Reprodueixo més avall l'anotació que fa poc més de 2 anys vaig fer en ocasió del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes atorgat a Baltasar Porcel. Avui, encara recordo aquell discurs com un dels millors que he sentit mai. He intentat trobar el discurs sencer transcrit a la xarxa i no ho he aconseguit. Segurament Òmnium el deu tenir enregistrat. Seria una bona ocasió per recuperar-lo.



Porcel

dijous, 7 de juny de 2007 | 19:06h

Ahir vaig anar al Palau de la Música Catalana a l'acte de lliurament del premi d'Honor de les Lletres Catalanes a Baltasar Porcel. Porcel féu un discurs brutal, magnífic, d'una força gairebé tel·lúrica que relligava l'ésser humà amb la terra i la llengua amb el ser. M'agradarà veure'l transcrit, encara que aquestes coses, quan les passes al paper sempre perden intensitat i emoció. Porcel expressà magistralment allò que és l'essència de la identitat i gairebé gosaria a dir, l'essència de la vida : som un pòsit format pel paisatge, les creences, l'estimació als altres, la llengua.

Avui hem presentat el nou spot del grup municipal. Un spot, com aquest, també fet a mà, amb pocs recursos però que creiem que interpreta allò que molts barcelonins i moltes barcelonines pensen.

Aquest matí he anat a la inauguració de la T1, a l'aeroport del Prat. Algunes coses que m'han cridat l'atenció:

1.- L'edifici és preciós i crec - això ja es veurà - que molt funcional. Còmode des del pàrking i amb una zona comercial molt ben resolta.

2.- En Bofill ha fet una molt bona feina que ell mateix s'ha encarregat de reivindicar des del faristol. Ha aprofitat per demanar més projectes.

3.- Dels tres discursos, el millor el de José Blanco: Imagineu-vos com havien de ser el de José Montilla i José Luis Rodriguez Zapatero.

4.- Montilla ha fet el discurs en català i castellà, al 50%. Bofill, Blanco i Zapatero, el 100% en espanyol.

5.- Montilla ha parlat en dues ocasions de Barcelona com la segona ciutat d'Espanya i n'ha defensat aquest rol. Pluja fina ?

6.-El poder real continua exercint fascinació en molta gent. L'aureòla protocolària en que es mou el President espanyol no es pot ni comparar amb la del President català.

7.- He vist gent que mai no s'aixeca quan entra el President de Catalunya, aixecar-se ràpidament així que ha entrat el President espanyol. Crec que, com fan a molts països del món, convidats, premsa i assistents als actes haurien d'aixecar-se quan entra l'alcalde o un President a un acte.

8.- Zapatero no ho ha pogut evitar i ho ha tornat a fer: ha promès que compartirà la negociació sobre el model de gestió amb la Generalitat i que preveia un "alumbramiento" proper en el tema del finançament.

9.- Perdut enmig de la comitiva hi havia el Conseller de PTOP. En un país normal, el conseller del ram havia de ser al davant de tot, marcant territori i competències.

10.- El boicot de baixa intensitat d'ERC, realment ha estat de molt baixa intensitat: hi eren Carod-Rovira, Portabella, Benach i, com a mínim dos alcaldes d'ERC.

11.- L'alcalde de Barcelona ? Hi era, però no ha tingut cap mena de presència remarcable a l'acte: algú s'ho imagina això amb Pasqual Maragall ?

La visita d'avui del President espanyol a Catalunya només s'explica per la  voluntat d'utilitzar els recursos públics en benefici dels interessos partidistes i sectaris del PSC davant d'unes eleccions. Si el que el nas i algunes enquestes indiquen - tenen la mateixa credibilitat l'un que les altres - , els socialisme espanyol a Catalunya pot tenir uns resultats discrets comparats amb els que habitualment tenen en les eleccions europees.

Ja és ser poc respectuós amb les institucions fer una visita d'aquestes a tres dies de les eleccions, però el poc respecte esdevé menyspreu quan el President dels espanyols se salta el govern de la Generalitat i es reuneix amb els alcaldes de les ciutats de més de 50.000 habitants menystenint el Conseller de Governació.

Fa poc una persona molt propera a l'actual President de la Generalitat comentava, en un indret públic i aliè a les orelles que podien escoltar-lo, les males relacions existents entre el Govern de la Generalitat i alguns alcaldes metropolitans socialistes. El problema és que aquests - amb el de Barcelona al capdavant - se salten constantment el Govern de la Generalitat que veu, impotent, com aquests s'han llançat a una cursa suïcida per la seva supervivència política al marge dels interessos col·lectius i accepten acords indignes per una foto fugissera amb el ministre del ram. I posava el de l'estació de La Sagrera com a exemple. 

