estaments “qualificats”, segons la nomenclatura utilitzada per l'amic Josep Franco al seu article “Moviments” publicat el 2.3.12 ahttp://www.linformatiu.com/opinio/detalle/articulo/moviments ,em ve a la memòria el comentari que aleshores li vaig escriure i al que, ara, no dubtaria en afegir-hi: “ni tocant-los la butxaca”. Transcric el comentari:
Doncs jo no ho tinc tant clar i tanmateix t'he continuat llegint. La majoria d'eixos "proletarisquailificats" d'Europa , almenys els de la "nostra cantornada" -- Espanyola o Valenciana -- , només han començat a moure's quan els han "tocat la butxaca". Si en trobessis més de "quatre gats" d'eixos que anomenes "proletaris qualificats" -- supose t'estàs referint a mestres, capellans, metges, advocats, enginyers, historiadors, escriptors, etc. és a dir gent "d'estudis? -- que combreguen amb el materialisme històric, que tinguen orige i consciència de classe, que reconeguen l'existència de la lluita de classes com motor de canvi de la Història i d'alliberament progressiu de l'esclavitud dels treballadors, que's moguen per tenir consciència ideològica marxista de classe, que's caracteritzen per un comportament, i moviment, de solidaritat amb els "proletaris no qualificats" , que rebutgen el sistema capitaliste , i que treballen per fer-ne possible un altre distint que no permetesca l'explotació de l'home per l'home i siga respectuós amb la naturalesa, t'agraïria m'informares. El mal és què, els "proletaris qualificats" amb consciència de classe i solidaritat amb les "classes subalternes", en són tan pocs que no "alcen un gat pel rabo". I així ens llueix el pèl. No sempre, diria que quasi mai, sol coincidir el desig amb la realitat.
¡A la huelga compañero! no vayas a trabajar. Deja quieta la herramienta es la hora de luchar: A la huelga diez, a la huelga cien, a la huelga,madre yo voy también.
Jo també hi aniré. No sols per considerar-me afectat pels retalls que contempla aquesta "reforma contra-laboral" bèstia aprovada pel Govern del PP ,sense oblidar la part de responsabilitat de l'anterior Govern del PSOE, perquè fou el mateix Zapatero qui exercí de "pirotècnic" i començà a botar-li foc a la metxa de la mascletà antisocial i antiobrera, sinó, com clamava la cançó, per solidaritat -- Lenny Escudero la cantava esplèndidament amb una fonètica castellana "libertàriament" afrancessada, però ara ¿qui se'n recorda? -- i perque la vaga és l'arma pacífica més eficaç de que disposen els oprimits per anar alliberant-se, progressivament, "de les cadenes" -- paraula, malhauradament, "demodée "--, a que'ls tenen enmanillats la classe dominant i opressora des que començà la Història.Des de l'Antiguitat, caracteritzada pel sistema econòmic basat en l'explotació de l'esclau, fins a l'actual sistema capitalista, la Història de la Humanitat -- i qui ho dubte, o se n'haja oblidat, només té que fullejar, o rellegir, " el Manifest" -- és la història de la lluita de classes. Hi aniré a la vaga, colze amb colze amb els "maltractats", per defensar el que ens volen furtar: drets i llibertad, perque els retalls econòmics i socials són, no ho oblidem, per a les classes populars,"retalls" de llibertat. En un sistema on Déu és el "mercat" no cal tenir massa cervell per reconéixer que "la llibertad és directament proporcional a la renda per càpita". Hi aniré a la vaga, doncs, a lluitar per la defensa de la llibertad, a impedir que ens furten els pocs drets que les classes populars hem adqurit fins ara, perquè han estat el fruït de deixar-se, molts dels nostres, la pell pel camí. Hi aniré a la vaga també a contraatacar. Per la defensa i el contraatac perque no volem perdre la batalla. Defensa i contraatac contra la injusticia dels poderosos, ianiré per lluitar sota la bandera de la solidaritat dels social i econòmicament dèbils, perquè és d'on brolla la força necessària per vèncer. Hi aniré a la vaga a impedir que ens "despullen", a combatre la insaciable fera capitalista, que ni té pietat ni la coneeix. Els diners són l'únic Déu que veneren (" Diners fan bregues e remors, e vituperis e honors, e fan cantar predicadors: beati quorum...Diners fan vui al món lo joc, e fan honor a molt badoc; a qui diu "no" fan-li dir "hoc". Vejats miracle.". De l'Elogi dels diners, d'Anselm Turmeda). Hi aniré a lluitar contra el domini que tenen sobre els mitjans d'informació que ens manipulen: perque ens voldrien dòcils i correligionaris. Hi aniré a la vaga perquè és necessària i rendible social i econòmicament, perquè és justa i perquè és honesta. I, sobretot, per dignitat. Hi aniré a la vaga perque, si a "ells", no els agrada, els fa nosa, els fa por, per a mi és un dret irrenunciable i un honor. Que no els agrada ho constata l'oposició feroç i la manipulació desvergonyida amb que el poder econòmic i polític intenta, subrepticiament, desacreditar-la o demonitzar-la. Saben que la paralització de l'activitat econòmica que comporta l'èxit de la vaga contribueix a crear consciència social, i solidaritat de classe. L'experiència històrica ens demostra que mai una vaga no ha estat "in-útil", "in-eficaç",i "in-necessària. Per això el poder, la classe econòmico-politica hegemònica, no s'atura en utilitzar tots els mitjans al seu abast per a crear confusió, desmoralització i calúmnies, per tal d'aconseguir revocar-la o fer-la fracassar. Hi aniré a la vaga perquè de nosaltres, exclussivament de nosaltres, depén que tinga o no èxit. De l'èxit o del fracàs , dependrà que el Govern del PP retire o no la infame "Reforma contra-laboral" que ens vol aplicar per tenir-nos esclavitzats permanentment als "mercats". Hi, finalment, hi aniré a la vaga perquè "poc de bò podem obtenir si deixem en mans d'altres el treure-nos les castanyes del foc". Parodiant els nostres clàssics : "L'alliberament de l'"oprimit" ha d'ésser obra d'ell mateix" I desconfieu dels que passen el temps "cercant-li tres peus al gat".Volen "esmunyir-se" i no saben com tranquilitzar la seua mala consciència.
