La “nostra vella cuina familiar” en perill d’ extinció
Josep Pla va escriure que l´única cuina que val la pena conservar és “la nostra vella cuina família”, que és una forma d’ anomenar la cuina tradicional. Això, que ja era important en el seu temps, ara ha adquirit una significació primordial.Els grans xefs, de Ferran Adrià a
Santi Santamaria, ho saben.Però em temo que no molts dels imitadors de baixa estofa.En aquests temps de globalització, de nacionalismes d’ estat- és a dir, com es diuen ells, “no nacionalistes”- que intenten destruir o homogegenïtzar les identitats nacionals, la cuina tradicional esdevé també un senyal d’ identitat. O, si més no, d’ “identificació”, com diria Terricabras: és a dir de complicitat amb un conjunt de trets – llengua, costums, dret, i és clar, cuina-. Defensar la cuina familiar- o tradicional catalana, doncs, és aportar elements també significatius de la reconstrucció d’ un país.
Però, a més, ara cal afegir-hi un altre argument. Després d’un temps en què hi havia, potser un cert desequilibri entre la cuina creativa i la tradicional a favor de la segona, ara la situació és ben diferent. La bona salut de què gaudeix al nostre país la cuina d’ autor ha fet que, en molts casos, la cuina tradicional sigui menystinguda i arrasada per tota mena d’ imitadors- no sempre reeixits- de les grans estrelles culinàries i per un progressiu desconeixement i deteriorament de les seves mateixes bases. A nivell mediàtic i de client esnob ara el que està de moda, doncs, és la cuina suposadament moderna i d’ autor, d’ una banda – sovint limitada a males imitacions d’ un o dos genis. I, d’ altra banda, allò que també és guasi és l’anomenada cuina “de fusió”, que és la manera de barrejar-ho tot en general sense solta ni volta, estil Fòrum o “ciutadà del món”: una inanitat a vegades eixorca. Fusió és confusió,
com diu Santi Santamaria.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!