BONA VIDA

Jaume Fàbrega

8 de juny de 2016
0 comentaris

literatura i gastronomia: la cultura del gust

 

La cuina dels escriptors i els escriptors a la cuina

LITERATURA I GASTRONOMIA

La literatura és, segons els diccionaris, l’”activitat que, per mitjà de l´ escriptura, es proposa més un fi estètic que no pas didàctic”: però escau més la definició de literatura com a “art d’ escriure i de llegir, coneixement de tot el que està escrit”. Per tant, no solament inclou l’ obra de ficció o la poesia, sinó també obres didàctiques, d’ assaig, de pensament , estudis culturals fins a arribar al periodisme.

Pel que fa a la gastronomia, és definit per la majoria de diccionari com a l’ “art de menjar bé, amb satisfacció”; la GEC hi afegeix “tant referit  a combinacions individuals com al conjunt de tot un menjar (amb inclusió de vins)”, que ja va un pas més enllà, però del tot insuficient: aquestes definicions posen l’ accent en un aspecte lúdic i individual- de fruïció, propi dels gormands  i gurmets-, però no en els aspectes- que són els  que realment es refereixen al concepte de gastronomia- d’ estudi de l’art del menjar i el beure en tots els seus aspectes: descriptius, comparatius, antropològics, històrics, literaris, és a dir, culturals.

Proposem, doncs, un concepte ampli de literatura gastronòmica. Un punt de vista que tingui en compte,  alhora, la història de la llengua, de la cultura i de la cuina.

En totes les literatures, en tots els països i en tots els gèneres, hi ha escriptors que s’ han interessat pel tema. Des de la famosa magdalena  (originàriament, segons un manuscrit ara conegut un croissant, per cent) de Marcel Proust, la nòmina d’ autors que s’ hi interessat pel tema és immensa. Des d’ Homer a Marcial, passaant per Petroni, Apici o Ateneu de Nàucratis, els autors clàssics varen mostrar un gran interès per la cultura del menjar i del beure.  L’ Edat Mitjana, igualment, és fèrtil  en aquesta literatura, de la prosa a la poesia- només cal recordar el gènere goliardesc-. Hi brilla la literatura catalana, tant en receptaris primerencs com en l’ immensa novel.la- amb molts elements gastronòmics- Tirant lo Blanc, a part de referències de Ramon Llull, Jaume Roig, etc.

La literatura espanyola, per exemple, ofereix textos de Pérez Galdós, Pío Baroja, Sanchez Ferlosio, Miguel Hernández , Pablo Neruda, García Márquez, Cortázar, Laura Esquivel, Isabel Allende, per citar només algun nom i, és clar, clàssics com l’ Acipreste de Hita, Quevedo, la literatura picaresca i especialment Cervantes amb el seu Quixot.

A França, ultra Proust, hi trobem  François Villon, Rabelais, Ronsard, Montaigne, Molière, Casanova (que va escriure en francès), Voltaire, Balzac, Daudet, Alexandre Dumas, Flaubert, Zola, Maupassant, Anatole France, Colette, Jean Giono i un llarg etcètera.

La literatura portuguesa s’ orna amb textos magnífics de Camôes,  Eça de Quirós , Almeida Garret o Jorge Amado. També destaca la literatura en gallec (o d’ autors gallecs), de la marquesa de Pardo Bazán a Álvaro Cunqueiro, passant per l´ escriptor en espanyol Cela.

La literatura russa i eslava en general és pròdiga en textos gastronòmics, presents en Gogol, Dostoievski, Tolstoi, Txèkhov, Gorki, Nabokov i molts d’ altres.

La literatura en occità ofereix textos trobadorescos- dels primers d’ Europa- i textos moderns d’ autors com Robèrt Lafont o Ives Roqueta.

A Itàlia els repertori és immens: de  Bocaccio i Bartolomeo dei Sacchi a Marinetti.

A Alemanya, només l´ obra de Günther Grass- incloent les seves polèmiques memòries, de títol culinari-, ja és tot un continent gastronòmic.

Fins i tot els escriptors anglosaxons- malgrat la mala reputació de la seva cuina, o potser per això- s’ hi ha atrevit:  de Hemingway a especialistes culinaris com Bayle o Dahl, i, a més- espigolant ací i allà- E.B. White, Oscar Wilde,  Mark Twain,Joyce, Scott Fitzgerald, Truman Capote, Kipling, Susann Sontag , Somerset Maugham o Agataha Christie.