Fa ben poc el col.lectiu o plataforma "Valencians pel canvi" feren públic el Manifest " canvi necessari i possible per al 2015" on ens demanen que, fins que arribe eixa data, anem obrint pas a la constitució d'un front de forces polítiques i moviments socials progressistes capaç de guanyar les properes eleccions i treure-nos de damunt la llossa del PP. La corrupció polítca, el desmantetllament dels serveis públics (Sanitat, Ensenyament, Serveis Socials, etc) , el retall en drets laborals, el estar carregant el pes de la crisi econòmica sobre les espatlles dels treballadors, la contracció progressiva de les llibertats i la democràcia cada vegada menys representativa, etc. són, com expliquen, motius més que suficients per a comprometre's a treballar si es vol que qualle la proposta. Ara bé, tot i estar d'acord , en sóc una mica escèptic sobre l'estratègia i també sobre els resultats cas d'aconseguir els objectius. M'explicaré: Ës una obvietat que el canvi és necessari. I també crec que és possible . No cal dir que jo m'hi apunte, com pense que ho farà qualsevol veí amb inquietud social i política que tinga dos dits de cervell. Però, el meu recel es fonamenta en que no és la primera vegada que, politics i partits teòricament ben distints, ens han convocat a les urnes en nom del "canvi". I tant d'uns com d´ altres,una vegada s'han fet amb el Govern, els resultats no han pogut ser més decebedors.Per això impressiona descobrir, encara, tants "predicadors" del canvide Govern i tant pocs del canvi de Sistema. Permeteu-me, doncs, amics que convoqueu al "canvi necessari i possible", una certa dosi d'esceptcisme. Sí, sí, ja ho sé, per a que el canvi siga possible, direu, cal que "sigam molts" els qui s'hi apuntem, cal fer pinya i aglutinar tots els progressistes (gent d'esquerra i gent que no: així interprete jo la "colla" progressita, ¿o no ? ). Perquè quan s'empra el terme progressiste i no el d'esquerra és perquè , conscientment o no, en l'agrupament, coalició, front, o com vulgam dir-li, qui ho promou no descarta la participació d'opcions de dreta, o almenys de centre , perquè ¿què i a quí representa el concepte "progressiste"? Tots hem sentit parlar de "dreta progresssita", "centre-dreta", "centre", "centre-esquerra", "esquerra", etc. És progressiste el centre? Ho és el centre-dreta? Segurament, sí el centre-esquerra. El que no hi ha dubte és que el "progressime" és inherent a l'esquerra. A qualsevol esquerra. ¿Com podriem acceptar com a esquerra un moviment social o polític si no té un tarannà progressiste? Però, tot moviment social o polític pel fet de ser progressiste, ¿entra en la categoria d'esquerres? En una plataforma, coalició o front electoral progressiste hi ha gent d'esquerra i "altres" que no ho són. Un "pacte" sempre serà possible si l'esquerra accepta un retall en els seus objectius polítics i de classe. Això vol dir renunciar a l'hegemonia del procès polític. Caldrà,per arribar a l'acord pluripartidiste de tendència progressista, que l'esquerra renuncie a polítiques realment transformadores. Aleshores, quina esperança tindrem de que es produeixca un canvi sustancial,és a dir, un canvi del Sistema ? Perquè, amics de "Valencians pel canvi", sense qüestionar el Sistema, el més probable és què els resultats del canvi que ens oferiu, ja copat el Govern, , a la curta o a la llarga, siguen tant decebedors com els que ens han aportat els Partits i pactes "progressistes" quan han estat en el Govern (siga a nivell de l'Estat, del País o del Municipi). ¿Per què no un Front dels moviments civics-socials i polítics d'esquerra?
jaumemoc |
dimecres, 22 de febrer de 2012 | 11:48h
Fa temps que tenia dubtes sobre el resultat de l'"embaraç" de l'anomenada transició. Dubtes sobre si el part havia arribat a terme i sense malformacions fetals. Ho dubtava perquè, la pluralitat material i ideològica dels "espermatozoïds" fecundants, i el dessig urgent i "necessari" que mostraven els actors per engendrar la criatura, només podia donar a llum un producte normalet, físicament i mental, cas que els hi ajudara a fer el motle, interessadament o no, l'"Espirit Sant". El conte de fades que s'inventaren sobre l'acabat de néixer --al que dotaven de saviesa, solidaritat, justicia, i llibertat --, era batejat pels "reis mags" que, renunciant a la politica rupturista, s'afegien al còr de la proposta reformista. La seua benedicció explica la confiança inicial de les classes populars en la bonanova de la transició. Però quan la criatura ha arribat a l'edat de l'adolescència hem pogut comprovar que la transició que ens deien modèl.lica, perfecta, saludable, amable, justa, lliure i solidària, era una pura farsa. Ara se n´hem adonat que havien parit un "individu" carregat d'anomalies genètiques.Que els pares de la criatura la publicitaren i defensaren com modèl.lica només ho podem entendre, ara, des del seu posicionament polític absolutament cínic, hipòcrita i fariseu., perquè el producte de la transició, en conte de modèl.licirradiacorrupció, indecència, injusticia, insolidaritat, escassallibertat, amemòria, precarietat per a les classes populars, etc Sembla haver-se aturat el temps des que la Maria del Mar Bonet es feia la pregunta-- Què volen aquesta gent ?--al veure que, "ells", "trucaven de matinada". Ara, els mateixos, si bé "no truquen de matinada" , continuen executant les ordres -- dels mateixos -- contra gent no violenta, estudiants i obrers, que, al igual que aleshores, l'únic "pecat" del que són responsables és haver fet ús del dret democràtic a manifestar-se en contra dels retalls socials que els imposen. Si bé ara "l'estudiant no és mort", continua éssent maltractat, apallissat i empresonat, per concentrar-se en places i carrers amb la finalitat de fer públic el seu rebuig a la antisocial política neoliberal responsable de l'atur injust i insuportable, encaminada a buidar de contingut l'Estat de Benestar Social, desmantetllant tots els serveis públics (Ensenyament, Sanitat, Transport, Cobertura d'atur, Pensions, etc) , afavorint els designis dels mercats, dels especuladors, dels inversors financers,dels banquers i de tota la fauna d'"aus" rapinyaires econòmiques amagades sota la nomenclatura de "troika" : Unió Euopea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional. Ja se´n parla d'una, o dues a la marxa que anem, generació perduda. Els estudiants, amb la perspectiva d'un treball -- si arriben a tindre'n-- precaritzat i d'emigració, no estan disposats a permetre-ho i per això ocupen carrrers i places al crit de Lluitem per fer possible un món digne, on siga una realitat per a tots els ciutatans el dret al treball, a l'ensenyament, a la salut, a la jubilació, a l'atenció als discapacitats, a la protecció als aturats, a una politica fiscal justa que pague més qui més tinga, a la llibertat d'expressió, de reunió i de manifestació, a una democràcia econòmic-social i política realment representativa que permeta anar tancant el ventall que separa els pobres dels rics,etc. Hem comprovat, encara que un pel massa tard, què allò que parí la "gloriosa i beneïda" transició fou "més del mateix", no un post-franquisme, sinó un nou-franquisme, un franquisme "renovat", però franquisme al cap i a la fí. Ens ho recordava el Guepard de Lampedusa: "cal que quelcom canvie -- es reforme: l'afegit és meu -- per a que tot quede igual". Si més no, "re-formar" equival a "tornar a formar". Eixe era l'objectiu de la Reforma política de la transició. Es sacrificaren " les forces del treball i de la cultura" -- qui se'n recorda, a hores d'ara, de l'aliança i del Partit que duia la bandera ? --per un pacte de molt dubtós contingut politic i estructural mínimament progressiste , perquè deixava pràcticament intacte, i en les mateixes mans, l'aparell franquiste de poder. Davant del que considerava claudicació de l'esquerra, Fuster