He escrit en diverses ocasions sobre participar, el dret i la importància de fer-ho en afers públics i en un àmbit col·lectiu. La tasca en les organitzacions que formo part va encaminada també a fomentar la participació, a banda de participar jo mateix.
Divendres passat vaig assistir a una conferència protagonitzada per Marco Marchioni, en el marc d'unes Jornades d'Intercanvi sobre dinamització comunitària i Participació Ciutadana als barris. Malgrat els evidents simptomes de cansament (l'home portava una jornada esgotadora), ens va deixar anar una conferència d'una hora llarga però que es va fer curta. Una classe magistral.
Reflexió i aportacions entorn la participació. "Participar significa compartir. És un àmbit de vida col·lectiu. És dialogar, aprendre".
Reflexió i aportacions entorn l'educació. Sobre el paper dels pares, dels mestres, de l'entorn. "Per educar un nen fa falta la tribu sencera!", va deixar anar.
Reflexió i aportacions sobre la política, els ideals polítics. "Has de ser rígid en els principis, però flexible en l'aplicació".
I tot plegat de forma amena i lleugera, amb acudits inclosos i experiències personals agafades amb molt d'humor. Qui en pugui fer més aportacions, li convido.
Aquesta setmana ha estat notícia la oficialització del nomenament de Johan Cruyff com a seleccionador nacional català. Es parla de campanyes com I'm Catalan, I love freedom; s'escriu i polemitza sobre l'actitud del David Minoves amb la visita d'una delagació de la Costa Carib de Nicaragua a Catalunya; i durant molt de temps, per exemple, s'ha qüestionat l'obertura de delegacions (embaixades) catalanes a l'exterior per part del Govern de la Generalitat, amb el Vicepresident Carod-Rovira com a màxim responsable.
Són qüestions que al meu entendre ens ajuden a internacionalitzar el conflicte, a donar a conèixer el país al món, a buscar i treballar complicitats. N'és una prova que totes aquestes qüestions posen nervioses a qui ens estem enfrontant.
Malgrat que el nomenament de Cruyff no fa que automàticament la selecció catalana de futbol pugui competir oficialment, projecta una imatge exterior que impacta, que molesta i que fa posar nerviosos a alguns. Dóna consistència, porta un impuls. Ara, també és cert que no ens hem de conformar, i perquè tinguem aquest seleccionador (una persona que va donar suport a la oficialitat de les seleccions nacionals) no vol dir que haguem de renunciar a seguir reclamant el què ens mereixem en el terreny esportiu. (Segueix...)
Aquests dies llegim reportatges a la premsa escrita, en veiem a la televisió, i n'escoltem a la ràdio, sobre els 20 anys de la caiguda del mur de Berlín. El reportatge del 30 minuts de TV3 d'ahir ja enfocava d'una manera ben interessant l'enderrocament del mur de Berlín, no es limitava a repetir el què sol ser el tema central (qui, com, què..) sinó entrava en coses més intangibles, i que no se sol repassar en els llibres d'història als col·legis.
Però jo vull aprofitar el moment per obrir una mica més el ventall (per alguns us semblarà una filosofada fora de lloc, potser). Aquell no és l'únic mur que s'havia d'enderrocar. Tenim molts murs, sovint invisibles, que entre tots i mica en mica, hem d'anar tombant. També a Prats i al nostre país... (segueix...)
* A la foto, durant una històrica visita amb companys universitaris a Berlín, fa dos anys i mig. De fons, un tram del mur.
El Grup Naciódigital s'ha empascat una nova idea, un nou projecte, una nova eina. Rep el nom de Cityblocs.cat, i "és un espai dedicat a opinar sobre la vida d'un municipi en tots els seus aspectes: històric, cultural, polític, social, esportiu, econòmic, turístic. El tema és aquest. No s'admetran temes no relacionats directament amb el municipi".
Claríssim. Un espai on només fa falta donar-te d'alta i aportar el què et vingui de gust relacionat amb el municipi. Entreu i remeneu. L'espai de Prats de Lluçanès (entreu clicant aquí) ja està en funcionament. De moment, només hi ha un autor (jo mateix) però la qüestió seria que més gent s'hi animés. Ja sigui per parlar de política de qualsevol color, de futbol, de cultura... ja sabeu, sempre relacionat amb el poble.
