A la tremenda

Diuen que si té cara d’ànec, camina com un ànec i fa cuac-cuac, el més probable és que estiguem parlant d’un ànec.

Davant de qui encara nega el caràcter plebiscitari del 27S, es pot veure (aquí i arreu) que hi ha un bloc amb dues candidatures nítidament a favor del Sí i un altre bloc, molt més fraccionat electoralment, a favor del No, si això no és una plebiscit… Bé, sí, també hi ha una coalició de partits (Podemos-ICV) que opta per veure-les venir, però que millor que no, o almenys que no ara, o que no d’aquesta manera, o que no perquè cau en dimecres, però que si fos en dijous… resumint, que no… tret de que tothom digui que sí, o de que l’estat espanyol ens deixi. Per tant, sí, existeix una tercera via, la que assegura que Catalunya No Pot.

Sembla que l’estratègia de la coalició Catalunya Sí que es Pot (CSQEP) buscarà atreure indecisos i esgarrapar vot metropolità, no només a Barcelona, a un PSC ara empetitit i gairebé residual. Sembla que per aconseguir-ho ha definit dos perfils d’electors que pretén seduir: el votant “progre”, que fins ara era a l’òrbita socialista; i, en segon lloc, el ciutadà partidari de “redefinir la relació amb l’Estat”, que busca una resposta al “bloqueig” del procés, però que no el convenç (?) l’oferta existent.

Però quina és l’argumentació que es fa servir per la candidatura CSQEP, especialment nodrida per persones provinents d’algunes plataformes veïnals, dels cercles de Podemos i d’experimentats militants d’ICV?, doncs objectius la majoria dels quals són impossibles d’assolir sense disposar dels recursos econòmics suficients i sense tenir la capacitat legislativa necessària. Solucions i propostes que es podríen compartir però que queden immediatament relegades a un brindis al sol si no van acompanyades de la ruptura democràtica prèvia i imprescindible que ens permeti legislar lliurement sobre la totalitat dels nostres recursos i poder definir sense imposicions les polítiques a aplicar.

Dir el que creus que cal fer (renda garantida, inversió en educació a nivell europeu, canviar el model econòmic!!, etc) i amagar que no pots fer-ho perquè no disposes dels teus diners i perquè no hi pots legislar, és fer trampes. Fer veure que un canvi de govern autonòmic de dretes per un govern autonòmic d’esquerres canviarà la situació, és fer trampes. Esperar que impossibles majories parlamentàries a Madrid de sobte vegin la llum i mostrin una inaudita comprensió cap a l’espoli català i entreguin alegrement i majoritària la capacitat legislativa i la hisenda d‘un estat a Catalunya i que a més ho facin amb un somriure als llavis i en temps rècord (recordem que el país se’ns està desfent a les mans, és a dir, tenim pressa), és fer trampes. O bé el que s’està és exterioritzant una ingenuïtat política de conseqüències encara més nefastes que el fet de fer trampes.

Els grans debats es fan sobre bases ideològiques però s’acaben sustentant en estadístiques. Educació, sanitat pública, serveis socials, participació, cultura, etc. poden esdevenir conceptes sense gaire contingut si no es concreten en percentatges, pressupostos i lleis que, amb el temps, permetin transformar la realitat. I això només és possible fer-ho disposant dels nostres recursos i gaudint d’una capacitat legislativa que només un estat independent pot tenir.

El 27S seran, es vulgui o no, unes eleccions plebiscitàries. I la Via lliure per guanyar la República Catalana de l’11S a la Meridiana, el millor lloc de trobada de tothom qui cregui en la llibertat, en la justícia i en la democràcia, i que no es vulgui fer trampes al solitari. M’agradaria no haver dubtat que finalment tant la batllesa de Barcelona, com el cap de llista de CSQEP vindrien a la Meridiana, hauria de ser el seu lloc natural, al costat de la voluntat majoritària de la ciutadania. La seva absència, com apunten les darreres informacions, només es pot considerar com un enorme error polític que no fa més que debilitar el seu teòric compromís amb la democràcia.

I l’endemà del 27S aquests companys que volen i dolen, però que, n’estic convençut, creuen en la llibertat, en la justícia i en la democràcia no s’haurien de convertir en un obstacle per tal que la majoria del país pugui assolir els objectius que diuen compartir. Si algú té temptacions d’esgrimir tàctiques dilatòries quan el poble ja s’hagi manifestat clarament i democràtica, acabarà servint els interessos dels que no volen que res canviï, dels que impedeixen que aquells anhels de justícia social puguin ser implantats sense excuses.

Per ara, costa molt llegir i fa mal a la vista veure com determinades persones amb solvència intel·lectual i inequívoca trajectòria de lluita popular acaben compartint arguments amb personatges com Óscar López, secretari d’Organització del PSOE quan diu que “La independència no és legal ni possible ni amb un 51% ni amb un 80% dels vots“. Què democràtic i què d’esquerres, oi?.

O amb Ramon Espadaler d’UDC que afirma que “s’equivoca i moltqui pensi que qualsevol pas endavant pot fer-se al marge del diàleg i de l’acord amb el Govern espanyol“, lligant qualsevol decisió a l’acord amb qui no vol que prenguis cap decisió. Per no parlar del recentment reaparegut de l’ultratomba Felipe González, que enlloc d’avergonyir-se dels seus morts a l’armari, encara es permet el luxe i l’insult gratuit de comparar una consulta a les urnes amb el nazisme.

Arguments i excuses assumits ara, segurament per motius purament electoralistes pel CSQEP ja que es considera una ‘equivocació’ veure les eleccions del 27S com un plebiscit perquè no hi pot haver plebiscit sense unes regles consensuades amb l’estat nascut de la transició del 78 i afirmant que és una iniciativa dubtosament democràtica… Votar, decidir el camí que vol prendre un poble en unes eleccions, és dubtosament democràtic?!. Tothom és lliure de triar amb qui vol coincidir, però triar de companys de viatge argumental el PSOE i UDC, o encara pitjor, C’s i el PP. els hauria de portar, almenys,a la reflexió.

A Catalunya, la ruptura democràtica amb el règim nascut de la transició tutelada i impregnada d’autoritarisme franquista, és la Independència. L’esquerra catalana rupturista està jugant un paper essencial en aquest moment històric, doncs està aconseguint agrupar poc a poc les esquerres desacomplexades en el paraigües d’una candidatura independentista. Perquè a més de guanyar la independència el 27-S, després haurem de construir el nou país i cal construir-lo des de l’esquerra. Des d‘una esquerra que sigui protagonista del procés independentista. Que hi és quan toca.

És penós veure que hi ha qui, des de una pretesa esquerra, intenta vendre falses promeses de canvi social sense ruptura amb el sistema que ens oprimeix. Només amb la independència s’obre una oportunitat per fer el canvi social que pregonen. I ho saben, i en comptes d’explicar-ho, lluiten pels vots d’aquells als quals estan enganyant.

Fem doncs que l’esquerra independentista i rupturista sigui qui lideri el canvi social des de l’endemà mateix del 27S. Guanyat el plebiscit per la independència i resolta la majoria a favor d’una República Catalana Independent, serà el moment de trobar-nos tots en el procés constituent, en la construcció de debó d’un procés fet des de baix i amb la participació de tothom per construir un estat profundament democràtic en allò economic, polític i social.

Josep Arranz Romeu