ironitzà: "En el fons, el que pretenen Carrillo i Gonzàlez, és presidir la processó del Corpus". Patim el neofranquisme i amb ell, la política neoliberal que ens ha dut la crisi i els retalls anticrisi que "uns" i "altres" apliquen i han aplicat. Ho corrobora la política de "pactisme social" -- què lluny queda la lluita de classes !! -- propugnada i defensada per l'"aristocràcia" dels Sindicats majoritaris (CCOO i UGT) que ens fan recordar, de vegades, la vergonyosa submissió ,al poder polític i empresarial, del Sindicalisme Vertical.Convivim amb el neofranquisme , i amb una democràcia poc representativa i escassament social , i el patim, com ens ho recorden els moviments socials com el 15 M. La càrrega policial a València contra el moviment estudiantil encapçalat pels alumnes de l'Institut LLuis Vives (com antic alumne -- allí vaig cursar el Preu: 1961-1962 -- tenen la meua incondicional adhesió i em considere agredit), confirma la nostra impressió sobre qui són els qui tenen el poder real a l'Estat Espanyol. Resulta, per desgràcia, encara d'actualitat el que es preguntava cantant la Maria del Mar Bonet a l'època del més pur franquisme: Què volen aquesta gent que truquen de matinada? Com aleshores, sinó morts, sí que continuen els estudiantséssent apallissats amb odi i ràbia desmesurada per la P.N. per manifestar-se contra els retalls econòmics que atempten contra el dret a un ensenyament públic de qualitat, per alçar la veu exigint el dret a un futur digne, just i solidari,i el dret al treball. Com en el franquisme, per escapar a les garrotades de la policia, els estudiants cerquen refugi en el dret a l'asil que els dona la Universitat ( com ha fet la Facultad de Geografia e Història). Esperem que els qui continuen tenint la "paella pel mànec" no s'atreveisquen a traspassar les portes universitàries com va fer el franquisme allà pel 67 i 68. Ni durant el franquisme s'atreviren a manifestar públicament, com ha fet ara el cap de la Policia, que els estudiants eren l'enemic. Enemic és aquell amb qui s'està en guerra.Els estudiants no són cap enemic:ni saben ni volen saber de guerres. Són xicots emparats pel dret democràtic a la llibertat de reunió, d'expressió i de manifestació. Considerar-los enemic fa pudor a declaració de guerra. Titllar-los d'enemic es podria interpretar com un atemptat a la Democràcia i a l'Estat de Dret . La Democràcia rebutja l'expressió enemic, i reconeix el dret a la discrepància, a l'existència d'adversaris. Independentment de que la càrrega policial haja estat desproporcionada i bèstia -- jo m'hi apunte a aquesta possibilitat -- estigmatitzar com a enemics ciutadans que es manifesten en defensa dels seus drets perquè creuen, raonablement , que han estat injustificadament atropellats, és propi d'un poder dictatorial o d'una situació d'"excepció", de guerra. Com que pensem que en Democràcia no hi cap el poder dictatorial i que enlloc d'aquest país hi ha ni tant sols una situació prebèl.lica, l`actitud demostrada pel Cap de la Policia Nacional a València, i de retruc la Delegada del Govern. màxim responsable polític , és incompatible amb un Estat de Dret i per això cal exigir la seua dimissió immediata, i demanar al President de la Generalitat una declaració institucional condemnant l'ús i abús inapropiat i indiscriminat de la violència practicada per la Policia Nacional. Perquè, davant l'inexplicable i brutal manera amb que s'ha reprimit la manifestació dels estudiants, ens veiem obligats preguntar-nos ¿què volen-- i què pretenen -- aquesta gent que diu tenir la funció de guardar l'ordre ?.
Sueca, 21 Febrer, 2012
Jaume Lloret i Solves. Ex-alumne Institut Lluis Vives-València
Dos-cents anys de Dickens. Actualitat de la seua obra. Sobretot de "Temps difícils". Noranta anys del Fuster. Vint anys de la seua mort. Cinquanta anys del "Nosaltres els valencians". Actualitat, doncs, de la seua obra i del seu pensament "aforismàtic": "Respirem com en la Prehistòria.No hem avançat gaire per aquest cantó ". Ací tenim un exemple: "El amigo americano" feu de les seues --i bones !!-- a Xile, Argentina, Nicaragua, etc. O és que ja no tenim memòria ? I si ens anem més enrera ¿qui són els UNICS que han utilitzat l´armament nuclear? O tampoc se´n recordem d´Hiroshima ? I vaja troles que ens han contat per justificar la invasió d´Afganistan, Irak i Lybia, i quins merders han provocat !!. Si no patim d´amnèsia, còm hem d´acceptar que "ara va de veres" tot el que ens conten sobre Syria i Iran ? No serà més racional pensar que ens estant venent la mateixa burra amb la mateixa estratègia, les mateixes històries, i els mateixos "cuentos", per justificar altra intervenció militar ? Ens fa por pensar què : tantes vegades va el cànter a la font que al final acaba trencant-se !! Açò qualsevol dia pega un esclafit i se n´anem tots on brama la tonyina, perquè qui juga amb foc acaba cremant-se. Sí, potser que tots tinguen raó, potser que ningú la tinga, però sempre cadascú tira cap el seu cantó i ja sabem que la informació mai no és neutral , i menys en situacions bèl.liques: diuen que la veritat és la gran sacrificada en les guerres. El mal menor seria deixar que "cada palo aguante su vela". Desconfiem d´aquells que entren en casa d´ un altre diguent que és per posar pau i utilitza la força, i damunt ens vol fer creure que el mou el seu "espirit humanitàri". No hi ha res de menys espiritual que l´ús de la "metralla".
El Moviment dels Indignats, o 15 M -- data en que començà a tenir repercussió pública --, ens recorda l´històric i transcendental Maig del 68 que, encara que no pogué aconseguir gran part dels objectius que s´havien marcat els manifestants, forçà un canvi de rumb en la política de“grandeur” semidictatorial i personalista del General de Gaulle cap a una democràcia més representativa i socialment més justa. “Obligà” el poder a desmuntar les estructures arcaiques de l´Ensenyament, sobretot les Universitàries, i a atorgar més i millors drets laborals i socials per als treballadors, i feu que la República “gaullista”, per evitar la revolució i reconduïr la revolta,ampliés l´”Estat de Benestar Social” atenent al “més val perdre que més perdre” o “que cal canviar el que siga per a que tot continue igual”.
Els partits politics de l´esquerra “oficial” , temerosos de que la protesta desencadenara conseqüències politiques “negatives” per als propis interessos de classe , renunciaren a liderar el canvi estructural i ideològic exigit pel moviment universitari i recularen davant les pressions i promeses del gaullisme desautoritzant la classe obrera que , des dels inicis, s´havia afegit a la protesta.
L´esquerra “no oficial”, anarquistes, troskistes, maoistes, etc, és a dir, l´”extrema-esquerra” --tot i que contava amb el suport actiu, personal, moral i polític d´intel.lectuals de prestigi, entre ells Jean PaulSartre, el més significatiu, --no tingué la força suficient nil´organització necessària i imprescindible per evitar que el moviment fos “derrotat”.
El 15M, com també el Maig del 68, agafa els polítics amb“el pas canviat”, que, sorpresos i impressionats per l´inesperada i exitosa convocatòria dels indignats, es troben desorientats. La majoria encara no han entés el perquè de la protesta .
El 15 M manifesta la seua indignació protestant, al carrer i a les places, per la incompetència – i/o mala fé – del Govern i de la majoria dels polítics, perque veuen que en conte de construir una democràcia politico-econòmica-social realment representativa – no nos representan!! criden els manifestants -- justa i lliure, que resolga els problemas de les classes populars (obrers, camperols, universitaris, professionals, autònoms, xicotets i mitjans empresaris, etc), el que fan és sometre´s , recolzar i afavorirdescaradament els interesos dels “mercats”, del capital financer i especulatiu.
