CASSOLES I POLÍTICA
S’ atribueix al polític i diplomàtic francès Charles-Maurice de Talleyrand –que va viure, curull de càrrecs, entre la Revolució i la Restauració, autor d’ unes recomanables Memòries, la frase que no hi pot haver bona política sense una bona cuina. El seu mateix nom, per cert, és producte d’ una clara intervenció política de França, ja pertanyia a una de les nissagues nobles més il.lustres de l’ Occitània no francesa, els Taleran del Perigord. El Perigord, justament,és com una mena d’ Euskadi per la importància de la seva gastronomia, i no és estrany que Talleyrand, en efecte, fos un dels gurmets més famosos de la història , protector del gran cuiner Carême, ja que creia fermament que la gastronomia era una aliada de la diplomàcia i del llustre i poder dels governats. Es diu que en anar com a llegat reial a negociar al Congrés de Viena va dir a Lluís XVIII de França: ”senyor, tinc més necessitat de cassoles que d’ instruccions”. En honor seu, grans plats de la cuina clàssica francesa porten el seu nom, com les sumptuoses peces de carn amb tòfones i foie gras.
Només les ànimes càndides que no són d’ eixe món, o directament, els estúpids, cretins o irreflexius poden sostenir- com veiem sovint- que política i gastronomia no tenen res a veure. Xavier Domingo- que ha estat uns dels escriptors i crítics gastronòmics més intel.ligents del país va escriure al setmanari “Set Dies” el següent: “Presentant l’ altre dia a Figueres el nou llibre de Jaume Fàbrega,La cuina de l’ Empordà i la Costa Brava, Llorenç Torrado va qualificar els receptaris de cuina com la cosa més neutra del món, paraula que indica sobretot una sorprenent manca d’ informació.O potser no gens sorprenent?.Prefereixo el criteri de Jean-François-Revel, segons els qual, els receptaris són tractats ideològics exemplars…En aquest sentit ho és plenament, per exemple, el Llibre de la cuina catalana, de Ferran Agulló, que fa del menjar un dels puntals del nacionalisme català”.
La reivindicació de la política en relació a la cuina, doncs, no és una qüestió de dretes o d’ esquerres. El mateix Xavier Domingo, quan al final de la seva vida, a l’ etapa de “El Mundo”, es va inclinar cap al nacionalisme espanyol, ens va deixar un dels seus últims articles titulat “El nacionalisme del ventre”, dedicat a la meva aportació en aquest camp- i em sap greu haver de personalitzar-. Després de desfer-se en elogis a l’ entorn de l’ obra escrita per un servidor, li feia un retret, precisament, polític, ja que deia que es basava en idees nacionalistes catalanes, el que ell en deia “nacionalisme del ventre”.
Però aquest “nacionalisme del ventre”- o, simplement, les idees polítiques- són encara més patents quan no són evidents: la mateixa obra d’ alguns dels gastrònoms esmentats n’ és la prova- no parlen mai dels països de parla catalana, ni creuen que sigui el nostre àmbit cultural, el seu referent és Espanya o, per fer volar encara més coloms, la Mediterrània i la seva refotuda dieta.
Així doncs, malgrat el que creia opinar el gastrònom criticat per Xavier Domingo, una simple recepta conté ideologia. Com la té un simple gol, en el futbol!. No és el mateix explicar la Paella com a plat típic “espanyol”- o del “Llevant”, com ha escrit l’ esmentat comunicador- que com a plat típicament valencià i, per tant, formant part d’ un territori més ampli que comparteix la mateixa llengua. Però els espanyols i els seus seguidors fan autèntiques filigranes “no nacionalistes” per dir, per exemple, que el mot paella no és català, sinó, implícitament, directament castellà. Es el que fa César Aguilera –i altres autors- quan diu que el mot vé “Del latín patella…se dijo en castellano padella y padilla…”. De les diverses carreres universitàries que afirma aquest professor de la Complutense no crec que hi hagi la de filologia (ho poden veure al llibre Historia de la alimentación mediterránea, justament de la Editorial Complutense). Aquesta visió, certament, estalviaria problemes als amics del secessionisme lingüístic: el valencià no és “mossàrab”, ni d’un sistema comú amb el català o altres floritures, sinó que com a “levantino” ( i ja sabem que el “Levante” inclou Múrcia) és directament castellà, o si, voleu, espanyol, que “tanto monta”. Una altra forma de fer política per part dels qui diuen que no en fan: fins i tot Néstor Lujan, en un llibre pòstum sobre cuina espanyola, incloïa el País Valencià i Múrcia en la regió de “Levante”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!