Aquest vespre a les 10 del vespre s'emet a El 9 TV la tertúlia-debat "La política i els joves". Els participants som els que es veuen (o s'intueixen, ja que sortim una mica mogudets) a la foto. D'esquerra a dreta: jo mateix (JERC), la Marta Pascal (JNC), el Josep Comajoan (presentador), el Josep Paré (JSC) i l'Arnau Martí (JEV).
El més significatiu del cas és que hi ha públic. Unes estudiants de Periodisme de la Universitat Autònoma que hi són en el marc d'un programa amb el nom d' "Aproximació als mitjans comarcals". Convalidable per crèdits de lliure elecció, durant una setmana recorren diferents indrets del país per conèixer la realitat dels mitjans de comunicació comarcals in situ. També, clar, El 9 nou i El 9 TV. Una proposta realment interessant. (hi ha més...)
Molta tinta i lletres han omplert pàgines escrites i virtuals sobre les eleccions viscudes a Galícia i País Basc el diumenge passat.
Totalment descol·locat i gens esperançat és com em sentia jo abans de les eleccions (tan per una comunitat com per l'altra). Però... més me'n sento ara. Descol·locat i emprenyat, si es pot dir així.
Així doncs, em desdeixo d'escriure valoracions (des de diumenge que hi dóno voltes) i miro el futur immediat, i em centro amb Euskadi. No gaire a prop de proclamar la independència d'Euskal Herria (tot i que s'hi ha de seguir pensant seriosament), el més imminent seria poder aturar el frau electoral viscut diumenge. El tema de l'esquerra independentista basca no el conec de prop, però pinta més complicat encara que als Països Catalans: esquerra independentista sí que n'hi ha al parlament basc, però no una d'aquestes. Així doncs, allunyats del pacte d'aquest sector, certament al Parlament no hi ha pogut ser tothom (i això, és un gran gran gran frau).
Per altra banda, tenim uns partits que no van ser còmplices de la llei que ha deixat Batasuna fora de les eleccions però que no sé si han fet prou per arreglar-ho (recordem que CiUsí que n'és de còmplice). Així doncs, tinc una proposta. (hi ha més...)
No em fa cap il·lusió que Madrid aculli caps Jocs Olímpics. És una qüestió sentimental, però també política. Els motius poden ser fàcilment desgranats, però són sobradament coneguts. Només cal repassar l'actitud que Espanya té vers l'esport català com per entendre que no em poden entusiasmar uns Jocs Olímpics a Madrid.
Ara bé, em sembla perfecte i legítim que ho vagin intentant. No em sembla tant bé els recursos que es destinen amb l'excusa d'anar preparant la candidatura. Gràcies a això, ja deuen haver rebut no-sé-pas-quantes ajudes del govern central i deu ser una xifra astronòmica. Per tant, tenim també motius econòmics. (hi ha més...)
El President del (per ara) país més influent del món, ha pres possessió aquesta tarda (hora d'aquí). Més de quatre milions de persones in situ, no tinc en aquests moments coneixement del número d'audiència a nivell mundial (seran xifres astronòmiques, segur!), jo ho he més o menys seguit a través del 3/24. Impressionant. La veritat és que la sensació de veure la bandera nord-americana no era tant distant com temps enrere (parlo de sensacions, en calent). Tot ha estat tant magnífic, emotiu, irreal.
Sóc dels que crec que hi haurà grans (molt grans) dificultats perquè el nou President mantingui aquesta il·lusió; les esperances que ha generat no són poques. El discurs, tot s'ha de dir, m'ha agradat bastant. I sumat pel què deien en una conversa de ràdio, no parlem avui dels problemes que l'esperen sinó impressionem-nos amb aquesta il·lusió, esperança i ganes de tirar endavant. Doncs va, que tingui sort!!
