DE L’ ABSENTA, DE PROHIBICIONS I DE MODES
EL donzell és una herba silvestre que es dóna als Països Catalans, sobretot a la faixa costera, i també es fa a Europa, Àsia, el Magrib- on es posa al te ; s’ hi anomena xiva- etc. El seu nom científic fa referència a Àrtemis II de Cària, una experta en botànica del segle IV aC. Àrtemis II era germana i muller de Mausol, rei de la Cària.
Alguns poetes francesos li han dedicat versos. També ho ha fet Celdoni Fonolla: “Mascle donzell de la muntanya alta/si ets aromàtic també ets amargant,/portes el nom d’una deessa antiga i et fas vermut i et fas absenta ardent”.
Va fer furor a la Bella Època- la del Moulin Rouge i el Bataclan.-, que evoco al meu llibre LA CUINA MODERNISTA. Es bevia deixant caure el licor sobre la copa amb damunt un terròs de sucre posat en una cullereta amb forats. El seu consum va tenir un fort glamur- tòxic, però- ja que els artistes en consumien, com podem veure en diversos quadres francesos i catalans com un de famós de Ramon Casas, “Plein Air”, pintat a París l´any 1890. També Degas i Toulouse Lautrec varen tractar el tema. Van Gogh- que diuen que va embogir a causa de la beguda- li va dedicar un magnífic quadre on es veu una ampolla i un got.
Però l´origen és suís, i es va fer popular a França a meitats del segle XIX entre els artistes i escriptors i els que els seguien, incloent les senyores -els anomenats “bohemis”- convertint-se així, en la imatge principal del moviment artístic.
Del seu nom científic, aquest licor va heretar la seva identitat en francès, “Absinthe”, i va ser batejada la “Fée Verte” (la fada verda), pels seus suposats poders al.lucinògens- que, per cert, no té-. Quan es va prohibir a França i als Estats Units, es consumien absentes procedents d’ Espanya, Suïssa, Totes ells tenen menys de deu parts per milió de donzell de l´herba, cosa que en fa una beguda segura.Moltes persones han redescobert els subtils perfums d’ anís, fonoll, regalèssia….
Es diu que va provocar- no per metzinosa, sinó per ser alcohol- provocar una ebrietat tal en Van Gogh, que es va tallar l´orella i la va fer enviar a una puta.
De totes maneres, l´elenc d’artistes i escriptors que eren amics de l´absenta és impressionant: tot una capítol de la història de l´art i de la literatura fa olor d’ absenta. Entre aquests darrers, Paul Verlaine, Victo Hugo, Arthur Rimbaud, Charles Baudelaire, Oscar Wilde, Edgard Allan Poe, Jack London i, no hi podia faltar, Ernest Hemingway. Com veieu, autèntics genis de la literatura. Ara potser beurien gin tònic…En l´alcohol també hi ha modes.
Per exemple, a Catalunya durant anys la ratafia havia passat de moda, i només en bevien la gent gran. Però els joves dels casals independentistes la varen re-descobrir i ara età en auge, i en surten noves varietats premium, com la crema de ratafia de Sant Dalmai (que, equivocadament, anomenen “ratafia amb llet”) o la Ratafia dels Raiers de 12 anys, excepcional).
Una altra moda- que ja fa angúnia- és la del Gin Tonic- que arriba a protagonitzar excessos ridículs pels que fa elaboració, ingredients. Com fa la sàvia dita popular, totes les masses piquen…. Altrament, a parer meu, per a després d’ un àpat- com la beu molta gent- és més civilitzat beure un Calvados, un marc, una grappa i fins i tot un oruxo gallec.
En el camp dels licors sempre han existit les modes i els canvis- a vegades sobtats- de tendència. El gin, abans que esdevingués una beguda elegant, era considerada una beguda de les classes baixes, com avui, per exemple, hi consideren el carajillo i cigaló els gurmets i restauradors primmirats. Licors o aiguardents com el whisky, o combinat com el Dry Martini deuen el seu èxit per la seva presència en els films de Hollywood- devem molt a l´agent 007 , a detectius famosos…- on ara hi predomina una salvatge ingestió de vi a “palo seco”, sense res per menjar…
Només pobles molt segurs dels seus costums gastronòmics mantenen certes tradicions: la ginginha, aperitiu de cireres que es pren a Lisboa, el pastís de Provença, l´ouzo de Grècia, el raki de Turquia- que passa hores baixes, a causa de la pressió de l´islamisme-, el fino d’ Andalusia… I també els grans aperitius i vermuts italians- Martini, Aperol Cynar…-, sempre incombustibles. A França, que són rars en algunes coses, en canvi, un vi dolç com a aperitiu, i ha imposat aquest costum detestable a la Catalunya Nord (Ribesaltes, Maurí, Banyuls, etc.). Un vi de postres no hauria de ser un aperitiu, no et prepara el paladar per menjar.
Ara a Catalunya estem assistint a la revitalització del costum del vermut, de llarga tradició Josep Maria de Segarra, als anys 30 l´evoca amb profusió-, i que em sembla molt bé, a condició que no hi fem grans invents, ja que per a mi allò clàssic, que està ben fet, sempre és vigent.
ABSENTA
Un còctel que s’ anomena Absythe…perquè que no porta absenta. Un servidor el va descobrir en un bar de París els anys 80, al barri de Ménil-Montant i el vaig demanar pel nom, suposant que tindria absenta…El cambrer, amablement, em va informar de la seva composició. De totes maneres, és un excel.lent còctel. Sempre s’ aprèn. L´origen d’ aquest combinat és degut a la prohibició de l´absenta.
L’ any 2007, el govern dels EUA va abolir una llei que tenia 95 anys, que prohibia la venda d’ absenta. Els bartenders o coctelers la varen substituir per Pernod o Herbsaint (un licor anisat creat a Nova Orleans el 1934).
Ingredients
4 cl. de Pernod
2 cl. de suc de taronja acaba d’ esprémer
1 raget de Biter Orange
Elaboració
Barregeu els ingredients (sense gel) a la coctelera o vas mesclador. Aboqueu-ho a la copa en copa amb gel picat. Serviu-ho ràpidament.
Notes
Serviu-lo en una copa de còctel.Per prendre per esmorzar- si us agrada fer-ho- com a aperitiu del migdia o al vespres.
Si teniu donzell (l´herba; la trobareu en botigues magrebines), la podeu fer servir per decorar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!