Sé perfectament que  la composició sociològica de Catalunya és la que és, i és previsible que el PSOE obtingui encara molts vots a Catalunya, però el proper dia 7 caldria fer un vot per la dignitat. Un vot d'afirmació, un vot per dir no  a les maniobres potineres, per dir no als insults a la intel·ligència dels catalans que constantment fa Zapatero.

Avui, que tots els focus il·luminen - merescudament - Guardiola, Messi, Eto'o, Piqué, Valdés i companyia, vull deixar constància - com ja he fet alguna altra vegada - del pes decisiu i imprescindible que, al meu entendre, ha tingut la presidència de Joan Laporta en aquest èxit.

Aguantar la pressió com ho va fer Joan Laporta ara fa un any, prendre la decisió de situar Guardiola - de casa, sense experiència - com a entrenador, el combat contra la violència als camps de futbol, demostren que no estem davant d'un president més, ni tampoc d'un president covard o pusilànime.

Guardiola deia ahir - en italià -  que no hi ha major risc que no arriscar. Un líder arrisca i assumeix el risc de l'error. Laporta va arriscar i ha guanyat. 

Pels resultats esportius, per la projecció internacional del club, per la dimensió social i nacional que Laporta ha sabut donar al FCBarcelona, crec que Laporta passarà a la història com un dels millors - o el millor - presidents del Barça .

Que té un caràcter irascible - com diu avui La Vanguardia - ? Pot ser sí, però qui no té un all té una ceba, i tots tenim trets del nostre caràcter que sobredimensionats amb la projecció pública podrien ser discutibles. Però hi ha moments que les institucions necessiten més una persona que es mulla, que diu la seva, que no deixa ningú indiferent, que creu en un projecte i lluita per tirar-lo endavant que no pas algú d'un perfil més pla, més políticament correcte i amb menys dots de lideratge. 

Tres dies i escaig a Hèlsinki resumits en deu notes:

1.- L' èxit del model educatiu finès té molt més a veure amb la comprensió lectora, en el prestigi social de la professió de mestre i en la vocació del col·lectiu d'ensenyants que no pas en la quantitat de recursos que es destinen al sistema.

2.- El domini de diversos idiomes per part de la població finesa respon, principalment, al fet de mantenir els idiomes originals en les emissions de televisió i a la política de subtitulació - en finès i en suec - de les pel·ícules de cinema.

3.- Les necessitats energètiques de Finlàndia - evidents pel clima i la distribució de la població - fan que el país ( amb menys habitants que Catalunya ) disposi de tres centrals nuclears i en tingui tres més previstes. La necessitat de preservar la seva independència energètica de Rússia ha portat els finesos a considerar l'energia nuclear: "És millor construir-les i controlar-les nosaltres que no pas que ens la construeixin els russos just a l'altre costat de la frontera, la controlin ells i, a més, nosaltres els hi comprem l'energia...", diuen.
 
4.- Els alts nivells d' innovació són el resultat d'una aposta i d'unes polítiques concretes fetes a partir dels primers anys noranta, no fruit de l'atzar ni tampoc de la casualitat.

5.- La societat finlandesa gaudeix d'una seguretat molt més elevada que la nostra: seguretat ciutadana absoluta pel carrer, accessibilitat dels més alts càrrecs polítics ( ministres, per exemple ) total.

6.- Un 10% de la població de Finlàndia visita cada any l'estat espanyol. Sorprenent !

7.- El conjunt del sector públic finès ocupa a 550.000 persones, de les que 440.000 depenen dels ajuntaments, que gestionen la salut i l'ensenyament.

8.- El suec - llengua pròpia d'un 6% de la població de Finlàndia - va ser oficial a la UE quan va entrar-hi Finlàndia, no quan va fer-ho Suècia, temps més tard.

9.- L'ombra allargada de la Nokia plana sobre moltes de les decisions polítiques i econòmiques que es prenen al país.

10.- Centenars de finesos aprofiten les dues hores de ferry que hi ha fins a Estònia per anar a carregar begudes alcohòliques i tornar. La llarga nit de l'hivern deu costar de passar,... 

A vegades, les legislatures s'esgoten molt abans de que s'acabin. És a dir, hi ha la percepció majoritària que aquells que són al govern, difícilment tenen la capacitat per respondre als reptes que diàriament la societat o les circumstàncies polítiques exigeixen. I això és així, al marge del temps que quedi per a les properes eleccions. Aquesta incapacitat pot ser fruit de divereses coses: un dèficit en el lideratge, una desorientació sobre cap on cal anar, una crisi interna, un deficient programa electoral o de govern, una mala diagnosi de la situació del país, la poca preparació dels governants...