Animeu-vos a participar-hi! Us imagineu un pilot de pradenques i pradencs aportant coses des d'aquesta plataforma? Situem Prats de Lluçanès al centre del debat! Portem Prats de Lluçanès en un punt cèntric a internet! Opinem obertament sobre Prats de Lluçanès! Situem Prats de Lluçanès al mapa!
*Ah, si no ets de Prats de Lluçanès també hi pots tenir el teu espai... evidentment! Però amb aquest escrit he tirat per casa...
Seure bé. Això és el què hauríem de fer tots plegats. I possiblement, fer-ho més. Però així de simple, seure. Asseure'ns i mirar el nostre voltant. Pensar. Reflexionar. No és el primer cop que ho dic i/o ho escric, però ens cal poder fer-ho més. I ho diu un que no ho fa massa, però que ho intenta. El món aniria molt més bé (o no).
Però més enllà de seguir 'filosofant' sobre això, em centraré en la manera en què estan situats els bancs. Crec que és important fixar-s'hi i gairebé ningú s'hi para a pensar. Però, per exemple, no heu vist mai a la Plaça Nova de Prats que SEMPRE hi ha una colla de gent que han de canviar-los perquè la forma habitual que estan posats no els va bé per seure i parlar tranquil·lament? O als jardins del Dr. Grau, que passa el mateix. Això és perquè sovint (o sempre) posem els bancs de la forma que queden més bé, més macos, atractius, en comptes de posar-los de manera que fomentin les relacions socials, el contacte entre persones, l'intercanvi d'opinions. No ho dic per aquests casos en concret, o pel nostre poble en particular, sinó per la immensa majoria dels llocs.
Un banc, sol, només serveix per anar allà, seure i mirar endavant (a vegades no va pas malament). Si hi vas amb una altra persona, però, ja heu de posar-vos malament si us voleu mirar a la cara i parlar.
Un tema com aquest podria ocupar moltes més línies, recollir molts més arguments segur. Però ho deixo per a cadascú. I si els vol escriure aquí, també pot.
Per arrodonir-ho una mica, i si cliqueu aquí, podreu veure alguns bancs. Tots ells, diferents... però iguals.
Divendres al vespre vaig assistir a la cerimònia d'entrega dels Premis Blocs Catalunya 2009, al Sucre de Vic.
Amb la presència del President del Parlament, el blocaire Ernest Benach i conduit pel periodista Martí Gironell, va ser un acte entrenyable, simpàtic, agradable i amb punts emotius.
Però per sobre de tot, destaco el valor que s'atorgà als blocs, la importància que se'ls hi donà. De fet, és que eren els protagonistes. Va ser com un exercici d'autoestima per a tots els blocaires. A més, de ser-ho per la nostra llengua i pel país, destacant el bon moment del català a la xarxa (es va fer referència a les dades aparegudes aquesta mateixa setmana sobre l'ús del català a internet). Tot plegat m'anima més a seguir escrivint aquest bloc, un canal de comunicació, un lloc on poder transmetre multitud de coses, i que com va dir el Raül Romeva (un dels premiats), també és un vici.
Felicito doncs la iniciativa, l'organització de l'acte i de tot el concurs. I, sobretot, a tots els blocaires que dia rere dia ens enriqueixen una mica més a nosaltres, al país i al món.
L'escàndol que aquests dies ha esclatat al Palau de la Música, ha agafat molta trascendència a nivell públic i unes dimensions que de moment no sap ningú on arribaran. Els motius no són discrets, ni minúsculs, ni poc greus. Jo em quedo, però, en un àmbit de reflexió. Potser algun psicòleg (o psicòloga) em podria ajudar a interpretar què passa i ha passat pel cap de Fèlix Millet i la seva tropa, però jo no ho entenc.
No puc entendre com algú pot fer-ho. De fet, sembla una pel·lícula. Tants i tants calers, arreglar-se la casa, cotxes, anar-se'n de vacances... què estava passant pel seu cap en els moments que es rebentava calers que no eren seus? És cinisme? Què carai és? Aquest personatge ja tenia prous diners per anar tirant, no? Què pretenia? (segueix...)
En aquesta població de la Catalunya Nord vem passar-hi una calorosa tarda de diumenge estiuenc. Ja fa dies. A Elna vam
ser-hi tot passant per aquell territori. El poble estava buit, parat.