El 15M naix i es rebel.la contra la “insolència”, “hipocresia”, i “cinisme” dels polítics perquè permeten que, el cost de la crisi es carregue a les espatlles de les classes populars obligant-los a realitzar enormes sacrificis econòmics i socials, mentre alleugeren la càrrega als que han estat els vertaders i únics responsable: especuladors, financers, banquers, grans empresaris, és a dir “mercats i mercaders”.
El 15M s´oposa a l´actual sistema econòmic neoliberal i als qui li estan donat suport i se´n beneficien. Per fer patent la seua irada protesta no dubten en mobilitzar-se al crit de“no somos mercancía en manos de políticos y banqueros” i denuncien l´increment de l´atur, el retall de llibertats, la corrupció política, la democràcia escassament representativa, el sotmetiment del Govern i la majoria del Parlament als designis dels mercats mitjançant l´aprovació de lleis beneficioses per al capital especulatiu i financer, per a la Banca i les grans Empreses, rebaixant-los els impostos , i s´indignen davant del frau fiscal consentit i d´una política recaptatòria de l´Hizenda Pública inmoral, injusta i antisocial causa directa del dèficit públic de l´Estat.
Hipòcritament, el Govern, i el Partit que li dona suport, i altres que s´hi afegeixen al cor de l´”Europa dels mercats i mercaders”, fan culpable de la crisi econòmica, de l´increment de l´atur i del dèficit públic als drets laborals “excssius” , als salaris “elevats” , a les pensions, a les prestacions socials – Sanitat, Educació, Serveis Socials, etc – que prenen com a excusa per justificar l´atac als drets dels treballadors i per anar desmantellant l´Estat de Benestar Social , fent creure què no hi ha altre remei per controlar el dèficit i reactivar l´economia que reduïr les despeses rebaixant salaris, congelar pensions, augmentar els impostos indirectes, retallar les prestacions socials, etc
El 15M es rebel.la contra la pretensió dels “poders econòmics”, i dels politics que li fan costat, de “demonitzar” el deute públic . Perque enten què per qualsevol Estat i Govern socialment progressiste és necessàri, i obligatori, mantenir un mínim de deute públic si vol aconseguir que els ciutatans gaudeixquen d´un nivell digne de Benestar Social (Sanitat, Ensenyament, Serveis Socials, Pensions, Transport, etc.). Tot el contrari del que pretenen els polítics i la política econòmica neoliberal que no deixen de repetir: “l´Estat de Benestar Social és el culpable del dèficit:desmuntem-lo!!, quan en realitat el que pretenen és que anem a “morir” al mercat, que caigam en el parany del serveis privats.
I contra això, contra eixe sistema, eixa societat , es revolta amb dignitat el 15M perquè amb aquest tipus de política saben que els rics cada dia són més rics mentre els pobres cada dia són més pobres.
Amb els mitjans de comunicació al seu abast, els ideòlegs del capitalisme arriben a convénçer-nos de la bondat del sistema i aconsegueixen que acceptem beatíficamente el desmantellament progressiu dels guanys socials obtinguts, amb grans sacrificis per part dels treballadors, des de la Revolució Industrial,més significatius a partir de la segona dècada del segle XX gràcies al contrapés que exercia des dels seus inicis , front al sistema capitalista, laRevolució d´Octubrei sobretot a partir de la segona Guerra Mundial quan comença la “guerra freda” .
Aquesta, en la pràctica, no era més que una cursa ideològica , científica, social,armamentística i econòmica, entre dos blocs antagònics – el socialista, representat hegemónicamente per la URSS i el capitalista , defensat i dirigit pels EEUU – que “obligava” als Governs dels Estats Occidentals , davant l´exigència de les pròpies classes populars, a concedir i reconéixer-los drets laborals i socials progressivament més favorables . Era una manera de contrarrestar la influència i penetració de la ideologia comunista en la societat occidental, comparant el benestar social de que gaudien les classes populars d´una part i altra del “teló d´acer”.
No sols el15M ha obligat els Partits polítics a mostrar les seus “vergonyes” – sobretot d´aquells que s´atorguen la representació de l´esquerra o de les classes populars – sinó també ha descobert les dels Sindicats més “representatius” dels treballadors com és el cas de CCOO i UGT. D´ahí el crit de “no nos representan”.
Enfonsat el Règim soviètic sorgit de la Revolució d´Octubre, destroçada l´URSS, i sense cap análisi pormenoritzat, coherent i objectiu de quines han estat les causes del fracàs, l´esquerra “occidental” – l´”euro-esquerra” --ha renunciat no sols al socialisme sinó també a la “inocent, pacífica i pactista”socialdemocràcia , instal.lant-se còmodament – “drogats” pel missatge neocapitaliste de lafi de la història – en el sistema capitalista.
L´efecte manipulador dels mitjans de comunicació – dominats, des de la sombra pel poder econòmic—ha “domesticat” l´esquerra fins l´extrem de fer que s´avergonyeixca i es culpabilitze dels “desgavells” de la Revolució d´Octubre i que oblide els extraordinaris avanços socials i culturals que experimentaren les classes populars del , i gràcies al, règim soviètic i de retruc les que aconseguiren els treballadors del món occidental. S´ha arribat a l´extrem de demonitzar molt més l´esquerra socialista, però sobretot la comunista , que no pas el nazisme. I tot amb el silenci, còmpliç, consentit, de la pròpia esquerra.L´indignitat s´ha convertit en norma.
Com que el camí , purament anti-social, mamprésfins ara per eixir de la crisi, només ha servit per aguditzar-la malgrat els progressiusretalls en drets laborals i en benestar social, no és d´extranyar queel 15M s´escampe per tot arreu. Descoordinat i desorientat a l´inici, sense leaders ni experiència, sense saber ben bé quins objectius cal exigir i com aconseguir-los,les forces es van retroalimentant i ampliant en el debat assembleari esperant que d´un moment a altreapareguen els “intel.lectuals orgànics” que – sense perdre la característica assemblearia – dirigiran i orientaran el 15M cap a alternatives realsconcretes i possibilistes.
Però ¿quines són les alternatives? :
Partint de que el que hi ha no ens agrada: canviem-ho!! , l´ideal seria la “revolució”, la substitució radical de l´actual sistema econòmic-polític capitalista per altre socialista en que la gestió delsmitjans de producció estigués en mans d´un Consell dirigent integrat per representants dels treballadors i del mónempresarial. Una part delsbeneficis caldria destinar-la a la inversió per ampliar i millorar els mitjans, altra a augmentar les prestacions socials col.lectives i una tercera distribuir-la proporcionalment entre tots els que participen en el procés productiu. La finalitat última seria crear una societat solidària, justa, lliure , dirigida políticament per una democràcia parlamentària ,social i econòmica,que cerquésl´utopia“de cadascú segons el seu treball i a cadascú segons les seus necessitats”
Però ¿ com arribar-hi? És eixe món possible ? Per a nosaltres, utòpics per naturalesa, sí que serà possible quan s´hi donen les següents condicions:
1.- Crisi econòmico-política generalitzada , com l´actual que va escampant-se i , tard o d´hora, haurà afectat greumenta tot el món capitalista.
