BONA VIDA

Jaume Fàbrega

2 de març de 2007
0 comentaris

GASTROLOGIA.1.QUÈ ÉS LA GASTRONOMIA

DE QUÈ PARLEM QUAN PARLEM DE GASTRONOMIA, D’ ALIMENTACIÓ, DE CUINA?

Alimentació.-Per  alimentació entenem l’ acció d’alimentar o alimentar-se o, dit d’ una altra manera, l’ acció o efecte de donar o rebre aliments o substàncies nutritives, indispensables per al bon funcionament o la regulació dels mecanismes vitals. Inclou, per tant, una necessitat i un pler- en aquest cas, però , parlaríem més aviat de gastronomia-. Nutrició o nodriment podrien ser termes sinònims.
Dietètica.-L’alimentació racional segons paràmetres científics seria

la dietètica. En un sentit estricte- que fóra el més convenient- és una part de la medicina que concerneix al règim o nodriment de l´individu. S’ adreça, correntment, a necessitats especials, a disfuncions i malalties: així podem parlar de dieta per als esportistes, les embarassades, els estudiants, per al colesterol, la dia

betis, etc. En aquest sentit, la dieta- regiment de la vida, en català medieval- és el règim d’ alimentació en què el metge limita, prescriu o prohibeix certs aliments, a fi d’ aconseguir  la salut, el control o el guariment de certes disfuncions o malalties de l’ organisme.
De forma corrent, es fa servir el mot dieta com a sinònim d’alimentació. Així es parla de dieta dels religiosos, de dieta mediterrània, etc. En casos com el darrer exemple, no obstant, en que l’ acció d’ alimentar-se no obeeix a paràmetres totalment  conscients, sinó a la tradició, la història, els influxos religiosos, etc. fora més convenient parlar d’ alimentació, sistema alimentari o, simplement, cuina.
Per sistema alimentari podem entendre el conjunt de paràmetres que defineixen l’ alimentació- i la seva expressió culinària- d’ una societat determinada.
Cuina.- Per cuina entenem l’ art de preparar el menjar. Tradicionalment, aquest art s’ expressa través de la transmissió oral i de les “receptes”, terme procedent del llatí (recipe) emparentat amb un concepte mèdica (recepta o prescripció facultativa). En les principals llengües romàniques cuina és cocina (espanyol), cozina (portuguès), cucina (italià) o codina (occità-aranès), un terme procedent del llatí. Dóna nom a mots com cuinar, cuinat, culinària, etc. En anglès es pot distingir entre cuisine (procedent del francès) que es refereix a l´alta cuina i cooking-cuina tradicional-. Food es el terme genèric aplicat al menjar, però amb incursions culinàries, com quan parlem de fast food (menjar ràpid), holy food (menjar sagrat o religiós), etc.
La mateixa paraula, cuina, també es pot referir al conjunt d’ aliments que es preparen en una casa.
Per cuina també entenem el conjunt o sistema alimentari d’ una regió, una època, una comunitat, una creença; un producte, una temàtica: així parlem de cuina francesa, cuina medieval, cuina del peix, cuina vegetariana, cuina islàmica etc.
Gastronomia.-Es el coneixement de tot el que té a veure amb la cuina, l’ elaboració i composició dels plats i l’ art de degustar i apreciar les begudes. Mot procedent del grec gastronomia (gatros=estómac), que apareix per primer cop en

francès el 1623, però no és realment utilitzat fins cap a 1800. Hi ha textos catalans antics que s´utilitza “ventre “ en un sentit culinari (El llibre del ventre, etc.), i també en català podem documentar, segurament  per primer cop a la península ibèrica l ús del terme “gastrònom” (La cuynera catalana, cap a 1835).
Per als francesos gastronomie és l’ art de la bonne chère (literalment, de la bona cara, o sigui, del bon menjar). Un gastrònom, per tant, és un amant del bon menjar.
En francès, no obstant, es pot distingir entre gourmand (terme també propi del català, gormand, que en espanyol s’ ha de traduir, no sense dificultats, per goloso, que no és ben el mateix) i gourmet (gurmet).
Gourmand té el sentit de gran degustador o menjador àvid, a qui li agrada la bona cuina i és exigent en matèria d’ alimentació, o a qui li agrada menjar plats bons i abundants; té , per tant, un sentit a vegades més quantitatiu que qualitatiu, reforçar pels termes de glouton i goinfre, equivalents al català glotó i golafre, persona que menja excessivament i amb avidesa, o d’ un apetit insaciable. Golós, en canvi és la persona que menja més desenfrenadament, dominat  pel vici de

la gola. En espanyol també hi trobem glotón (golafre) i goloso, que equivaldria a llaminer, llépol (persona a que i li agraden les coses dolces- llamins o llaminadures, llepolies-. Tots aquests termes ja existeixen en el català medieval: Francesc Eiximenis, autor del primer manual gastronòmic de

la Península Ibèrica, Com usar bé de beure e menjar (s. XIV) ens descriu  els refinaments en el menjar i beure del “golafre eclesiàstic”.
Gourmet– en català gurmet- és el gourmand refinat, la persona que aprecia els refinaments en el menjar i el beure, el gastrònom, el bocafí (en francès fine gueule).
Llamenc o llamec és també la persona delicada i triada en el menjar, a qui li agraden poques coses. També pot significar persona sense apetit, o massa primmirada en el menjar: podria correspondre, fins i tot, a termes més actuals, com el d’ anorèxic. El nom ve de gromet, criat d’ un mercader o marxant de vins, en francès. Dóna l’ anglès groom– noi que un club, hotel o senyor té al seu servei-, que el català ha convertit e grum (en espanyol, popularment botones).
L’ antiga cultura grega ens ha donar dos termes per a definir els amants dels plaers i de al bona vida i, per tant, també els  gurmets: epicuri i sibarita.
Sibarita s’ aplica a la persona de gustos refinats, amant de al vida regalada i dels luxes. El terme ve de la ciutat de Síbaris, fundada pels grecs a la costa del golf de Tàrent, a Sicília.
L’ epicuri és la persona que estima  i segueix els plaers sensuals. El seu nom ve del filòsof grec Epicur de Samos (341aC.270aC). El cristianisme, històricament, ha combatut aquestes tendències- el ja esmentat Eiximenis parla de la “reprovada llavor dels epicuris”- tot defensant, retòricament, la frugalitat alimentària, l’ ascetisme alimentari, etc.
Finalment, termes afins a la gastronomia són art de la cuina, cultura del gust, art del ventre- ja esmentat-, i art o métiers (oficis) de la boca, com es diu ne francès. Hi ha d’ altres expressions que s’ hi refereixen, com la de “bona vida”, concepte utilitzat per l’ aristòcrata set-centista barceloní el baró de Maldà, al seu Calaix de sastre (un dietari on parla de la vida qüotidiana, els menjars, els viatges, hostals, etc.).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!