Els que pretenen que Catalunya és Espanya ho tene cru: segurament no conèixer- o no volen saber res- de la Catalunya Nord: per ser català no cal cal ser espanyol, ni tan sols francès: o només s' ho és per força.
ELS OUS DE SANT JOSEMARIA I EL XAI DEL RAMADÀ Pere Madrenys, periodista gironí i doctor en dret canònic, excapellà i exmembre significat de l’ Opus Dei, estudiant a la universitat de l”obra” a Irunea/Pamplona va tractar Josemaría Escrivà de Balaguer,del qual ens n’ explica una anècdota d’ interès gastronòmic. “Els mateixos directors ens explicaven que havia escridassat la secció femenina perquè havia trobat pols en algun moble o perquè no i havien servit uns ous ferrats al seu gust”. Sobre la pols no hi entro, però en el cas dels ous ferrats o fregits, el mossèn marquès tenia tota la raó. Un ous ferrats s’ han de fer com cal. Sobretot a la península ibèrica, on es mengen d’ una forma particular i excelsa: fregits en abundant oli d’ oliva (o llard de porc, com es feia abans), deixant la clara poc escampada (indici de què l’ ou és fresc) i el rovell delicadament velat per un tel blanquinós, que amaga l’ esclat taronja del rovell deixat pecaminosament cru. Segurament, al flamant sant- que podríem declarar Patró dels Ous Ferrats- la “secció femenina” li va preparar un ou fregit mal fet, a l’estil anglosaxó, és a dir, amb el rovell tan cuit que impossibilita el petit i diví plaer de sucar-hi pa- allò que als Estats Units en diuen “sunny side up”, el costat del sol dal damunt, però ben cuit. És a dir, li varen fer un ou ferrat protestant, que no permet el pecat deliqüescent i sensual de sucar pas, degotar, xuclar, tacar-se sensualment els llavis.... És evident que l’ ou ferrat catòlic, que és el que hem descrit, és molt millor. Sobretot ara que les darreres recerques d’ un equip nordamericà han tret els ous de l’ infern del colesterol on el situaven abans es dietistes (que són com els capellans- i a més de l’ Opus- del menjar). Ara, ves per on, ens diuen que, fins tot , pot tenir efecte contraris. Un consell: no en feu un cas excessiu, i, si us vénen de gust, mengeu-ne. Com tot, però, senseabusar-ne; d’ un en un, tranquil.lament, i gaudint-ne al màxim. Segui, si de cas, el savi consell de les àvies: menjar de tot, però poc. O poc i bo. Hi podeu afegir una baldana de Tortosa, una sobrassada balear , un salsitxa catalana o una llongnaisssa/salsitxa valenciana, perfumada amb fonoll, o si voleu una baldana o una botifarra de ceba o : a la glòria directament. O al Purgatori- que ara , ves per on, diuen que ja no existeix-, doncs a un paradís més menut: amb una o dues arengades/sardines salades/de casc/de bóta/pinxes, que és també una forma tradicional, i molt valenciana, de menjar els ous fregits: és el “sopar de pobre” o “soparet alacantí” de dos ous estrellats, una sardina de bóta rostida i alguna nyora o “xalefa” (tomata assecada: com veieu, no cal anar a Itàlia).Els ous, a la cuina, sempre han gaudit d’ un gran prestigi: fins i tot en la cuina delscuiners i cuineres creadors actuals, continuen en voga. Hi ha restauradors que fins i tot en fan el leit-motif de una mostra dedicada a Dalí, com saben vostès famós pels seus enormes ous situats al terrat del Teatre- Museu- i tomba- de Figueres.No cal pas insistir en la importància de la religió en relació al menjar. Si ens hi fixem, totesles doctrines divines es fiquen en allò que més ens agrada els humans: en coses de cardar i de menjar. El déu dels jueus esdevé un veritable xef de cuina, en establirtot un corpus, primmirat i puntós, de normes, regles i tabús d’ allò que és bo i