El túnel valencià

Ciprià
Císcar (Picanya, L’Horta, 1946) és molt perillós. Costa trobar
algú més educat que ell, més disposat a facilitar-te les coses. No
només no et posa cap dificultat per trobar un dia per a fer
l’entrevista sinó que ell mateix és capaç de tocar-te per
telèfon per proposar-te un lloc o una hora per a la cita. Císcar és
molt atent. I també està sempre molt atent. Císcar no baixa mai la
guàrdia, ni accepta entrar a disputar el partit (l’entrevista) en
el terreny que tu li planteges. El seu discurs es basa en no
agafar-se mai els dits. Contestar amb un sí o amb un no per Císcar
és una heretgia, no s’ho pot permetre, va en contra de la seua
religió. Ell sempre pensa la següent jugada. Si li fas una pregunta
llarga estàs perdut i si li la fas curta, ell mateix es permet uns
segons d’aproximació que li serveixen per trobar un camí per
escapar. En l’entrevista que segueix falta una pregunta, la última,
que se’m va ocórrer quan ja li havia dit que l’anterior era la
última; li vaig plantejar la possibilitat de que la marca PSOE
perjudicara als socialistes valencians i si es podria pensar en un
PSPV fora del PSOE. La seua resposta va ser: “d’això en parlarem
un altre dia”.

“La renovació ha de formar part de la cultura d’un partit progressista”

JULIÀ
ÁLVARO: Per què el PP valencià no paga en les urnes tots els
problemes que l’envolten?

CIPRIÀ
CISCAR: La primera qüestió per situar l’assumpte és que el
PSPV va estar al front del govern autonòmic 12 anys, el període més
creatiu de l’autonomia. Fer-ho tot partint de zero. És cert que ara
el temps que van governar els socialistes ja no és el majoritari
dins de tots els anys que portem d’autonomia. Ara bé, si ho comparem
amb la resta d’Espanya, només en quatre autonomies ha governat més
temps el Partit Socialista, que són Andalusia, Castella-La Manxa,
Extremadura i Astúries. En Madrid han governat el mateix que en el
cas valencià. La conclusió a la que vull arribar és que no és
cert que la situació al País Valencià, a la Comunitat Valenciana,
siga, com alguns diuen, una situació de domini de la dreta. En
altres paraules, que no es pot afirmar que la Comunitat Valenciana és
de dretes. La Comunitat Valenciana és molt semblant a altres llocs
d’Espanya. En política res és etern i, més prompte o més tard, la
dreta deixarà de governar.

JA:
Clar, la qüestió és quan…

CC:
Que és el que passa? Quan un veu les dades, ja no d’enquestes sinó
de realitat electoral, és cert que la dreta està aglutinada en unes
sigles que abarquen fins a l’extrema dreta. Això explica part dels
seu èxits electorals mentre l’esquerra, i no defense que s’haja
d’aglutinar, no ho està. Així ha sigut sempre. Siga com siga, la
societat és plural i no es pot sostindre un caràcter hegemònic
permanent de ningú.

JA:
El PP porta 15 anys governant i les enquestes apunten que millorarà
resultats.

CC:
És cert que a la Comunitat Valenciana, el PP malgrat que ensenye
enquestes al seu favor té més problemes dels que tenia abans. Es
notarà més o menys, ara, demà, el dia de les eleccions o d’ací a
un temps… però té un desgast, el propi desgast del govern, dels
problemes, de la falta de projecció de futur. Quan els ciutadans
donen la seua confiança a un partit és perquè confien en el que es
pot fer cara al futur. Per tant, jo crec que cal fer l’esforç
sempre de convèncer a la gent però ha de quedar clar que hi ha una
força molt estimable, més del que molts pensen a vegades, que és
l’oposició progressista en la Comunitat Valenciana. Tindre el 35%
del vot és ser una força molt estimable.

“En política res és etern i, més prompte o més tard, la dreta deixarà de governar”

JA:
Concretem, què ha fet mal el PSPV aquest últims anys?

CC:
És indubtable que quan es perden unes eleccions hi ha errors propis
de qui les perd i encerts de qui guanya. Per a que es done un canvi
polític s’han de donar, al meu entendre, diferents circumstàncies.
Un canvi polític es produeix quan hi ha errors de qui govern, quan
les circumstàncies generals afavoreixen l’alternativa política i
quan l’alternativa política és visible i configura una esperança.
Si es donen les tres circumstàncies hi ha canvi polític. A vegades
si se’n donen dos, també; amb menys ja és difícil. Els dotze anys
de govern socialistes van suposar un gran avanç l’autonomia
valenciana, la solució de problemes importants, es va encetar una
política industrial important, una política cultural nova… Les
realitzacions van ser importants. Però en l’any 95 les
circumstàncies que abans esmentava es donaven. No parle només de la
Comunitat Valenciana, parle de tot Espanya. El vot de la dreta es va
anar aglutinant, en el cas valencià això va funcionar. Afegiré un
altra cosa, en el cas valencià, un 35% del vot és una derrota
perquè no es pot formar govern, en canvi, en el cas de Catalunya, el
38% de Convergència és considera un èxit…