Els orientals, ja per acabar, s’ hi llencen de ple: de Kazumi Yumoto a Lu Wenfu, tot passant per Junichiro Tanizaki, fins als escriptors perses, àrabs, etc.- d’ Abu Nawàs al darrer premi Nobel, Naguib Mahfuz.

Deixant totes aquestes aportacions, prestarem atenció, centrant-nos en els Països Catalans, a textos com els següents:

1.Documents antics (especialment medievals) o auxiliars que incidentalment tracten temes d’ aliments, conreus, primeres matèries, estris,etc., però que sovint tenen una gran importància per a la història del menjar. Hi podem trobar contractes,testaments,documents variats- sobre cenes reials, per exemple-, inventaris de compres de provisions per a viatges, que, sovint, ens proporcionen dades precioses.

2.Tractats mèdics, dietètics,d’ agricultura,d’ herbes i espècies, d’ adrogueria, de moralitat i comportament etc. que ens informen sobre productes, receptes, confiteria, maneres de taula, etc. La llengua catalana és d’ una gran precocitat en aquesta matèria, a partir de la traducció d’ originals àrabs (o hebraics)- com llibres mèdics i d’ herbes, el manual eròtic Speculum al foder, del s. XIV-, o les obres fonamentals d’ Arnau de Vilanova, metge i dietista  dels ss. XIII-XIV. O l’ obra Com usar de beure e menjar, de Francesc Eiximenis, única en l’ Europa del seu temps. Durant al Barroc, obres d’ aquestes característiques seran les úniques que s’ imprimiran en català (com és ara la gran obra de Fra Miquel Agustí, del se. XVII, Llibre dels secrets d’ Agricultura…) i, en forma de manuscrits, els receptaris escrits per frares- gent amb una base cultural-, seran dels pocs llibres escrits en la nostra llengua.

3.Receptaris, o sigui manuals pràctics- o, en llenguatge modern, “funcionals”-, però que, en algun cas-, no solament tenen un gran interès per la història de la cuina, sinó també per la història de la llengua i la literatura. Així, la producció medieval catalana- del Llibre de Sent Soví al Llibre del coch, de Mestre Robert, passant pel Llibre d’ aparellar de menjar. És no solament la més primerenca en qualsevol llengua europea, sinó també la més nodrida i influent, especialment a Itàlia. De fet, crec que no fóra arriscat sostenir  que aquesta és, segurament, l’ aportació més important i original de la cultura catalana a la cultura europea. Ni en castellà, ni en portuguès, i ni tan sols en italià, francès, etc.- hi trobem una aportació tan brillant i completa.

4.Obres de caire literari- ficció, poesia,assaig, memòries, teatre etc.-, però en les quals s’ hi esmenten fets relacionats amb el menjar i el beure. De Ramon Llull , passant pel Tirant lo Blanc, fins a arribar a  Santiago Rusiñol, Joaquim Ruyra , Bosch de la Trinxeria, Josep M. de Sagarra, Llorenç Villalonga, Josep Pla, J.V. Foix, Josep Sebastià Pons, Miquel Martí Pol o Vicent Andrés Estellés, Pau Faner o Josep M. Espinàs, fins a Miquel Pairolí o Alfred Bosch. Durant l’ anomenada “Decadència” cal citar dues obres. D’ una banda Los col.loquis de la insigne ciutat de Tortosa, de Cristòfol Despuig, que és el principal text literari del Renaixement, i on s’hi dóna puntual notícia de les primeres matèries alimentàries- de l´ hort, del mar i del riu-, centrades en la regió de l´ Ebre. De l’ altra el Calaix de Sastre, de Josep Amat, el baró de Maldà, magne dietari en el qual, justament, el tema del menjar i el beure hi té una presència fonamental.

5.Obres amb voluntat literària, o escrites per escriptors, però amb un discurs fonamentat en el menjar i el beure, com El que hem menjat, de Josep Pla, una obra única en la literatura catalana i fins i tot europea. Hi podem incloure autors com Narcís Comadira, Josep Piera, Joan Garí i, més incidentalment, Néstor Lujan, Joan Perucho , Patrick Gifreu, Miquel Ferrà  I martorell o Manuel Vázquez Montalbán.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!