2.-Aparició de moviments, col.lectius, associacions, de pressió ,qüestionant la crisi i oposant-se als sacrificis (econòmics, socials, familiars, etc) que pateixen, injustament, les classes populars .
3.-Generalització, o globalització, i coordinació, dels moviments de protesta al distints països del món capitalista.
4.- Aparició, des de , i entre, les bases, d´ « intel.lectuals orgànics » , que s´encarreguen de dirigir i orientar les masses per poder transformar una revolta en una vertadera revolució o canvi radical de sistema.
5.- Que l´ocupació de places i carrers, oficines, empreses, administracions, supermercats, siga, per massiva i constant, capaç de produïr l´absoluta paralització de la vida econòmica i institucional i colapsar el sistema convertint en inútil larepressió per part de les forces encarregades de mantenir “l´ordre públic”.
6.- Que, previamente, s´haja constituït un Front social i polític d´Esquerres que done suport i defensa a les protestes ciutadanes, col.labore, com un col.lectiu més, amb els moviments assamblearis i reconega els seus leaders com a dirigents hegemònics aportant-los l´experiènciade l´avanguarda política imprescindible per aconseguir l´ensorrament definitiu del sistema capitalistaen crisi i substituir-lo pel socialisme, ajudant acrear les bases per a la seua implantació , desenvolupament i defendre´ls dels adversaris.
En marxa el moviment, cada vegada més massiu i radical, alhora que es generalitza i aguditza la crisi, pas a pas les classes populars aniran adquirint consciència de la necessitat d´un canvi radical del sistema, de tal manera què, encara que l´objectiu final no s´aconseguís sempre s´hauria guanyat quelcom: aturar les retallades, que aquestes no fossin tan bèsties i tan antisocials iantiobreres i que el sacrifici per eixir de la crisi no el soportés exclussivament les classes populars. “Els mercats” i els “mercaders” tampoc haurien guanyat , per complet, la batalla. Almenys, si no haguéssim vençut el Capitalisme en la seua absoluta expressió , sí que, hauriem estat capaços de tallar-li les alesa la seua branca més injusta i insolidària: el Neoliberalisme econòmic. I no dubtem que tardaria moltíssims anys en tornar a volar.
En Corbera, per Sant Vicent de la Roda, de l´Any desgraciat pel Senyor…Rajoy, 2012
L´”ama de casa” ( el jornaler, l´assalariat, inclús l´empresari ) no disposa de cap possiblitat d´incrementar els ingressos i per tant, a nivell casolà, es veu obligada a apretar-se el cinturó – retallar les despeses -- per intentar lluitar contra el dèficit (li cal reduïr el “deute” : del banc, de la farmàcia, de les botigues del cantó, del mercat central, de l´educació, de l´oci, etc). Però, com a mínim, ha de tenir “algo” que reduïr, és a dir, ha de tenir un ingrés mínim, i mínimamente, garantit i assegurat. Quan el perd, o li se´l retalla, aleshores el destí dels ingressosés per a la pura subsistència, i , de vegades,ni per això. El botiguer se´n ressent. I tot el comerç. I iel consum en general. Els productors de mercaderies per al consum s´obliguen a plegar, a tancar la “paraeta”.
La “reactivació” només serà possible si l´hipotètic consumidor manté el “poder adquisitiu” . El retall de salaris, de jornals, enfonsa l´obrer i també el menut i mitjà empresari. I paralitza el consum. Només les despeses obligatòries , les que no són pròpiament de consum,no poden ser retallades: el deute bancari, l´hipoteca, els impostos, etc. L´ “ama de casa” es “despulla” de les altres despeses per no veure´s embargada. La casa s´enfonsa , la familia es destroça, el consum es soterra: el negoci li va bé a la Banca , als “mercats” i als especuladors que pensen “después de mi el diluvio”. Aplicar la política de l´”ama de casa” a la crisi general es conduir-nos a un desastre espantós.
Però, a diferència de l´”ama de casa” que només pot reduirel dèficit actuant sobre les despeses perque no té capacitat ni llibertat per a mantenir o augmentar els seus ingressos, l´Estat, el Govern, és a dir, El Sr.Rajoy, disposa del poder legislatiu perquè té majoria absoluta en el Parlament i la possibilitat de reduïr el dèficit augmentant els ingressos sense tenir que retallardespeses (almenys lessocialment necessàries) :
Lluitar contra el frau fiscal i l´economia sumergida, aprovar una reforma fiscal justa i progressista obligant que pague més a qui més té, perseguir l´evasió de capitals, frenar la gola insaciable dels mercats i mercadersespeculadors, controlarla Banca privada forçant-la per llei a la concessió de crèdits i a invertir en l´economia productiva i no en l´especulació, imposar una taxaa les transaccions financeres, retallar els beneficis fiscals de, i l´aportació a, l´Esglèsia, crear la Banca Nacional de Crèdit , presionar al BCE per aque el crédit vaja directament als Governs i no alaBanca privada prohibint que els diners vagen cap al´especulació en conte de ser destinats a l´economia productiva,aprovar una LLei per poder jutjar els responsables de la crisi , condonarles hipoteques i el deute bancari originat per l´especulació, i en última instància exir-se´n de l´euro, exir-se´n d´una Europa -- per molt "amant" d´Europa que se considere Joan F.Mira ,segons l´article que publicà dijous passat, dia 12, en El Pais -- insolidària, injusta, antisocial, mercantilista i especuladora. El que és una injusticia, social i políticament rebutjable,és retallar drets socials , laborals i econòmics a la classe treballadora, congelar pensions, reduïr prestacions sanitàries ien educació pública i enl´atenció als discapacitats, etc. Cinc milions d´aturats no es combaten allargant la jornada laboral, reduïnt salaris, abaratant el despido, ampliant l´edat de jubilació, etc. mentre es permet i recolza la politica neoliberal i els seus dirigents i defensors única i únics responsables de l´actual crisi económica. Amb una “politica d´anar per casa”, de “continuar fent”, d´economia domèstica aplicada com a solució a l´actual crisi econòmica, al final del túnel ens espera l´Infern: i, segons els “especialistes” sobre el tema, des del Dant a Rouco Varela, allí tot és foc i flama. I del foc i la flama només podem obtenir...cendra ¡!
Corbera, Sant Antoni dels Porquets, de l´Any del Senyor… Rajoy, 2012
El Sr.Rajoy és molt afeccionat a aplicar el sentit comú per entendrei resoldre la crisi econòmica, el que no estaria gens malament si no fos perquèel sentit comú , sovint, dona peu a interpretacions i actuacions errònies.
Perquè, es mire com es mire, des quel´homo sapiens li agafà el gusteta fer-se preguntes i respondre´s utilitzant el sentit comú creà, i defensà ,unUnivers mitològic i supersticiós del que encara no s´ha pogut alliberar.
Perquè, quí, amb el seu sà juí(això que anomenem “sentit comú”), seria capaç d´acceptar que el Planeta on vivim no és pla sino redó? . Qui, usant el sentit comú, gosaria negar que la Terra ocupa el centre de l´Univers ? Qui diria que és la Terra qui es mou i no el Sol ? I qui podria entendre , “si té sentit comú”, que no s´esvararem i caurem a l´espai si caminem damunt d´una esfera ? I més difícil d´entendre encara ,si ens recolzem en el sentit comú , perquè i com si caminem de peus en terra i el cap per amunt, podriem caminar “cap per avall” per la semiesfera inferior?