JA:
En Catalunya hi ha set partits i al País València, tres…

CC:
El que vol dir això és que ací la dreta està completament
aglutinada, que el vot socialista ha de ser més potent per a poder
governar, ha de convèncer a més gent…

JA:
I això com es fa? Per què després de quinze anys no s’ha
aconseguit ni de lluny?

CC:
Això és fa quan es donen les tres circumstàncies que he comentat
abans: errors del que governa, una oposició que ofereix una
alternativa creïble i que les circumstàncies ajuden.

JA:
Parles d’alternativa creïble, per què no l’ha presentat el PSPV en
tots aquests anys? O sí l’ha presentat?

CC:
Jo diré el següent, jo crec que si s’ha intentat però no només és
l’intent, que és un noble esforç, és també la capacitat de que la
ciutadania visualitze l’alternativa i que se la puga convèncer. En
estos anys s’han fet esforços però el que cal és que l’esforç
siga major i que la visualització siga real. Per fer realitat esta
visualització calen complicitats i si això s’aconsegueix no hi ha
televisió ni res paregut que pare el canvi.

“Tindre el 35% del vot és ser una força molt estimable”

JA:
El PSPV ha de buscar els vots que li falten pel centre o per
l’esquerra?

CC:
El PSPV és una força d’esquerres, progressista i que recull, com
s’ha demostrat en Espanya, un ampli espectre que va des de l’esquerra
al centre, una esquerra que aglutina els sectors progressistes de la
societat, capes mes convençudes de l’esquerra i capes més
moderades. Al final el canvi és decideix quan hi ha ambient de canvi
o quan hi ha sectors, capes moderades, que canvien la seua decisió
de vot. Per tant, l’objectiu no ha de ser concentrar tot el vot de
l’esquerra, crec que és legítim que l’esquerra siga plural. El cas
és demostrar que un és una opció creïble i convenient per a la
societat.

JA:
Consideres operatiu revisar una part del propi discurs i acostar-lo
al partit que repetidament et derrota en les urnes?

CC:
El lideratge polític consisteix en demostrar que es pot canviar
l’estat d’ànim de la ciutadania. El programa electoral és
indispensable i ha de ser sòlid però el fonamental és que la
ciutadania note que qui vol governar té la capacitat per a canviar
el seu estat d’ànim. Fer política no és copiar al rival, ni seguir
les enquestes, fer política és convèncer a la ciutadania del que
un creu que és el millor, defensar principis i valors. A vegades hi
ha qüestions que poden ser compartides entre diferents forces
polítiques, però el que és fonamental per una força política
progressista és fer propostes que ajuden a millorar i canviar
l’estat d’ànim de la ciutadania a partir de principis i valors que
sigan coherents. Cal defendre els mateixos principis i valors però
adaptar les propostes als temps. La capacitat política ve de la
capacitat que és té per a canviar l’estat d’ànim de la gent,
liderant, no simplement hui per ací i demà per allà o ara m’agafe
a això perquè pareix que agrade…

JA:
Parles de lideratges. Alarte és un bon líder per al PSPV?

CC:
El primer que ha de tindre un líder és ambició legítima, ambició
de país, de societat… Això més esforç i treball. Crec que
Alarte té qualitats, te ambició… És una persona dedicada, de
treball, esforç. Tot això és la base però el lideratge suposa
també la capacitat d’assumir un risc amb encert. La persona que vol
liderar ha de ser capaç de plantejar qüestions de risc i si el
risc es veu acompanyat pel resultat és quan la confiança creix. Un
líder no només ha de dir el que vol escoltar la gent, ha de dir
allò que permeta convèncer a la gent del que en la seu opinió és
el millor per a la societat.

“El lideratge polític consisteix en demostrar que es pot canviar l’estat d’ànim de la ciutadania”

JA:
A Joan Ignasi Pla, què li va faltar?

CC:
Quan no s’obtenen les coses és perquè ha faltat capacitat per
canviar l’estat d’ànim. I torne a dir que el resultat de un 35% és
molt, que amb un poquet més Convergència governa…

JA:
Però allà hi ha set partits…

CC:
Lògicament per això dic que la capacitat d’una força política amb
capacitat de govern ha de fer l’esforç de convèncer a la majoria
social en majoria electoral i política.

JA:
I els dos anys de Joan Romero? Aquells primers anys després de la
derrota electoral del 95?

