isabelclara |
dissabte, 5 de febrer de 2011 | 18:14h
L'altre dia, un conegut periodista, molt polèmic, em reptava a contestar algunes preguntes que, segons ell, invaliden el feminisme. I em va dir: "Per què, si som iguals, en un cas de naufragi, és llei del mar salvar primer a les dones que no als homes?". La meva resposta va ser ràpida: "Nosaltres tenim úter, i vosaltres no. En situacions límit, hom recorre als instints bàsics, el més fonamental dels quals és preservar l'espècie". Es va posar nerviós i va concloure que jo estava dient que les dones pensem que som superiors als homes. Els prejudicis actuen així: la gent amb prejudicis raona malament o no raona en absolut. Í és clar que les dones no som superiors als homes, ni tampoc inferiors. Fa ràbia haver d'aclarir-ho tantes vegades. Ara bé, des d'un punt de vista merament vegetatiu, les dones són imporescindibles perquè una societat tiri endavant. Martin Harvis, l'antropòleg nord-americà, diu que en totes les cultures de totes les èpoques són els homes els qui van a la guerra. I explica per què: ecològicament parlant, diu, la mort dels homes no és substancial per al grup social; però matar dones és un crim, perquè hom mata el futur. Isabel-Clara Simó
isabelclara |
dilluns, 31 de gener de 2011 | 11:37h
Aquell periodisme, que culmina amb Eugeni Xammar, se n'ha anat a can Pistraus. Ara hi ha dues veritats espanyoles (les dels dos grans partits espanyols) i dues grans veritats catalanes (les dels dos grans partits catalans). La resta, és silenci.
isabelclara |
dimarts, 18 de gener de 2011 | 12:35h
Vaig sentir un xicot d'aquells que s'han fet famosos en Gran Hermano dient que ell, com a pare, té dret a triar la llengua de l'escola de la seva filla. Qui vulgui l'escola en català, que la triï, però qui la vulgui en castellà, també. Els responsables del programa (era "Canal Català", si no m'erro), van estar tan d'acord que va fer repetir aquelles frases diversos cops. I és que la paraula "llibertat" és molt bonica, tot i que estigui estrafeta per les boques més poc amants de la llibertat que existeixen. I com que sonava a llibertat, sonava bé. Ja sabem que aquesta llibertat NOMÉS es reclama quan es tracta del català, però voldria anar un xic més enllà: aquest xicot, que sens dubte adora la seva nena i vol el millor per a ella, ha confòs les coses: la seva nena té DRET al català, i ell no té dret a usurpar-li aquest dret. El castellà el té garantit, com demostren els fets (l'escola, la família, la tele, les pel·lícules...), però per al català NOMÉS té l'escola. I que uns pares diguin que no volen que la seva filla accedeixi a aquest dert és no una qüestió de mala fe, sinó d'atavismes segons els quals, primer, els fills són propietat del spares i no tenen drets propis; i segon el català és una llengua supèrflua, que qualsevol ciutadà hauria de rebutjar si així li plau. Val a dir que TOTES les llengües civilitzades del món són obligatòries als seus territoris; i val a dir que el català és una llengua moribunda, per més que ens sàpiga greu dir-ho: hi té tots els símptomes, tan ben analitzats per legions de lingüistes d'aquí i de fora d'aquí. Cal prioritzar-lo. És un dret. No és una imposició: és un rescat. I si voleu filar més prim, a la sacrosanta Constitució espanyola diu (sense que s'hagi complert mai), que l'Estat dedicarà especial protecció i respecte sobre les llengües altres que la castellana. Amics de Convergència: voleu dir que en el meu escrit anterior jo deia totes les malvestats que m'atribuïu? Em limitava a dir una evidència: que Mas ho té difícil, perquè no hi ha diners i perquè els espanyolistes han sortit de l'armari i vénen per nosaltres. No tingueu la pell tan fina, caram! ISABEL-CLARA SIMÓ
isabelclara |
diumenge, 9 de gener de 2011 | 17:39h
Estic sorpresa per l'equip de govern que ha triat el president Mas. Teníem tantes ganes de canvi que potser no hi hem parat prou atenció. I no em refereixo només a la Nova Consellera de Justícia ("Durmiendo com su enemigo"), sinó a un conjunt de detalls que, tots plegats, ens donen les següents claus: que qui talla el bacallà ara és Duran i Lleida, i tots sabem com pensa; que la idea que s'ha escampat que Mas és pre-sobiranista és pura fantasia; fins i tot hi ha qui diu que Mas "primer" arreglarà la crisi, i després es posarà xulo amb el sobiranisme i amb el concerte econòmic. A veure: la crisi, no la pot resoldre Mas, perquè a la Generalitat no hi ha ni un clau, i només pot treure diners pidolant-los a Madrid (que, per cert, no els hi donarà), i això es paga, es paga políticament; i a més, el camí del sobiranisme està tancat dins de l'autonomisme gràcies a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut; allà hi diu, explícitament, que els diners dels catalans els controla Madrid i que Madrid no té per què retre comptes a ningú, ni als catalans, de què fa amb aquests diners. Acabo de llegir unes declaracions molt valentes de Mas, però m'han semblat purament simbòliques. Em penso que Mas haurà de demanar en prèstrec el fals himne de València, especialment el versot aquell que diu: "Para ofrendar nuenas glorias a España, nuestra región supo luchar"·. Jo, mentrestant, escoltaré, amb un gran respecte, la Moixeranga, perquè aquest sí que és el meu himne. Ah, per cert: corre el rumor que La Vanguardia va a comprar TV3. Així estan les coses, amics, ISABEL-.CLARA SIMÓ