Oh! Aquests dies vivim com a espectadors del què podríem anomenar-ne (per exagerar-ho una mica) escàndols polítics. Joan Saura, d'ICV, és qüestionat per la seva participació a la manifestació pro-palestina (o anti-israeliana) i per tot el tema de la velocitat a l'àrea metropolitana. Montserrat Nebrera, del PP, té pollastre per unes declaracions que va fer sobre la ministra de Foment espanyola (bé, crec jo que aquesta és l'excusa...). Ignasi Guardans, de CiU, fa la rabieta perquè no ha estat escollit candidat de la seva formació a les eleccions del Parlament Europeu (cosa que, per altra banda, ja fa dies que podia pensar). Per últim, sembla que ho silencien més, però a can PSC també hi ha moviment, entre alcaldes i Generalitat, pel tema dels controls de velocitat metropolitans. (hi ha més...)
No vaig anar a l'acte que Esquerra feia ahir al Palau de la Música Catalana (no puc anar a tot arreu), però de seguida que vaig arribar a casa, vaig buscar-ne informació, declaracions, aportacions... bàsicament em vaig informar de com havia anat. I destaco no continguts, sinó la posada en escena: el lema i la foto final.
Primer, he de dir que és encertadíssim el lema "Estem construint un estat propi. Disculpeu les molèsties". Te'l mires i dius: ep! al tanto, que aquí potser passa alguna cosa. És proper, entenedor, suggerent. Si bé és cert que cal seguir-lo omplint de contingut i explicar què és el què fa Esquerra al govern, és una bona manera per donar un input important. No sé si està planejat, ho desconec, però jo n'ompliria les tanques publicitàries de cartells d'aquests. (hi ha més...)
De tot plegat em quedo amb la capacitat d'il·lusionar. Ja ho dèia abans d'ahir. Com més t'il·lusiones, però, més a prop estàs de desil·lusionar-te. Sóc de mena positiu i optimista, però jo no ho acabo de veure clar. És que EUA és un país molt...país, orgullós, potent. Serà capaç Obama de mantenir aquesta il·lusió que parlàvem i no decepcionar? Serà capaç de canviar realment la imatge d'EUA al món? Esperem que sí, i això voldrà dir que efectivament haurà estat capaç de portar a terme un canvi real al país (de moment) més influent del món i, per tant, a al món sencer. Crec que el President electe dels Estats Units, Barack Obama, ara té ganes de córrer. Té tantes fitxes damunt la taula, tantes expectatives creades, tantes il·lusions escampades... que no es veu on és el límit. (hi ha més...)
Gairebé tothom sap que d'aquí 24 hores hi ha eleccions presidencials (a més d'elegir algunes coses més) als Estats Units d'Amèrica.Algú un dia va dir que el President dels EUA potser l'hauríem de votar els habitants de tots els països del món; lema que fructifica sempre que des d'allà es prenen decisions que afecten a mig món, o més (conflictes bèl·lics generalment i per desgràcia).
En aquest cas, després d'una època que els EUA han anat de cap a caiguda en popularitat a la majoria d'indrets del món -la presidència de Bush fill ha estat en aquest sentit nefasta-, i encara que val la pena recordar que també hi ha racons que encara són els grans salvadors (a Europa, a la zona dels Balcans en tenim exemples), es decideix entre un candidat que de cara en fora dóna la sensació que ho ha de millorar tot, i un altre que ha de fer molt més del mateix del que hem tingut fins ara. (segueix...)
Entorn els conceptes que titulen aquest post va anar enfocada la TROBADA NACIONAL DE POLÍTIQUES DE JOVENTUT que es va celebrar a la Seu d'Urgell la setmana passada.
Tècnics de joventut i regidors de la mateixa temàtica estàvem convocats a participar-hi, i la crida no va fallar. Més de 500 vam prendre-hi part. Primer em torno a desfer en elogis a l'organització: encert en la temàtica, disseny de les activitats, tallers i debats (alguns, s'ha de dir, es necessitava una mica més de temps) i elogis també pel lloc escollit (quina enveja, quins equipaments que tenen a La Seu!). (segueix...)
Altero l'ordre de temes que volia exposar aquesta setmana per una cosa d'extrema actualitat i que acabo de sentir a les notícies de TV3.
Com potser ja sabeu, es va fer públic que el President del Parlament va fer posar uns accessoris al seu cotxàs, per poder treballar més bé. Al cotxe hi passa moltes hores. Ha de tenir cotxe oficial? Sí. Ha de ser còmode? També. Hi ha de poder treballar? Així aprofita el temps. S'ha de ser curós? També. (hi ha més...)