Segons informacions donades per alguns veïns (dos o tres) la gent era a
la platja. Nosaltres, en canvi, allà. Veure indrets desconeguts era
algun dels objectius que buscàvem. Allà, a més, hi havia una cosa que
no ens podíem perdre.
Després de veure la catedral i una part del poble, vem dirigir-nos a la Maternitat Suïssa d'Elna (a la foto). "Una expressió de gran humanitat en una situació d'extrema cruesa i cinisme". (hi ha més...)
Com moltes vegades passa, anem a remolc de diferents temes que de nous no en tenen res, però que agafen una revolada mediàtica i correm tots a parlar-ne. Ara ens ha agafat per la prostitució, la mala imatge que dóna a les ciutats (sobretot a les més grans), els negocis que l'envolten, les 'solucions', etc. I com que tothom en parla, caic en la temptació i també ho faig.
La meva posició és clara. REGULARITZACIÓ. És necessària la regularització d'aquesta activitat que moltes persones en fan ofici, que pot ser considerat un ofici. S'ha de regularitzar per donar cobertura legal a un seguit de dones que lliurement decideixen dedicar-se a determinades activitats sexuals, i per perseguir a qui d'això en fa un abús i un negoci obscur. I a qui s'aprofita de dones en situació precària per a fer-ne diners. Em sembla hipòcrita (i crec que també ho ha dit l'Esperanza Aguirre...) la posició dels que surten i diuen que s'ha d'abolir, de perseguir policialment, arrestar les dones que fan sexe al carrer i eliminar-ne el rastre. Crec que aquesta no és la solució, no pot ser la solució, perquè d'aquesta forma el cercle no té fi. També em sembla hipòcrita enfocar el tema cap a què això dóna mala imatge a la ciutat, ens fa perdre turisme de qualitat, etc. El problema principal no és la imatge, és la situació de les dones en qüestió. I això s'ha d'afrontar. (segueix...)
És tan típic això de la cançó de l'estiu que aquest post no tindrà més interès que poder escoltar la que penjo, si és que no ho heu fet encara. Els programes de ràdio i televisió, pàgines web, fòrums, etc. dediquen espais al tema de la cançó de l'estiu, o a recordar les d'èpoques passades. Cada any, igual. Ja fa dos mesos dedicava un escrit a la que per mi crec que ha esdevingut la cançó de l'estiu 2009 (mira'l aquí), però per tal de difondre'n una de diferent i més nostrada, tal i com fèia l'últim Enderrock, em sumo a la cançó de l'estiu que va fer Garoina XL.
Aquí també podeu veure la cançó de l'estiu de TV3, que com que no miro la televisió (a part de les notícies) no l'he sentit gairebé cap cop.
Així acaba aquest post que, com heu pogut comprovar, va de la cançó de l'estiu, tal i com he anat repetint i com ens van repetint dia sí, dia també.
Des de dijous passat fins ahir diumenge Montblanc es va transformar i va acollir l'Acampada Jove 2009. Aquest és el festival polític-musical més important del nostre país, i ha superat amb nota el nou canvi d'emplaçament. Primer Arbúcies, després Sant Celoni i ara Montblanc. La 'comunió' entre el poble i els acampats va ser brutal (almenys pel què vaig percebre jo, i dels comentaris que arribaven). Els concerts, les xerrades, les exhibicions, l'acte polític central... tot plegat un gran festival. (hi ha més...)
Això dels cabells és una cosa ben estranya. Primer, no sé ben bé què hi fan a dalt el cap; segon, que vagin creixent i te'ls hagis d'anar tallant, ja no ho entenc pas. En tot cas, és així. I de tant en tant, toca anar de visita al barber (que malgrat el nom, ara ja gairebé mai afeita barbes, sinó que ja només talla cabells).
Un tarda molt a anar a tallar-se els cabells. Un massatge al cap és agradable, però anar veient tisores rondant per la closca, no provoca cap satisfacció. Per aquest motiu, els cabells es poden portar llargs i una mica deixats.
Entres a cal barber, no abans d'haver mirat que no hi hagi massa cua (això de guardar hora fa dies que no es fa allà). En aquells moments talla els cabells a un noi jove -fill de pescador- i s'està esperant un home amb història. (hi ha més...)