Al Govern de la Generalitat, allò que l'aguanta encara no és res més que l'expectativa de la negativa: l'amenaça d'una sentència del Tribunal Constitucional i d'un mal acord de finançament és l'únic que prorroga i allarga l'agònic anar fent d'un govern que ha perdut tota la capacitat de generar il·lusió en el futur i en les nostres possibilitats col·lectives.

Això és el que passa ara a l'Ajuntament de Barcelona. La necessitat del canvi es fa tant evident que, més enllà de la inèrcia i de la propaganda, res no aguanta l'actual govern municipal. És a dir, la legislatura - el mandat municipal, per ser exactes - s'ha esgotat i encara falten dos anys per les eleccions ! Dos anys que, probablement, per la ciutat seran dos anys perduts. Esclar que es faran coses en aquests dos anys, només faltaria ! Però pel que interessa de veritat a la ciutat, és a dir, per començar a bastir un nou projecte i un nou model de Barcelona, aquests dos anys seran perduts.

Ahir, un bon amic em deia: tindreu feina, les estructures municipals estan anquilosades, la gent desmotivada, amb inèrcies viciades despres de 30 anys, amb les prioritats invertides...Internament hi ha la Síndrome de Game Over.

Barcelona no és un joc, però quan hi ha la percepció interna que l'actual estructura política i administrativa ja no dóna més de si, el que cal és canviar de pantalla i de jugadors, que és tant com dir, de model i de governants.

Això, Game Over.

Ahir vaig anar a l'Auditori a veure en Roger Mas. Entrades exhaurides i moltes ganes de veure la presentació a Barcelona del disc Cançons Tel·lúriques que a casa ja fa uns mesos que escoltem, sobretot al cotxe que és quan un servidor té el poder de decidir quin Cd s'escolta. No l'havia vist actuar mai en directe i no em va decebre, al contrari. Mas omple l'escenari amb la seva portentosa i peculiar veu i amb el seu discurs.

Un discurs sense complexos. Mas ens parla i ens canta dels seus referents emocionals, literearis i paisatgístics sabent com sap que la modernitat només té raó de ser si té la seva base en l'originalitat, entesa no com a extravagància, sinó en interpretar el món sabent el que s'és i el d'on ets.

I què voleu que us digui; quan un està acostumat a veure com es potencien autèntiques pallisses provincianes tenyides de cosmopolitisme, franquiciades de qualsevol cultura menys de la nostra,  i després veu com Roger Mas i la seva veu i la seva música - aquestes sí, universals - surten, no pot deixar d'estar reconfortat.

Ahir, a l'Ajuntament de Barcelona, vàrem aprovar per unanimitat la Declaració Institucional demanant al Parlament de Catalunya que declari la sardana Dansa Nacional, en el marc de la campanya endegada per la Federació Sardanista de Catalunya.  Com a grup que la va presentar em va tocar a mi llegir-la al Consell Plenari.

Quan hom viu en primera persona un debat polític no és ben bé conscient del ressò que tindrà allò que es diu fins que veu què hi diuen els altres.  Avui penjo un seguit d'enllaços a la premsa del dia per tal que sigui el lector el qui ho valori:

Avui: Montjuïc
El Punt: Montjuïc
El País: Montjuïc
El Punt: Propaganda
El País: Propaganda

Resum lúcid de tot plegat:

Mail obert , de Vicent Partal.

Hem començat una campanya, modesta, feta amb recursos propis - és a dir, sense agència de publicitat, ni estudi de disseny, ni anuncis als diaris, ni tanques publicitàries - explicant que cal ventilar Barcelona. La gènesi de la campanya és molt anterior als fets dels darrers dies relacionats amb la implicació de diversos funcionaris municipals en la xarxa corrupta relacionada amb els prostíbuls, però la veritat és que la coincidència ha fet que la campanya tingui més vigència que mai. Trobareu alguns dels productes de la campanya clicant aquí.

Avui, El Punt m'ha publicat un article que porta com a títol el que encapçala aquesta anotació. És un article llarg pel que és habitual a la premsa escrita diària, i per això vull agrair doblement a El Punt - i al Ferran Espada en particular - la seva disponibiliat a acceptar l'article tal com el vaig escriure.

Si el llegiu i em voleu fer arribar els vostres comentaris, seran benvinguts.