Estic escrivint, moments abans de viure la inauguració de la segona Oficina d'Emancipació Juvenil del Principat, i ho faig des de dins d'aquest mateix edifici. Després de la d'Amposta, avui es dóna el tret de sortida oficial a la d'aquí a La Seu d'Urgell.
Aquí hi sóc en motiu de la Trobada Nacional de Polítiques de Joventut, que des d'ahir i fins demà es celebra aquí a aquesta ciutat mateix. Explicaré amb més detalls quan tingui més temps, però la veritat és que estan essent unes jornades profitoses, per a polítics i tècnics que treballem en l'àmbit de les polítiques de joventut.
Des de la Secretaria de Joventut de la Generalitat, depenent del Departament d'Acció social i ciutadania, s'està fent una gran feina en l'àmbit que ens pertoca, i aquests dies aquí se n'està fent una demostració. Felicito a l'organització d'aquesta trobada, a la Secretaria per la feina feta, i a la gent de La Seu (en especial la Mireia) perquè s'ho treballen moltíssim. Per molts anys!
Ahir a La Central (Vic), l'Òmnium-Osona va organitzar una xerrada-col·loqui amb Alfons López Tena i Vicent Sanchis. Aviso, vaig sortir-ne igual que vaig entrar i, com va dir un assistent de luxe i posterior company de sopar: "demà tornarà a sortir el sol, tornarem a treballar, etc".
Va tenir dues hores de duració, i la veritat, encara hi podríem ser. Va estar bé escoltar-los, saber la seva opinió, contrastar impressions, veure que les diferències fins i tot hi són entre els dos contertulians... (segueix...)
Per fi la fi dels congressos ha arribat. Almenys al nostre àmbit territorial. I ho dic cansat. Primer, per qui no ho sàpiga, el congrés és el màxim òrgan de decisió d'Esquerra, a tots els nivells. Es celebra congrés a nivell local, comarcal, regional i nacional. Bàsicament s'hi escull la direcció que ha d'encapçalar el partit en els diferents àmbits els propers anys (en el cas local i comarcal, per dos anys; i el regional i nacional, quatre), i amb ella, la direcció política a seguir.
Ara ja hem passat totes aquestes estapes i, per tant, ja podem seguir treballant tranquils sense haver de pensar en aquestes coses. Està molt bé poder celebrar congressos, on tota la militància pot decidir, parlar, aportar, discutir, criticar. Això no passa a totes les organitzacions ni partits polítics. En aquest sentit, me n'orgulleixo de poder-ho fer. I de poder ser escoltat. (segueix...)
*La foto: un moment d'una votació d'avui. Extreta d'Osona.com
El Cercle d'Estudis Sobiranistes ha fet públic un estudi en què es diu que els independentistes al Principat de Catalunya podem ser el 55%. Hi ha almenys dades curioses que m'han cridat l'atenció (encara que potser són òbvies): com més llegeixes els diaris, més independentistes hi ha; i com més estudis, més independentistes.
És un estudi que si més no demostra que l'independentisme entre els catalans està creixent, per fi, en un volum prou important per afrontar en un temps no molt llunyà un referèndum d'autodeterminació.
Ahir al matí vaig ser a Muntanyola. És un poblet que al Lluçanès potser poc n'hem sentit parlar, però que el tenim ben a prop (i tan llunyà alhora); sabeu La Muntada? Sí, aquella casa que la nova carretera li passa a tocar, abans d'arribar a Olost (venint de Vic), al mig d'una curva, on hi ha també un trencant per anar cap a Sant Bartomeu i, per cert, on va néixer el meu pare... Vaja, que em sembla que allò és Muntanyola.
Doncs vaig ser al Ple d'aquesta població, el dimarts a les 11 del matí. Casualitats de la vida van permetre que pugués anar-hi per donar suport al Toni Bou i als seus companys de grup municipal. Vegeu notícia per saber què ha passat allí. Però en resum és que les eleccions municipals del 2007 van deixar una distribució molt igual en nombre de vots i regidors les candidatures que s'havien presentat: 3 regidors per a CiU, 3 per a ERC i 1 per al PSC. CiU i ERC només els separen 6 vots. Això va fer que es signés un pacte de govern, en què, entre altres coses, els primers dos anys seria alcalde el convergent, i els dos següents el republicà. (hi ha més...)