El principal article d'opinió d'El Periódico d'ahir era signat pel President d'SpanairFerran Soriano. Sota el títol "Què volem?" l'exvicepresident del Barça (i, per molts -d'entre els que m'incloc- el que hauria estat un bon successor de Laporta, malgrat va acabar errant en la decisió final) escrivia sobre el moment actual del país i el què ens juguem en un futur immediat.
Dedicava bastant tros a exposar com veu ell la situació (sense massa novetats, crec), però sí des d'una perspectiva que sovint se'ns presenta com a immòbil, conformista, no gens trencadora ni compromesa: la de l'empresariat. (hi ha més...)
Dijous de la setmana vinent comença l'Acampada Jove 2009. Montblanc serà capital dels Països Catalans uns dies per acollir aquest festival organitzat per les JERC. Ja fa temps que es prepara i ara arriba el moment d'acabar de decidir anar-hi o no.
I ara faré de comercial (i convençut). Es tracta d'una bona oferta (amb propostes músicals, culturals, polítiques...), d'un cap de setmana per gaudir de l'entorn, d'una bona programació, de bon ambient, de coneixença amb gent d'arreu. Un cap de setmana diferent, per compartir moltes coses durant moltes hores i amb molta gent jove. Tot plegat amb pocs diners.
Les JERC Osona - Ripollès - Lluçanès (web) organitzem un autocar perquè sigui més fàcil arribar-hi des del nostre territori. Així que ja ho sabeu, animeu-vos!
La nit prometia. Sempre ve de gust escoltar un grup que fa molts anys que t'acompanya -tants com en té ell: 15 i escaig- i en un escenari acollidor com és la Plaça Major de Vic.
Gossos va començar entonar després de que sonéssin els últims petards del correfoc que va envair el Carrer Verdaguer i la mateixa Plaça (deixant també bona estampa). (segueix...)
He escrit en diverses ocasions sobre participar, el dret i la importància de fer-ho en afers públics i en un àmbit col·lectiu. La tasca en les organitzacions que formo part va encaminada també a fomentar la participació, a banda de participar jo mateix. 
Aquesta setmana ha estat notícia la oficialització del nomenament de 
Aquests dies llegim reportatges a la premsa escrita, en veiem a la televisió, i n'escoltem a la ràdio, sobre els 20 anys de la caiguda del 
El 
Seure bé. Això és el què hauríem de fer tots plegats. I possiblement, fer-ho més. Però així de simple, seure. Asseure'ns i mirar el nostre voltant. Pensar. Reflexionar. No és el primer cop que ho dic i/o ho escric, però ens cal poder fer-ho més. I ho diu un que no ho fa massa, però que ho intenta. El món aniria molt més bé (o no).
Divendres al vespre vaig assistir a la cerimònia d'entrega dels 
L'escàndol que aquests dies ha esclatat al Palau de la Música, ha agafat molta trascendència a nivell públic i unes dimensions que de moment no sap ningú on arribaran. Els motius no són discrets, ni minúsculs, ni poc greus. Jo em quedo, però, en un àmbit de reflexió. Potser algun psicòleg (o psicòloga) em podria ajudar a interpretar què passa i ha passat pel cap de Fèlix Millet i la seva tropa, però jo no ho entenc. 
En aquesta població de la Catalunya Nord vem passar-hi una calorosa tarda de diumenge estiuenc. Ja fa dies. A Elna vam
ser-hi tot passant per aquell territori. El poble estava buit, parat.
Segons informacions donades per alguns veïns (dos o tres) la gent era a
la platja. Nosaltres, en canvi, allà. Veure indrets desconeguts era
algun dels objectius que buscàvem. Allà, a més, hi havia una cosa que
no ens podíem perdre.
Això dels cabells és una cosa ben estranya. Primer, no sé ben bé què hi fan a dalt el cap; segon, que vagin creixent i te'ls hagis d'anar tallant, ja no ho entenc pas. En tot cas, és així. I de tant en tant, toca anar de visita al barber (que malgrat el nom, ara ja gairebé mai afeita barbes, sinó que ja només talla cabells).
El principal article d'opinió d'
La nit prometia. Sempre ve de gust escoltar un grup que fa molts anys que t'acompanya -tants com en té ell: 15 i escaig- i en un escenari acollidor com és la Plaça Major de Vic. 
