PEIXETERES , VERDULERES I “CRACK”
Imma Merino comparava la pel.lícula “En construcción” de José Luis Guerín amb el film del portuguès Pedro Costa “No quarto de Vanda”. L’ escenari principal d’ aquesta pel.lícula és l’ habitació de Vanda,on rep la gent i fins els aconsella mentre ella fuma crack, el barri s’ està demolint- “després d’ haver passat el dia venent llegums”. De fet, Vanda no ven llegums,perquè a Portugal no hi ha botigues de llegums cuits, sinó que ven verdures. Atenció a les traduccions!. A Portugla els llegums s’ nomenen grâo, o sigui gra. Granussa, com a Catlaunya. El portuguès, per designar la verdura sol preferir el mot hortaliça (en singular, tal com antigament es deia en català), si bé també s’ empra “legume” en el sentit francès, o sigui verdura. Aquell mot és la prova del cotó fluix: quan el veiem utilitzat en llibres de gastronomia , tant en català com en espanyol, es tracta d’ un calc ben incorrecte del francès. Així, el “potage de légumes” s’hauria de traduir per “sopa de verdures”.Tornem, però a la venedora de verdures- que no de llegums-, en portuguès una hortaliceira, com tantes n’ hi ha, encara avui, a l’adorable i romàntica Lisboa, els habitants de la qual, justament, són anomenats “alfacinhas” (d’ alface– nom àrab- enciam). A Portugal, l’ “hortaliceira” és sinònim de “mulher desvergonhada”- tot i que no és pas normal, diria jo, que les marmanyeres (paraula que encara feia servir la meva mare, que feia de pagesa) es dediquin a fumar crack-. Exactament com a Espanya: la “verdulera”, a part de vendre verdures és una “mujer desvergonzada y ordinaria”. En diversos textos medievals catalans ja s’ hi recull aquest doble sentit, també present al Quixot- Sancho Panza, particularment, s’ esplaia amb les enganyadores “placeras”, que a l´Insula Baratària, com a governador, es proposa controlar. També les verduleres, sense pietat, llençaven fulles d’ enciam a la reina Maria Antonieta, més per xenofòbia que per odi a la reialesa; ja sabem que França és molta França. El sentit figurat que, en la nostra llengua, en canvi, atribuïm a la peixatera, és de “dona raonera i malparlada”. De fet, aquest honrats oficis, sovint, són denigrats, en sentit figurat, en diverses llengües i cultures: s’ hi inclouen, a més, els carnissers, els taverners, els cuiners i altres imprescindibles i nobles oficis de boca. Els cuiners, abans, és clar, quan eren un ofici brut i pesat: ara els tenim a l´altar i els fem reverències constantment, s’ ho mereixin o no.
Pels que fa a les peixateres- o peixaters-, per a mi, és un dels oficis més nobles. Parlo dels autèntics peixaters que coneixen el seu ofici, i no dels molts que hi ha als supermercats. Aquells o aquelles coneixen els peixos, ens el paparen d’ una forma primorosa i a punt de cuinar i fins i tot, sovint ens suggereixen receptes. Per cert, aquest ofici és molt propi de Catalunya. No existeix als països anglosaxons ni als Estats Units, ni a Alemanya, ni a bona part de França Itàlia o Grècia, ni als països àrabs i a Israel-on altrament, el repertori de peixos kosher és tristament reduït- i, pel que he pogut veure, tampoc a l’ Àfrica i tot Amèrica.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!