Menjar i símbol
PERQUÈ MENGEM EL QUE MENGEM
Cant dehits que usats aytals e aytals viandes e bevets aytals vins, dic-vos que les coses aquexes totes vos són mortals, mas, de mon consell, que tornets a aquelles en què fos nodrit, ço és, a pa d’ ordi e a mengar cebes e aylls, e a vegades un poch de carnsalada, e que beguats de la aygua.
(Francesc Eiximenis, Com usar bé de beure e menjar, cap.XII)
Aquest text ens introdueix en el tema del simbolisme del menjar- no exactament què mengem, sinó perquè mengem el que mengem-, un simbolisme impregnat per la religió. Un metge dietista contesta al “gran golafre eclesiàstic”- que acaba d’ explicar el seu opípar règim alimentari- d’ acord amb les idees dietètico-religioses del s. XIV.
Però la religió, tot i ser una norma bàsica, no és l’ única. Els valors de classe social, de status, també impregnen fortament el menjar: Al Tirant lo blanc ho podem veure de forma perfecta. Al cap. CCLXXXII hi ha escrit: Aprés que Tirant fon dinat, se dinà l’ Emperador ab tots los altres, cascú assegut per ordre segons lo grau qui era;
També el menjar, a part d’ explicar les relacions de poder, expressa trets d’ identitat o d’ identificació (que alhora poden ser religiosos, culturals, històrics i nacionals). Això ho veiem en un passatge del Quixot, on uns moriscos perseguits treuen per berenar en un part, un os pelat de pernil i vi: dos aliments prohibits, precisament, en la seva religió però que, exhibint-los, impedia l’ execució de “netejà ètnica” en què estava immersa la Corona de Castella contemporàniament. Hi apareix també el cavial (caviar), que era un aliment al qual els moriscos hi podien tenir accés pels seus possibles intercanvis amb els turcs (aquest nom i és d’ origen turc), la potència islàmica en aquells moments enfrontada amb Europa i, molt cruament, amb la Monarquia Hispànica, i de la qual els moriscos es pensava que n’ eren una cinquena columna, per motius de solidaritat religiosa.
Religió i deglució
En les societats mediterrànies tradicionals, religió ha anat unida a deglució (i encara hi va profundament entre els musulmans i els jueus). Aquella ha marcat de forma alhora íntima i pregona els comportaments alimentaris. La conversa Santa Teresa de Jesús ja deia- i en podem interpretar d’una manera diferent a la convencional-, que Déu es mou entre les olles. En el text de l’ altre gran criptojueu (o criptomorisc, que pel cas és igual) Cervantes, hi veiem com els moriscos estaven perfectament integrats- per la llengua, els llaços d’ amistat, els oficis més emprenedors, incloent els que els castellans no volien fer, com el de botiguer-, cosa que podem fer extensiva als jueus però que, naturalment tenien unes particularitats culturals i religioses que els diferenciaven com a nació (que ja veiem, doncs, malgrat les interpretacions acadèmiques- en l’ edició del Quixot de la RAE no és solament un distintiu geogràfic, ni només “un grupo social, diferenciado de otros”). Cervantes parla dels bascos de nació, dels “polacos de nación” i expressions similars, que tant es refereixen a un origen determinat dins una “nació” més gran (una regió) com al que a l’ època moderna en diem nació (que no coincideix, necessàriament, amb la nació-estat). De l’ altra, veiem com la corona espanyola , a través de les pressions de l´ Església, ha activat, de 1492 a principis del s. XVII, un pla que hem qualificat de “neteja ètnica”, que fa expulsar primer els jueus i després els moriscos (1609-1613), fet aquest darrer viscut i reportat , dolorosament, per Cervantes; no per cap casualitat, és la mateixa data de l´ establiment de la Inquisició castellana a la Corona d’ Aragó- l´ inici de la fi de la independència política, cultural i lingüística-. De retruc, comença a crear-se l’ Espanya castellana, com constaten els dos tortosins i el cavaller valencià que parlen a Los col.loquis de la insigne ciutat de Tortosa, quan referint-se als castellans- que ja als segle XVI ha començat a prendre el nom d’ Espanya, de llengua espanyola, etc. com a propis: volen ser tan absoluts i tenen les coses pròpies en tant i les estranyes en tan poc, que par que són ells venguts a soles del cel i que lo resto dels hòmens és lo que és eixit de la terra- un text que recorda el que en diu Sant Vicent Ferrer, que els qualifica de “sobrers” (superbs) i alguns autors valencians del Barroc. El mateix Cristòfol Despuig, a l´ esmentat Col.loqui, afirma també que “la major part dels castellans gosen dir públicament que aquesta província no és Espanya i, per ço,que nosaltres no som verdaders espanyols”…No pareix que les coses hagin canviat tant, si ho mirem bé.
Des de la seva època,a poc a poc, un nom geogràfic –Espanya- esdevé el d’ una sola nació-estat de matriu castellana – tot i que amb la Monarquia Hispànica o període austracista,la Corona d’ Aragó i Navarra encara mantenen els seus drets fonamentals, malgrat els inicis de la castellanització (sobretot a l´ església)-, dins un procés que comporta, alhora, la integració de Portugal. Se’ns planteja un interrogant: si Isabel la Catòlica exclou els catalans, valencians i balears d’ Amèrica, ja existeix Espanya?. Llavors ens hem de preguntar quina mena d’ Espanya. Però aquesta història de la construcció d’ Espanya és també la d’ un fracàs: Portugal, incorporat a la corona al 1581, assoleix la independència el 1640 (malgrat un altre intent d’ incorporació per les armes al 1801, i fins i tot els designis assimiladors de la 2ª República; el Regne d’ Espanya, recordem-ho, encara no li ha retornat Olivença, on- naturalment!- s’ hi va prohibir el portuguès). Naturalment, si només hi ha una Espanya castellana, és difícil parlar d’ una cuina valenciana- o catalana (i si ens descuidem portuguesa) – amb característiques nacionals pròpies.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!