En els països islàmics -Pèrsia, Turquia, Magrib, països del Golf, Pakistan…- els homes són sempre els que fan els kebabs o enfilalls de carn. Són plats que se solen fer a l´aire lliure, ja que en els països àrabo-musulmans la casa és de la dona, i el carrer de l´home. En algunes tribus africanes (com els mende) hi ha la dita de què “la dona es cuida del meu estómac”… En les ideologies totalitàries, com la falangista, – a
58
través del nacionalcatolicisme- aquest paper de la dona va ser exaltat. Una de les tasques de la “Secciona Femenina” va ser la recollida de receptes.
Déu és mascle
La religió (particularment en el cas de jueus i islàmics) sol sancionar aquesta distribució de rols i, d’aquesta manera, la dona, a la llar, és l’ encarregada de fer complir els tabús i preceptes religiosos relacionats amb l’ alimentació, que inclouen plats rituals i de festa (normes kasher i halal, en la religiós jueva i islàmica, respectivament), però l’ home- rabí o imam- és el que fa el sacrifici ritual.
En la cultura i religió jueva això és d’ una importància primordial, ja que el menjar i la comensalitat es manifesten com un aspecte més de la religió, amb els seus rituals i plats adequats per a cada festa o cicle, les normes kosher de processar-los, i és la dona l’ encarrega de fer-ho complir, com vaig poder veure convivint amb famílies jueves de Nova York, entre les quals circulava el següent acudit: “Una mare italiana, quan el seu fill no vol menjar ,li diu: et mataré!. Una mare jueva, en el mateix cas, li diu ”em mataré”.
Naturalment, aquest és un dels arguments emprats pels fonamentalistes de tota casta per a negar a la dona l’ accés a l’ exercici dels plens drets cívics.
59
Aquest pensament, que va existir en el nostre àmbit cristià- i que és encara practicat en alguna comunitat protestant als Estats Units, com els amish-, és també sostingut per, en general, per tot l’ islamisme i per l’ ortodòxia jueva.
També va ser teoritzat pel falangisme i nacional-catolicisme, enfront de la incorporació al treball de la dona en temps de la República. José Antonio Primo de Rivera- que encara inspira els partís espanyols actuals- deia que la dona ha d’ estar en el seu pedestal d’ esposa, mare i filla…i bona cuinera, per això la Sección Femenina es va preocupar d’ editar un excel.lent receptari de cuina tradicional espanyola.
El gust de casa, el gust de la mare
Les dones han estat les grans transmissores, creadores i recreadores de la cuina, per via oral i per la pràctica. També de les pràctiques del rebost, com diu Cervantes de Dulcinea del Toboso, que és una experta en salar porc i fer embotits-cosa que tira per terra la idealització angèlica que en fa Don Quijote-, emparentada en l´antiga cortesia dels trobadors.
La cuina materna, “la nostra vella cuina familiar”, ha estat una de les bases de l’ educació culinària i palatal dels catalans i de qualsevol altre poble, incloent l´espanyol. Un discurs masculí alliberat, i potser un de femení reconciliat, tal volta, hauria d’ incorporar aquesta aportació fonamental de la pràctica
60
culinària no pas com una limitació, sinó, al contrari, com un autèntic enriquiment. Més enllà, és clar, del simple folklore de l’ home fent, només, un plat de festa o per lluir-se davant dels amics.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!