Aquest vespre a les 10 del vespre s'emet a El 9 TV la tertúlia-debat "La política i els joves". Els participants som els que es veuen (o s'intueixen, ja que sortim una mica mogudets) a la foto. D'esquerra a dreta: jo mateix (JERC), la Marta Pascal (JNC), el Josep Comajoan (presentador), el Josep Paré (JSC) i l'Arnau Martí (JEV).
Molta tinta i lletres han omplert pàgines escrites i virtuals sobre les eleccions viscudes a Galícia i País Basc el diumenge passat.
No em fa cap il·lusió que Madrid aculli caps Jocs Olímpics. És una qüestió sentimental, però també política. Els motius poden ser fàcilment desgranats, però són sobradament coneguts. Només cal repassar l'actitud que Espanya té vers l'esport català com per entendre que no em poden entusiasmar uns Jocs Olímpics a Madrid. 
Oh! Aquests dies vivim com a espectadors del què podríem anomenar-ne (per exagerar-ho una mica) escàndols polítics. 
No vaig anar a l'acte que Esquerra feia ahir al Palau de la Música Catalana (no puc anar a tot arreu), però de seguida que vaig arribar a casa, vaig buscar-ne informació, declaracions, aportacions... bàsicament em vaig informar de com havia anat. I destaco no continguts, sinó la posada en escena: el lema i la foto final.
De tot plegat em quedo amb la capacitat d'il·lusionar. Ja ho dèia abans d'ahir. Com més t'il·lusiones, però, més a prop estàs de desil·lusionar-te. Sóc de mena positiu i optimista, però jo no ho acabo de veure clar. És que EUA és un país molt...país, orgullós, potent. Serà capaç Obama de mantenir aquesta il·lusió que parlàvem i no decepcionar? Serà capaç de canviar realment la imatge d'EUA al món? Esperem que sí, i això voldrà dir que efectivament haurà estat capaç de portar a terme un canvi real al país (de moment) més influent del món i, per tant, a al món sencer. Crec que el President electe dels Estats Units, Barack Obama, ara té ganes de córrer. Té tantes fitxes damunt la taula, tantes expectatives creades, tantes il·lusions escampades... que no es veu on és el límit. (hi ha més...)
Gairebé tothom sap que d'aquí 24 hores hi ha eleccions presidencials (a més d'elegir algunes coses més) als Estats Units d'Amèrica. Algú un dia va dir que el President dels EUA potser l'hauríem de votar els habitants de tots els països del món; lema que fructifica sempre que des d'allà es prenen decisions que afecten a mig món, o més (conflictes bèl·lics generalment i per desgràcia). 
Altero l'ordre de temes que volia exposar aquesta setmana per una cosa d'extrema actualitat i que acabo de sentir a les notícies de TV3. 
Estic escrivint, moments abans de viure la inauguració de la segona Oficina d'Emancipació Juvenil del Principat, i ho faig des de dins d'aquest mateix edifici. Després de la d'Amposta, avui es dóna el tret de sortida oficial a la d'aquí a La Seu d'Urgell. 
Ahir a La Central (Vic), l'
Per fi la fi dels congressos ha arribat. Almenys al nostre àmbit territorial. I ho dic cansat. Primer, per qui no ho sàpiga, el congrés és el màxim òrgan de decisió d'Esquerra, a tots els nivells. Es celebra congrés a nivell local, comarcal, regional i nacional. Bàsicament s'hi escull la direcció que ha d'encapçalar el partit en els diferents àmbits els propers anys (en el cas local i comarcal, per dos anys; i el regional i nacional, quatre), i amb ella, la direcció política a seguir.
El 
Ahir al matí vaig ser a Muntanyola. És un poblet que al Lluçanès potser poc n'hem sentit parlar, però que el tenim ben a prop (i tan llunyà alhora); sabeu La Muntada? Sí, aquella casa que la nova carretera li passa a tocar, abans d'arribar a Olost (venint de Vic), al mig d'una curva, on hi ha també un trencant per anar cap a Sant Bartomeu i, per cert, on va néixer el meu pare... Vaja, que em sembla que allò és Muntanyola. 