no bo menjar, i fins i tot de com cal preparar certs aliments, i quins es poden mesclar o no. Les normes càixer (o kosher) en efecte, a part de prohibir tot un conjunt de carns, peixos i mariscs- i no solament el porc-, exigeixen, com és prou sabut, normes estrictes pel que fa al sacrifici d’ animals, al seu engreix i a al “promisqüitat” (barreja) de certs aliments, com és ara els lactis i la resta. L’ islamisme ha heretat bona part d’ aquestes normes i tabús, que constitueixen el punt de fricció potser més potent entre comunitats. En un estudi realitat a França, s’ indica que els emigrants d’ aquest origen, fins a la tercera generació- malgrat haver no parlar àrab ni berber, ni se segurament practicants-, continuen en bona part fidels als seus aliments tradicionals. Actualment, al nostre país s’ han produit disfuncions i conflictes- que, en assentar-se cada cop més aquestes comunitats, a través del nombre i de la presència dels imams tendiran, probablement, a créixer, més que no pas a minvar. Es un aspecte gens negligible, que pot moure milions: les comunitats musulmanes fa pocs anys anaven a comprar la seva carn “halal” (conforme a l’ islam) a Perpinyà o a Montpeller. Ara, en canvi, a Catalunya es calcula que les 90 % dels escorxadors són capaços de sacrificar els animals segons el ritu islàmic i d’acord amb els normes sanitàries del país d’ acollida. Quant els sacrificide xais és fet per parat de cap de família- com en la festa d’ Aid-el-kebir, “dia del gran sacrifici” que segueix la celebració del Ramadà-, es vulnera, de forma a vegades prou evident, les lleis del país, i els ajuntaments tenen autèntiques dificultats a fer complir-la i a no practicar una discriminació positiva percebuda com a poc justa per la resta de la comunitat.Es el mateix que passa en les carnisseria “halal” (islàmiques). Hi ha qui sosté que no s’ hi aplica, a dreta llei, les mateixes normes que regeixen pels establiments del ram convencionals: amb tota evidència, en algunes ni la refrigeració, no l’ exposició de mercaderies, ni la barreja de gèneres, ni els horaris, no són els que maca la llei. La cosa s’ agreuja quan aquests comerços se situen en zones clarament “guetitzades”(em disculparan el neologisme), com és el cas del barri del Raval de Barcelona, dominades pels musulmans d’ origen pasquistaní. No siguem, doncs, paternalistes: la llei s’ ha aplicar igual a tothom, a moros i cristians.Entre uns i altres, els valors del’aconfessionalitat i del laicisme, que semblaven avenços democràtics ja consolidats, comencen a perillar. Al capdavall, catòlics repatanis i islàmicsirredents, es poden entendre d’ allò més be: si mirem l’ actual auge opusdeià- o l´encara pitjor“catecumenal” del Josémari Aznar i cia- amb sant i tot, ens trobem en dos móns paral.lels, entre els quals els valors democràtics de la laicitat poden perillar.
Amb l´inici de la campanya electoral, de nou fer anticatalanisme dóna vots a Espanya: per aconseguir-ho, la mentida és la millor eina, com és ara parlar de la "lengua común".
Epanya , encarnada pel PP, el PSOE i els seus intel.lectuals i opinadors, comença a preparar la sinistra i orgiàstica commemoració nacionalista del "2 de de mayo".
Ésser un "català emprenyat" no és acceptar les regles d´Espanya?. Descolonitzem-nos; ni emprenyats ni contra el Rela Madrid: exigim els drets nacionals.
Si a Catalunya els trens no funcionens és culpa de la identitat i de què ens gastem els diners en el català;i també segons el PSC-PSOE (o el partit transversla PEPOE), protestar pels mals serveis i la manca d' inversiosn és "cosa d' independentistes".