Newton, contrariant el sentit comú,trobàla resposta quan descobrí laLlei de la Gravetat, el mateix que havia fet segles abans Copèrnic refusant el Sistema Ptolomeic de que la Terra era el centre de l´Univers com li obligà a pensar a Ptolomeu el sentit comú.
La Ciència, i no la Metafísica,ens demostra dia a dia que el coneixement basat en el sentit comú és habitualmente erròni i generalment pura especulació.
El “sentit comú” ens aprofita , i en tot cas superficialment, per donar resposta a problemas“d´ anar per casa”, però quan el problema apareix extra-murs les seus conclusionsno hi tenen molt de trellat.
L´estafa, o el parany que el Sr. Rajoyens prepara, és per a convèncer-nos de que l´anàlisi i les solucions per al´Economia d´anar per casa (la que es mou entre quatre parets: diguem-li “domèstica”) es pot aplicar mimèticament a l´ECONOMIA demés enllà de la “ratlla del terme”. La seua demagògica i tendenciosa recepta ens la recomana , com única possible i eficaç, tant per salvar-nos d´una Crisi Econòmica General com per reduïr els “números rojos” del´Economia Familiar a l´estil del “bon seny”del´“ama de casa”.
Segons Rajoy, i en això estem d´acord, tot dèficit no és més ni menys que trobar-nos en “números vermells”. Eneconomia familiar: sempre que les despeses (“el gasto”) superen els ingressos (“el salari”) estem en dèficit. Per controlar i reduir-lono hi ha més remei que apretar-se el cinturó, “retallar” despeses , “reduir el gasto”. ¿Qui , amb sentit comú, gosariaoposar-s´hi ? “Domèsticament”:ningú. Perquè l´únicafont d´ingressosfamiliar és el jornal, el salari o els ingressos producte de la venda de mercaderies. El productor de mercaderies encara podria intentar abaratar el preu, cas d´haver-hipoca demanda, però sempre “ sense estirar més el braç que la màniga”, o bé augmentar la producció si la demanda puja (un contrasentit quan els “compradors” – l´”ama de casa” – estàn obligats a retallar despeses per haver-se reduït els seus ingressos).
L´altra economia, la que obligatòriament – i per a desgràcia nostra -- ha de gestionar el Sr. Rajoy té poc a veure, per no dir gens, ambla casolana, pel queresulta ineficaç, i contraproduent, aplicar la “recepta econòmica ptolomeica” o de “sentit comú” com a solució de la crisi. El gestor o “ama de casa” del´Economia General, és una ama de casa molt especial: l´Estat. I encara que el concepte de dèficit estatal no se diferencie del familiar perquè , per a tots, DEFICITés un desequilibri entreingressos i despeses a favor d´aquestes, sí que els diferencia el poder que tenen per combatre´l, perquè l´Estat té mitjans per actuar no sols sobre les despeses sino també sobre els ingressos, cosa que li és impossible a l"ama de casa".
jaumemoc |
dilluns, 19 de desembre de 2011 | 13:40h
Diuen: “qui te fam somnia amb rotllos”, sinó ¿qui va dir que volia ser, al “Congreso de los Diputados de España”, “el Labordeta valencià?”
Dijous passat, dia 15, a les 19.30 hores,a l´Aula Magna de la Universitat Literària de València,es celebrà l´ acte d´Homenatge a Jose Antonio Labordeta -- mort en Setembre de l´any passat -- intel.lectual compromés en la defensa de la llibertat, poeta, cantautor , i mestre , i “polític” temporal com a parlamentari al Congrés dels Diputats on deixà constància d´honestetat, coratge i dignitat en la defensa dels valors de la llibertat, el progrés i el benestar social , comportament insòlit respecte al que habitualmente ens tenen acostumats els polítics “professionals”.
L´homentage tenia per motiula presentació del llibre “Setenta y cinco y uno más” que acabava de publicar l´editorial aragonessa “Eclipsados”, que incloïa en un volum tota la poesia de Labordeta, i en un altre volum la introducció a l´obra i vida de l´irrepetible personatge aragonés .
La paraula de Labordeta tenia "crèdit", i continua tenint-ne després de mort.
Ens dol, com a suecans, el “descrèdit" de la paraula de qui, en campanya electoral, s´autoproclamà, i es comprometé, ser el "Labordeta valèncià" al Parlament Espanyol cas d´obtenir acta de Diputat . Perquè afirmà tenir Labordeta com a referent, considerem que "desacredita" la seua paraula, i de retruc a si mateix, el no haver assistit a l´acte, ni ell ni cap dels seus correligionaris, ni haver manifestat adhesió de paraula o per escrit.
Decebuts i dolguts caldrà desconfiar de qualsevol paraula de promesa, mentre no siga corroborada en la pràctica, perquè si “per la paraula” l´home ha esdevingut un ser socio-cultural, també “per la paraula” ha estat subjecte i objecte d´enganys, manipulacions, discòrdies, disbarats, injusticies, fanatismes, opressió, etc. i, inclús, alguns han professat i professen d´“encantador de serpientes”. En boca del“tribú”, laic o no, la paraula escampada des del “púlpit” o des de la“tribuna”,es converteix, sovint, en dogma de fé per als “correligionaris”i en font de pensament acrític per amolts “no afiliats” i no afectes al règim. Recordem què “la veritat mai no és teòrica”, per tant la paraula en si mateix ni afirma ni confirma cap veritat.Com deia Gramsci, sols la “praxis”, la “practica”, és a dir l´”acció” (l´actuació), pot demostrar el que de veritat o mentida conté el que ix per la boca de qui parla .
L´Aula Magna on tingué lloc l´homenatge a Labordeta s´omplí de “gom a gom” . A la mesa, Alfons Cervera feia de presentador de l´acte i dels conferenciants.
Es feu justicia a l´hometjat. Ben bé que s´ho mereixia, pel seu exemplar comportament com a mestre, poeta, polític, lluitador antifranquiste, defensor de la LLIBERTAT dels homes i dels pobles. Omplia les pauses del conferenciant – biògraf i recopilador de l´obra poètica de Labordeta, autor del llibre que es presentava -- la veu del mateix Labordeta interpretantalgunes de les seus cançons més significatives.
Joves representants d´entitats civico-culturals invitades recitaren poemes propis i de l´homenatjat, i també s´interpretaren una de les seus cançóns.
S´acabà l´acte cantant tots els presents la cançó , encara ben actual, de Labordeta“Canto a la Libertad”
Entre altres conegut hi vaig saludar, especialment, Agustí Cerdà i Rosalia Sender.
Un dels lectors dels poemas era un suecà. Ens vàrem saludar. Era el fill d´Emilio, el senyor que durant anys regentà el Bar Capri de Sueca.
Emocionats i satisfets, Tere i jo, acabat l´acte, i recordant temps passats, se´n tornarem a Corbera.