isabelclara |
dilluns, 3 de gener de 2011 | 19:14h
Estic més que satisfeta amb els comentaris que ha suscitat la meva darrera novel·la, Amor meva. No sé si els que no sou escriptors ho sabeu, però els qui escrivim solem ser molt insegurs. En aquesta novel·la he invertit uns cinc anys, però no vull dir unes temporades treballant i les altres deixant-la dormir al calaix: vull dir treballant-la, un cop i un altre. La primera lectura que vaig fer de la primera versió em va provocar, com sol passar, una reacció contradictòria: per un costat, veia que m'havia sortit el que jo volia que sortís (bo o dolent, no puc ser jo qui ho digui), i per un altre costat només hi veia defectes. Quan arribes en aquest punt el millor és refiar-se de persones el gust de les quals trobes afí al teu; el resultat va ser molt estimulant, i tot seguit em decidia a publicar-la. Encara però, en l'endemig, vaig fer-hi més retocs. Diria que la feina d'escriure no s'acaba mai, i, per això, quan surt publicat un llibre, el millor que pots fer per no morir-te de vergonya és no tornar-lo a llegir, perquè ja no té remei. Tanmateix, les primeres reaccions dels lectors han estat molt bones. Com que escriure és un acte solitari, en què no tens cap referent més que tu mateixa i les teves lectures, i llegir també és un acte solitari, no deixa de meravellar-me que alguns cops es produeixi un admirable pont de comunicació entre escriptor i lector. El llibre retrata la nissaga de dones d'una família jueva (però no practicant) i els desencontres que es produeixen entre mares i filles. M'han dit que l'obra que han estrenat al Nacional, Agost, s'hi assembla una mica, però jo encara no l'he vista. Si teniu opinions, positives o negatives, m'ajudaria escoltar-les. Gràcies a la bestreta, ISABEL-CLARA SIMÓ
isabelclara |
dimecres, 29 de desembre de 2010 | 17:01h
Quan Vicens Vives va deixar escrit això del país del seny i la rauxa, ens va agafar a tots molt convençuts. Tanmateix, és un impossible; o bé som dues coses contradictòries alhora, cosa que repugna le pensament lògic, o bé hi ha una part de Catalunya assenyada (qui? Convergència?) i una d'arrauxada (qui? Els socialistes? Montilla és arrauxat?), i això em sembla una fractura social insuportable per a qualsevol societat. Més interessant em sembla el comentari que en fa Josep Pla, a propòsit del senyor Esteve, una mena d'insígnia nacional del seny. El pensador empordanès comenta (cito de memòria): si fóssim el país del seny, com explicar doncs totes les ensulsiades, l'eixelebrament polític, la mortal resignació, les estupideses colonials que cometem a diari? El reny és fort però no injustificat. La majoria dels nostres problemes, que són moltíssims, provenen de la nostra manca de seny, de la manca d'equilibri, de mantenir al nostre si la llavor de l'espanyolisme amb una impertorbable transigència que ens ha fet famosos. A Madrid solen dir que ens facin el que ens facin, nosaltres ho entomem tot. Això és seny? Això és rauxa? Això és boja passivitat davant l'adversitat. Per això estic tan contenta de disposar d'uns diputats (quatre) que ja han presentat, a la setmana de tenir l'acta de diputats, sis proposicions de llei. Si volem ser lliures, hem de caminar cap a la llibertat (això dicta el seny), no en sentit contrari, com ens proposen de fer. Som un país difícil. Però estem en el bon camí: el de la llibertat. De fet, no n'hi ha cap més. ISABEL-CLARA SIMÓ
isabelclara |
divendres, 17 de desembre de 2010 | 18:16h
Avui han entrat al Parlament de Catalunya unes noves forces polítiques: les independentistes. Encara és una força minoritària, perquè Solidaritat per la Independència (SI) només té quatre mesos de vida. Però ha sorgit de la necessitat imperiosa del poble català, expressada sobretot en la gran manifestació del 10 de juliol, de regir el propi destí, de deixar d'estar sormesos a una Espanya que no ens vol, que es queda els nostres diners sense explicacions ni compensacions i que configura l'Estat de manera que Catalunya quedi marginada. El vell somni de Castella de convertir Catalunya en un solar avança decididament. La independència vol dir, inequívocament, la llibertat. Ara comença el camí, que serà llarg i difícil. Hem fet, però, el primer pas. I l'entusiasme del primer dia, entre tots els adherits i simpatitzats, entre les valuoses coordinadores comarcals i entre la gernació que ha seguit el naixement del primer partit que té com a objectiu prioritari la independència, aquest entusiasme continua incòlume. Estem vivint dies històrics. Contarem, de paraula o per escrit, als nostres fills, als nostres néts que nosaltres hi érem. Visca Catalunya lliure! Isabel-Clara Simó
