LITERATURA I SÍMBOL:EL PA AMB NOUS DEL CASTELL DE QUERMANÇÓ
Com deia Joan Fuster, i com s’ afanyen a assenyalar antropòlegs i historiadors- de Marvin Harris a Pierre Vilar-, no solament “mengem pels ulls”, com diria la saviesa popular, sinó també que “mengem pel cap”:és a dir, els productes i plats poden tenir una forta càrrega simbòlica.O literària:quantes pàgines- a vegades trivials- no ha fet escriure la maleïda magdalena de Proust!.Pràcticament totes les cultures i pobles han desenrotllat simbolismes de caire religiós, històrics o literari referents a algunes menges. Per tant, més que la dita purament fisiològica de “mengem el que som”, jo defenso la proposta més simbòlica de “mengem el que som”: mengem a partir de les nostres idees religioses, culturals, de la història en definitiva, fem una tria. Hi ha qui menja cargols i hi qui i no, vet-ho aquí.
Els espanyols deien “marranos”(de l’ àrab, muharram, prohibit)-és a dir, porcs, bruts- als conversos jueus en referència al simbolisme del porc (evocat pel propi Cervantes, jueu secret). A Mallorca, els xuetes havien de demostrar la seva adhesió a la societat cristiana amb el consum públic de “xua” (xulla o cansalada), mentre que hom recreava dolços jueus o àrabs- com l’ensaïmada- fent-la, justament, amb saïm o llard. Si no vols caldo, dues tasses!.
Els jueus, de fet, no tenien una cuina pròpia: com dient els jueus medievals catalans, “rabinitzaven” els plats i dolços del país. Això volia dir que havien de complir les normes bàsiques de pures kosher- no utilitzar derivats del porc, no menjar postres làctics amb la resta de menjars-, etc. Per la resta, els dolós jueus eren idèntics als que es fieen a la nostra Edat Mitjana, tal com explico al meu llibre “La cuina medieval i renaixedntista: moros, jueus i cristians”. Devien fer cremes i flams al forn- com encara avui fan els jueus sefardites (tot i que els jueus catalans no ho eren) d’ Istanbul, flaones i flaons, pastissets o crestes,postres amb fruits secs i mel, bunyols i d’ altres que trobem, amb profusió, al País Valencià i a les Balears.
I, qui no ha vist els argentins, a casa nostra i arreu del món, proveïts dels seus estris (carbasseta, “bombilla”,etc.) per a prendre el mate, la seva beguda ritual?.
Per als escocesos, menjar haggis (un farcit a base de xai que s’ assembla a la girella del Pallars) suposa una identificació nacional, i per això és menjat en dates assenyalades com la vetlla de cap d’ any, el dia de Sant Andreu, patró del país i, especialment, en “la nit de Burns”, dedicada al poeta nacional, aprofitada pels escocesos d’ arreu del món (incloent-hi l’ actor independentista Sean Connery).
Els xinesos, al seu torn, donen un simbolisme especial- alegria, immortalitat, felicitat, sort..- a tota mena de plats i menjars, que adquireixen, d’aquesta forma un caràcter ritual, també pel seu color- d’Any Nou, de naixement…
En la cultura hebrea, un signe importantíssim d’ identificació nacional i religiosa són els menjars amb significat simbòlic.Així, durant el Rosh Hashanà (any nou) s’ ha de menjar mel i fruites per augurar un any nou i “dolç”. Durant el sàbat se sol menjar un plat de peix (com la carpa farcida o a la jueva que encara preparen moltes famílies d’ origen centroeuropeu o oriental, i que Rudi Revil, un famós músic que vivia a Banyoles, preparava de forma exquisida), ja que aquest producte significa la prosperitat i la fertilitat. Productes ara tan corrents i difosos com el “crusant” o croissant tenen un origen històrico-llengendari: hom diu que el varen elaborar els forners de Viena celebrant que els turcs no havien pogut entrar a la ciutat i reproduint el signe de la mitja lluna.
Fins i tot els pans de formats tradicionals (com els llonguets) reprodueixen antics simbolismes relacionats amb el sexe o la fertilitat.Aquestes tradicions a vegades enfonsen les seves arrels en la Història i fins en la Prehistòria, però d’ altres vegades són d’ origen relativament nou. Així, alguns productes de pastisseria referents a diades com Sant Jordi, l’ 11 de setembre, etc. són creacions recents. D’ altres, en canvi- com els torrons de Nadal o les neules- remunten els seus orígens, com a mínim, a la Baixa Edat Mitjana. Encara avui, en aquest context, a Catalunya mengem coca per Sant Joan o, a Elx o Alacant- nit del foc- és costum eixir a fora i menjar síndria (meló d’Alger).
En el món de la cuina catalana, hi ha diversos plats amb ressò ritual, literari , històric , llegendari o folklòric.Com el pa amb nous que tant agradava la senyora de Tous, un cop s’ havia arruïnat menjant els ossos del moll dels ossos- o de la senyora de Segueró, en altres comarques-. Que, captant de casa en casa, afamada, algú li ofereix un pa amb nous (que ne la nostra infància encara menjàvem), i en trobar-lo tan bo, diu “si hagués sabut que el pa amb nous era tan bo, encara seria la senyora de Segueró” (o de Quermançó, a l´Empordà-on hi hauria el primer arxiu d’ Europa, al comtat d’ Empúries!, un lloc màgic on Dalí s’ hi feia portar per a fruir de la seva increïble posta de sol. i altres llocs geogràfics, incloent la regió de Lleida).Qui menjaria ara, a l’ època dels “bollycaos” o els “dònuts” però, un simple i saborós pa amb nous?.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!