Escrit a Corbera, hores desprès de que el Barça es proclamés campió de la Copa Mundial de Clubs derrotant al Santos brasileny per 4-
jaumemoc |
dimarts, 6 de desembre de 2011 | 21:05h
No sé , i parle per les notícies aparegudes a la premsa, si el Coordinador d´IU s´ha tornat trotskiste, ara que sembla que aquesta corrent està de cap a caiguda, o tracta de “regalar” les orelles d´un sector de la militancia que “coordina” i part del veïnat que li ha donat suport a les passades Eleccions Generals. La veritat és que crec que va de bona fé. Però, cal preguntar-se ¿per què cridar a la moblització ara i no abans ? Ell s´ho sabrà, doncs motius ja fa temps que ens en sobren , sinó per a la “revolució” – paraula des de fa dècades maleïda, innombrable, -- sí per a la mobilització de les classes populars, – altre concepte rebutjat des que començà el “pasteleo” de la transició.
Tanmateix cal reconéixer què, de tots – de tots els factòtums de l´”esquerra oficial”-- el camarada Lara, s´ofendrà pel terme ? , és l´únic que s´ha atrevit a reclamar públicament la necessitat que la gent ixca al carrer a“pressionar” contra els retalls de l´Estat de Benestar Social que ha vingut aplicant el Govern que acaba, i que aprofundirà el que comença , retalls per satisfer exclussivament els mercats i els mercaders (banquers i especuladors) quan saben que es tracta d´unapolítica econòmica salvatge i insolidària , dirigida contra les classes populars. Amb la mobilització que ens reclama Cayo almenys aconseguirem com a mínim que, com diuen que deia el sord del meu paisà ,autor de El Virgo de Visenteta, “nos dejen al menos la camisa”
I el clam “a lasbarricadas” – no tremoleu,perquesegur que el Coordinador d´IU ni metafóricamente somnia en això quan crida a la “mobilització: no anirà més enllà d´una xaranga, a tot estirar una “promenade” pasqüera --- és d´agraïr. Els “altres”, l´altra “esquerra oficial”– la “ps-o-eudoesquerra”—ni a això s´atrevirà. Amb la “mona dePasqüa” ja es donen per satisfets . Bono, de tantes bajanades com ens té acostumats, acaba de dir una veritat com un temple, els sobra la “o” , però no ara sinó des de fa moltíssim de temps.
I no crec que a hores d´ara encara algú del "veïnat" confie en la voluntat dels senyors Toxo i Méndez per “arengar” a les seus bases a summar-se a la “festa”. I molt menys a “encendre la traca”: els "pobrets" dirigents sindicals , beneïts com són i adictes al diàleg i pacte“social”-- no sé si “social” podria derivar del mot“socios” – ja es donen per satisfets amb la foto i l´apretó de mans amb la patronal – altra paraula estigmatitzada, perquè “patronal” té massa resonàncies de “patró” i aquesta “d´amo”--. Consideren – oblidant la realitat de la “lluita de classes” iperque creuen que d´allò que no se´n parla no existeix—, més correcte i “civilitzat” acollir-se a la terminologia “guay” de “agentes sociales”. Pactar amb el patró ¿en què pot beneficiar al llogat ?
Quan l´Agamenó del Mairena accepta la “veritat” perquè “la verdad esla verdad, dígala Agamenón o su porquero”, el porcater no cau en el parany i contesta: no me convence. Perquè sap, i no té ni idea de sindicalisme, ni falta que li fa, que si accepta la mateixa veritat que l´Agamenó quedarà atrapat en el parany. Té el presentiment, i acerta, que hi ha trampa. Es nega, per instint de classe – altra maleïda paraula—hi es nega. Les “relacions de poder” no són cap broma. El poderós, quan accepta el pacte no hi ha dubte que ho farà perque n´ix beneficiat , perquè quina necessitat té pacta si "té la paella pel mánec". Als que “ells” consideren “babaus” sempre els podràn contentar amb l´ofici de: “de no pactar, la cosa hagués anat pitjor”. I així , l´única força del llogat, de l´obrer: el “clam”, la “pinya”, la “mobilització”, queda in-utilitzada. Amb el "pacte" tots els avantages cauen del costat del patró.
El problema que hi trobe al clam del Coordinador d´IU és que, tant de temps com fa que “l´eix de la carreta” s´ha deixat “hivernar” , dubte que ni la“llima” de que puga disposar el senyor Lara sigasuficient per a netejar l´eix de tot el rovell que li s´ha clavat durant tants anys d´inactivitat ni que puga trobar, juntant el de totes les carnisseries espanyoles,bastant quantitat de segí per a engreixar l´eix com cal per a que funcione amb eficiència i eficàcia.
Voldria equivocar-me.
De tota manera, senyor Cayo, ja era hora: más vale tarde quenunca.
jaumemoc |
dissabte, 3 de desembre de 2011 | 14:45h
"Primer s´endugueren els jueus, però com jo no era jueu em tenia igual. Desprès s´endugueren els comunistes, pero como jo no era comunista tampoc m ´importà. A continuació anaren pels obrers però com que jo no ho era obrer no li doní gens d´importància. Més tard li tocà el torn als intel.lectuals però como que jo no ho intel.lectual, ni cas que vaig fer. I finalment vingueren a per mi, alehores ja no hi havia remei" (B.Brecht)
Primer fou el cop d´Estat a la Xile d´Allende, i el suport al bàrbar de Pinochet, però com no erem xilens no ens importà. Després promogueren i recolzaren l´Argentina de l´infecte-insecte Videla, però com no erem argentíns tampoc ens importà. Mes tard ocuparen militarmente l´Agfanistan per posar un govern “a su imagen y semejanza”, destroçar el País i apoderar-se de les seues riqueses materials, però com nosaltres no som afganis, ni fú ni fà. Continuaren amb l´Irak, i com que ja estaven molt ben entrenats, regaren de sang els carrers i les places, però com tampoc som irakís “passàrem i passem” ignominiosament de totes les barbaritats que estaven, i encara estan, fent per allí. No fa massa li arribà el torn als libis, en Lybia encara vessaren més sang d´innocents, feren innombrables cafranades més pròpies de salvatges, però com tampoc nosaltres som lybis ¿què més ens dona?. Fa temps que preparen la invasió de Siria i Iran, i ara estan a punt de consumar-la, produiràn més víctimes, més assassinats, més mentides, però com nosaltres tampoc som d´allí ens dona exactament igual tot el que facen. Com “sants innocents” , davant tanta barbàrie s´arronsàvem d´espatlles insolidària i cegament , perque pensavem que nosaltres mai no en patiriem l´ofensiva, l´esclavatge, la submissió, la misèria, el càstig, les cadenes, ni tampoc veuriem enterbolir-se de sang els carrers i les places de la nostra Ciutat i del nostre País, ni d´Europa, ni veuriem desaparéixer hospitals, escoles, guarderies, residències d´ancians, zones d´esplai, ni retalls de salaris, ni arribar a pagar-nos amb el puny tancat, ni pregar que ens donen feina siga del tipus que siga, acceptant el sou que “ells” vulguen, “caritativament”, donar-nos, no podiem ni imaginar que ens exigirien treballar de sol a sol, que ens retallarien les pensions, augmentarien les taxes universitaries, anul.larien la llibertat de càtedra, la de premsa, penalitzarien el pensament crític, farien desaparéixer la solidaritat, resurgiria amb força el feixisme, l´autoodi, el racisme, la xenofòbia, l´envetja, el “xivatisme”. Que la nostra joventut estaria majoritàriament en atur i els que no ,mileuristes o menys. Ara ens adonem, quan possiblement ja és massa tard, que erem cecs, imbècils, egoïstes, infames, inhumans i terriblement còmplices pel silenci. Ara, irremeiablement i immisericordament, venen per nosaltres. Quan es perd la dignitat humana, i no ens rebel.lem contra la injusticia, contra tota injustícia, i mantenim silenci, tard o d´hora, ens ha d´arribar, com a tot porc, el nostre San Martin. Fa temps que l´estem patint. Perquè ¿Quina diferència hi ha entre que destroce i sommeta un País un exèrcit comandat per militars o un exèrcit comandat per mercaders” ? Podrà el 15-M ser l´inici de la nostra redempció? Més moviments hi hauria que summar-s´hi. L´esquerra, la poca que encara queda, deuria saber cóm mobilitzar i agrupar les “classes populars”. Entre tots potser hi hauria possibilitat d´eixir d´aquest atzucac. En cas contrari si que seria “el fi de la història”, almenys el “fi de la història” del moviment obrer i de les classes populars.