isabelclara |
dilluns, 13 de desembre de 2010 | 11:58h
Vull disculpar-me amb els lectors d'aquest bloc perquè en la meva darrera intervenció (com tan bé remarca un lector, si bé iradament) hi havia un munt de faltes de teclat; va ser degut a un error informàtic, que ja s'ha solucionat. Em sap greu. Però vull aprofitar per dir que les invectives que hi havia, sisplau que no es confongui ningú, són sempre sobre el mal goverrn que hem patit espanyols i catalans, les tiranies, els cops d'Estat, els assassinats, les càrregues policials, la pobresa... "Lo mal govern". No tinc res a dir del poble espanyol, que ha sofert amb molta entersa tots aquests infortunis, com també ho hem fet els catalans. Un cop més -ho he repetit em milers d'ocasions- diré que no tinc res contra el poble espanyol (contra Espanya sí, perquè em sostreu les meves llibertats), i sento admiració per aquella defensa de Madrid que s'hi va produir quan els franquistes atacaven la llibertat i els drets dels ciutadans. Quan siguem independents, la nostra solidaritat no hi mancarà. Isabel-Clara Simó
isabelclara |
dissabte, 11 de desembre de 2010 | 15:51h
Ho transcric del poc sospitós "Abc", un resum que explica millor que cap raonament en quin Estat hem anat a parar, pobres de nosaltres: Diu que hi ha hagut quatre geurres civils (1834, 1855 i 1870, guerres carlines, i 1936, la guerra incivil. Diu que hi ha hagut quatre magnicidis: 1970, assassinat de Prim; 1897; assassinat de Cànovas; 1912, assassinat de Canalejas; 1921, assassinat de Dato; i 1973, assassinat de Carrero Blanco. Després hi ha una llarga llista d'atemptats: contra Isabel Ii (1847 i 1852), dos contra Maura (1904), dos contrta Algfonso XIII (1905 i 1906), un contra Maura (1910), i un d etercer contra Alfonso XIII (1013); que la mahoria, han estat goberns inestyables (Isabel II, Trenni Democràtic, Amadeu de Saboia, I República. Alfonso XII, Alfonso XIII i II República. I finalment diu que hi ha hagut les següents Consitucions: 1812, 1834, 1837, 1845, 1856, 1869, 1873, 1876 i 1931 (cap d'elles, malgrat que totes ho preveien, no fou rectificada).
Això només en l'aspecte governamental. Un llistat semblant des del punt de vista econòmic fa pujar els colors a la cara i des dle punt d evista social és exec rable.
I és que ja ho deia Josep Maria de Sagarra: Són espanyol la "manola" els rectors i els magistrats els nats en terra espanyola i els fills d'aquests desgraciats.
isabelclara |
dimecres, 8 de desembre de 2010 | 18:37h
Salvat va ser un dels meus millors amics i encara estic colpida per la seva mort. Vaig viure, pas a pas, tota l'amargor que li causà aquest país i que ell estimava desesperadament. Va revifar el teatre català (gairebé el va inventar), va dignificar la història teatral nostra, va obrir portes i finestres al teatre europeu, va voler que fóssim, i ho deia a la manera d'Espriu, una mica més civilitzats i una mica menys energumènics. En qualsevol país seria tingut per un puntal imprescindible. A tot Europa se'l tractava amb una immensa consideració, perquè era un erudit i un autèntic mag sobre l'escenari. Diuen que és que era antipàtic, però jo, que el vaig tractar tant, puc assegurar que era un home cordialíssim, aiuxò sí, molt ben educat i respectuós, cosa que xoca amb el xaronisme ambiental. Estic convençuda que el "seu" Espriu ("Ronda de mort a Sinera") és més genial que els poemes i contes espriuans en què es basava, i que el seu darrer espectacle, "Mirall trencat", era molt més bo que la novel·la de l'admirada Mercè Rodoreda. Però li van tancar sistemàticament totes les portes. Potser els manaies de la cultura catalana li tenien por, perquè aquests manaies, que sí que existeixen són un autèntica cinquena columna, entestada a minusvalorar la cultura catalana per un camí espeicalment pervers: posar les mediocritats com el súmmum de la cultura i silenciar els valors més importants. I la gent s'ho empassa perquè, qui s'atreveix contra la unanimitat d ela crítica? Quina pena que em fa pensar en les decepcions d'un home que va fer tant per nosaltres i què mal que li vam pagar. Ara estic contenta perquè veig que li fan homenatges sense parar. Trad, però benvinguts.