CC:
El cas dels socialistes en Espanya demostra que a vegades, després
d’una derrota electoral, es necessari un trànsit i uns canvis per
arribar a una nova victòria. A Espanya, es va perdre en el 96 per
molt poquet, es va perdre per més en el 2000 però es va tornar a
governar en el 2004. Van ser necessaris 8 anys. En el cas valencià,
el que encara no s’ha produït és la capacitat de recuperació que
sí es va donar en Espanya.

JA:
Et preguntava pels anys de Romero com secretari general per les
tensions tan fortes que es van produir en aquell moment, per totes
les tensions internes que es van donar i per tot el protagonisme del
que se’t acusava a tu en tant que desestabilitzador de la direcció
que hi havia en eixe moment.

CC:
Crec que va ser una etapa curta, que no ha definit res important…
Al llarg d’este temps el PSPV ha millorat en molts aspectes, s’ha fet
més transparent i té nivell d’unitat molt normalitzat. Tot allò
queda lluny. Per tant, ara s’està en condicions de competir
políticament i es disposa d’elements per produir el canvi.

“Fer política no és copiar al rival, ni seguir les enquestes”

JA:
Des de Romero, precisament, es parla de la renovació en el PSPV,
canvien les direccions i els nous líders sempre arriben amb la
promesa de renovació. Continua pendent la renovació en el PSPV?

CC:
La renovació no té un tancament, és un terme que no s’ha d’emprar
contra ningú. La renovació és un procés obert en el qual hi ha
reflexió i noves respostes davant les circumstàncies canviants. Els
canvis de persones han sigut sempre i seran sempre però la renovació
ha de ser una forma de treball en els partits progressistes per no
quedar mai estancat. La renovació ha de formar part de la cultura
d’un partit progressista.

JA:
Tu que ets un veterà del partit, en la cultura del PSPV quin pes i
quin significat té el “lermisme”?

CC:
A mi no m’agradaria emprar estos termes, tot i que han estat molt
utilitzats… Un té la llibertat de no emprar-los. Durant 12 anys el
PSPV va governar i ho va fer amb un resultat i un balanç social molt
positiu… El problema no és eixe, el problema és que quan es
perden eleccions ve la reflexió, els canvis, les noves alternatives
i els nous líders. El PSPV ha fet eixe esforç i l’està fent…

JA:
Relaciones el “lermisme” amb les dificultats de renovació?

CC:
No, no. Podríem anar a qualsevol altra comunitat. Quan es guanya hi
ha lideratges sòlids i pot establir el relleu el propi lideratge i
quan es perd, el nou lideratge és troba a partir de les formes
d’organització del partit.

JA:
Et pareix suficient el nivell de relació entre el PSPV i els
moviments socials del país?

CC:
La relació amb els moviments socials són bàsics per a qualsevol
força política que vullga governar i en el cas d’una força
progressista encara més. Crec que el PSPV està fent un esforç de
relació i presencia amb els moviments socials, el resultat ja
l’anirem veient.

“L’objectiu [del PSPV] no ha de ser concentrar tot el vot d’esquerres, crec que és legítim que l’esquerra siga plural”

JA:
Diries que Rafael Blasco és tan important com s’afirma per explicar
les derrotes del socialisme valencià durant els últims anys?

CC:
Jo crec que els èxits i les derrotes és una simplificació
atribuir-los sols a una persona, per més que hi haja una persona que
done la cara i es puga parlar més o menys d’ell. Les derrotes o els
èxits son qüestions més col·lectives, de societat, d’equips…
Les simplificacions poden interessar des d’un punt de vista mediàtic
però a mi em pareix que això no és útil.

JA:
L’esquerra valenciana, en general, i en concret el PSPV creus que
aprofita el capital humà que té o podria tindre a la seua
disposició?

CC:
El PSPV ha tingut bon capital humà…

JA:
No parle només de militants…

CC:
Ara tenim el repte de renovar eixe capital humà… Jo sempre he dit
que parlar de joves o majors és un error. La societat és
intergeneracional. Una força política ha de buscar als més
competents, el millor capital humà independentment de l’edat que
cadascú tinga.

JA:
Tu tens pensat jubilar-te de l’activitat política?

CC:
Una cosa és jubilar-se de la política com una passió de vida, com
un compromís, com exercici professional… d’ocupació. Home clar,
en el sentit de l’ocupació pots, fins i tot, desitjar parar. Ara, és
molt difícil, quan un ho ha viscut amb passió, jubilar-se de la
idea d’eixe compromís o d’eixa passió…

JA:
Però et planteges la possibilitat de retirar-te?

CC:
Jo m’ho plantege quasi tot… però del que no vull parlar, no parle.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!