jaumemoc |
dimecres, 23 de novembre de 2011 | 19:09h
Obama i els "seus" , per "raons humanitàries", volen acabar amb les dictadures. Però ¿amb totes les dictadures?. La més inhumana i injustificable és la "dictadura dels mercats": ¿ ordenarà que l´OTAN -- això si que seria una vertadera ajuda humanitària -- ens lliure d´ells ? Vençuts i captivats, ¿els durien davant la Cort Penal Internacional? Si no és possible jutjar -- per no saber qui són -- els "mercats", no seria gens difícil identificar els "mercaders".
Dissabte passat moria Ricardo Andreu Palàcios. Acompanyat
d´amics i familiars, dilluns, a les tres i quart de la vesprada, del
tanatori anà directament al cementeri, sense més històries ni romanços. Per
si algú ho ha oblidat, Ricardo fou un dels 7 regidors que l´Agrupació
de Sueca del PCPV-PCE obtingué en les primeres Eleccions Municipals de
la Democràcia (Abril´1979), i que degut al pacte nacional PSOE-PCE es
votà d´Alcalde al representant comunista. Ricardo formà part de la Junta
de Govern i fou el Regidor encarregat dels mercats on realitzà una
tasca memorable. Per no ser de la corda del "camarada Carrillo", i per
considerar-nos el Comité Provincial "pequeñoburgueses nacionalistas" ,
en contra del criteri del Secretariat del PCPV (Ernest Garcia al front,
Antonio Montalban, Martin Lillo, Emèrit Bono, Pilar Brabo,etc) ens
expulsaren del PCE. I tinguerem que deixar els càrregs de l´Ajuntament
en Maig´80. Dels 7 Regidors n´expulsaren a 6, entre ells a l´Alcalde. Ricardo
es mantingué fidel a la seua ideologia comunista i humanista
(considerava que la dignitat de les persones no podia estar sotmesa al
dogamtisme sectarista, capritxós i doctrinari, de l´"ordeno y mando"). Malgrat
la desil.lusió i el desencís sofert per la decissió injustificada i
injusta de l´expulsió del PCE, mantingué el seu tarannà d´humilitat,
tolerància, solidaritat, defensa dels valors de l´esquerra, sense deixar
mai de considerar-se comunista i continuà lluitant per una societat
lliure on no hi haguessen ni explotadors ni explotats. Creuia què ser
d´esquerres obligava a creure en l´utopia perquè qui hi renúnci, a la
llarga o a la curta , esdevé un reaccionari . Morí, com va viure,
amb dignitat, sense canviar mai de "camisa" ideològica ni renunciar al
seu utopisme de que un món millor era possible amb el compromís actiu i
constant pels més desfavorits. Ha mort Ricardo: un home digne, un home bò !! Ricardo, descansa en pau !!. No t´oblidem. Continuem la teu lluita. I compartim amb tú la idea de que un altre món és possible. Si el veus, dona-li un abraç al senyor Enrique Ballester("EL llavoriste"). Amb mitja dotzena com vosaltres "altre pel, políticament, ens lluiria als suecans". Ara que sembla que no s´estila, nosaltres no tenim vergonya de continuar considerant-nos comunistes.
( Refundar , o reconstruir,l´esquerra ?No, gràcies ¡! )
Fa uns dies un grup d´intel.lectuals i artistes lliuraven a la premsa el manifest “ Una ilusión compartida” on, després d´analitzar la greu situació político-econòmica espanyola i les precàries perpectives per a l´esquerra de cara a les properes Eleccions Generals en vista de la “debacle electoral municipal i autonòmica” soferta pel PSOE i l´estancament d´IU, ensproposaven adherir-nos per iniciar un procés de “refundació de l´esquerra”.
Acceptant, d´entrada , la noblesa de la proposta així com la dels signants i adherents, crecpoc probable que arribe a “rams de beneír".Ja sé què, en absolut, no seria just comparar la voluntad i desig dels promotors al que, ja en plena crisi econòmica del sistema neo-liberal,anunciava el senyor Sarkozy dsobre la necessitat de “refundar elcapitalisme”.
Les propostes de “refundació”, no importa del caire que siguen (religiós, econòmic, polítc, etc), sovint s´originenpel reconéiximent del propi fracàs, individual o col.lec tiu, i pretenen justificar, davant les classes popularsque són qui més pateixen la crisi, la pròpia inoperància i mala bava, aparentant que fan ´”examen de consciencia”, “constricció dels pecats” i “propòsit d´esmena” , per aconseguir el “perdó”, i recobrar de nou la confiança, això sí, sense cap dosi de penitència. I c al que recordem què es peca per: paraula, obra i/o omissió.
Quan no hi ha religió sinó “religions”, quan no hi ha política sinó polítiques, quan no hi ha sistema econòmic sinó sistemes econòmics, quan no hi ha democràcia sinó democràcies, quan no hi ha esquerra sinó esquerres, no hi és possible “refundar” res. Al “plural” no li cap “refundació”. La “refundació múltiple” seria un desgavell, tant com “despullar uns sants per vestir-ne altres”
¿Què cal, doncs, fer, davant el panorama poític-econòmic que ens “deshumanitza” i ens esclavitza ? Deixar-ho córrer ? La resposta, evidentment, és NO.
¿ Aleshores, com actuar ? Aquest decàleg podria ésser un dels punts de partida:
1.-No oblidar que l´esquerra és plural, diversa.
2.-Definir què s´entén per esquerra ?
3.-Consensuar objectius comuns bàsics
4.-No confondre tàctica amb estratègia.
5.-Respectar l´independència de cadascuna de lesesquerres.
6.- No identificar l´esquerra exclusssivament ambla militància en un partit polític
7.- Compromís de coordinar i compaginar el treball a les Institucions i al carrer (colze amb colze generant icol.laborant amb el moviments demasses).
8.- Reconéixer i acceptar la plurinacionalitat a l´Estat Espanyol.
9.- Fixar objectius mésenllà dels estrictament “cojunturals”.
10.-Treballar per aconseguir agrupar a tota l´esquerra, preservant de cadascuna la pròpia identitat, en un Front d´Esquerres Plurinacional .
Aquest decàleg , o altre de semblant, podria servir per convocar Assemblees Locals, progressivament confluents per anar cohordinant-se anivell Comarcal, de País i Estatal