A l'amic que em renya per dir "donar peixet": és una expressió molt usada i no vol dir fer broma sinó enganyar amb romanços, com a les criatures, especialment afalagant el qui es vol enganyar. De tota manera, benvingut sigui que discutim una mica de llengua, no us sembla? Encara no sé massa com va això de tenir un bloc. A veure si m'ajudeu una mica. Un petó anticipat, Isabel-Clara Simó
isabelclara |
diumenge, 5 de desembre de 2010 | 12:13h
Mireu com ho explica Josep Pla ("Santiago Rusiñol i el seu temps"), com a saviesa popular del segle XIX, en el picut castellà obligatori d el'època:
Vida buena y arreglada: usar de pocos remedios y poner todos los medios de no apurarse por nada. La comida, moderada, ejercicio y distracción. No tener nunca aprensión, salir al campo algun rato, poco encierro, mucho trato y continua ocupación.
M'ha fet riure d'allò més per l'astoradora semblança amb els consells mèdics actuals. I la medicina és el camp que més ha avançat de tots!
De vegades ens sentim tan superiors als nostres ancestres que fem, senzillament, el ridícul. Bromes a part, els meus fervorosos aplaudiments als grans oftalmòlegs, metges del fetge, unitats de cremats, toxicologia, implantaments, cardiologia, etc., que semblen ciència ficció. I, per cert, en totes aquestes especialitats reïxen els metges catalans (en oftalmologia, som els millors del món). Què no faríem si tinguéssim llibertat i recursos? ISABEL-CLARA SIMÓ
isabelclara |
dissabte, 4 de desembre de 2010 | 11:51h
Estab repetint això del concert econòmic com un mantra. Doncs bé: la dolosa sentència del tribunal concstitucional diu que està explícitament prohibit, que els diners dels catalans els controla l'Erstat i no n'ha de donar explicacions ni retornar al treball català el que aquest ha produït. Això ho sap Mas i ho sap Puigcercós. I és una sentència en ferm, inapelable. Polemitzar sobre el tema és com polemitzar sobre marcians. Mas ha vist independentisme i ha tirat per un camí impossible, només per donat peixet. Ja veureu com es passen la legislatura parlant-ne i rient per sota el nas per la ingenuïtat dels catalans. I Mas s'omplirà la boca dient que el poble ha triat el seu programa... Ha, ha! El poble ha fugit dels socialistes pel camí que ha trobat més plausible, però els seu programa? Quin? El cpncert econòmic, de vegades anomenat "pacte fiscal" (que no vol dir res) només per dissimular? Acabar amb l'atur amb les arques buides? Passarem uns mal quatre anys: la llei de Caixes ens usurpa qualsevol autonomia econòmica, la centralització de les comunicacions produeix que quan s'atura Barajas s'aturen tots els aeroports de l'Estat. I tindrem abocadors nuclears. I cirridas de toros. I el peix al cove que aconseguirà Mas si els seus vots són necessaris (que és l'únic programa que té) serà peixet, motl menut, del que llencen els pescadors, o si de cas, el que fem servir com a morralla. Patirem.
isabelclara |
dimecres, 1 de desembre de 2010 | 11:25h
Copio un bellíssim poema del poeta valencià Marc Granell, perquè és impressionant.
TERRA LLIURE
Perquè era verda i encara pot ser verda. Perquè és la veu dels morts que l'estimaren. Perquè era una i encara pot ser una. Perquè és cançó d'un mar sense memòria. Perquè era clara i neta i no sabia dir paraules de parla estrangera. Perquè és batec a les goles incendiades. Perquè era nostra i encara pot ser nostra. Perquè és un cor que agonitza entre cadenes. Perquè era blat i gavina en el matí. Perquè ens la volen morir com si fos núvol. Perquè encara naix fills amb l'alegria de saber-se en la pell i la batalla.
També estic capficada en una cantata de Bach que seria esplèndida convertida en música pop. Em refereixo a la cantata sacra BWV 91-93, volumen 11 fragment 5 (tot i que cal escoltar els fragments 9, 14 i 21).
Companys i companyes: ¿heu vist que el futur president de Catalunya, senyor Artur Mas, no ha dedicat fins ara ni un mot a llengua ni a cultura? Em temo el pitjor... ISABEL-CLARA
