No es tracta de perdre una hora de classe en favor del castellà . Ni de resituar l'ensenyament a la Catalunya real. Es tracta d'una gran pèrdua de molts anys on s'havien aplicat les eines necessàries per a una immersió lingüística que ha estat bombardejada en la seva línia de flotació. I aquesta idea la recull molt bé, altre cop, Vicent Partal en el seu Mail obert. El decret estatal d'ensenyaments mínims ha posat en evidència al govern del pesident que ens ha de governar per gestionar l'Estatut i que, com era de preveure, no només no ha plantat cara a Madrid sinó que ha camuflat tota l'acció perquè quedés en bones maneres davant la gent... que encara es llepa el dit. [...]
Fins no fa gaire encara gaudia gravant cintes de casset amb cançons que mostraven un estat d'ànim d'un dia, d'una temporada o, senzillament, aquella cançó que no podia treure'm del cap. Fins i tot vaig arribar a gravar monogràfics, amb temes concrets d'allò que em rotllava pel cap en un moment concret (l'amor, la mort, el caràcter, un desig, les dificultats, les pors, els èxits, els contrastos, ...). El millor era escoltar les cintes passat el temps, llegint les dates de gravació d'aquells temes i reflexionant-hi. Venien al record aquells pensaments que ja havien desaparegut, augmentat o recordava com m'havia sentit durant una temporada. Debades una setmana, debades mesos. En funció del ritme que anava gravant. De fet, crec que m'ho vaig agafar com una mena de teràpia. Quan no tenia res per escriure com a diari i creava aquesta mena de "diari musical", amb allò que sentia durant un dia o una època i després em feia reflexionar com havia evolucionat. Això de les cintes de casset ja està una mica mort tot i que encara en guardo les més emblemàtiques perquè eren, com he dit, una altra manera d'expressar els meus sentiments. Una part del meu record, de la meva humil història. He usat d'altres temes per "desfogar-me": un diari personal, relats mai mostrats, fins que arribà el bloc. Si algun dia acabo d'organitzar aquest intent de bloc segurament faré una categoria similar penjant textos, lletres o cançons que porto a les espatlles. De moment, aprofito per fer una prova en un moment que tenia el bloc una mica aturat per diferents raons. He triat el tema "Bloquejats" de Sopa de Cabra perquè el títol juga amb l'estat del meu bloc, el d'una persona que m'estimo molt, el meu estat d'ànim actual davant reptes que tinc al davant i perquè inclou la paraula bloc, lloc on el publico. Aquí teniu una part del meu sentiment actual i que espero que no quedi en una sola prova. Matitzar algunes coses sobre la lletra de la cançó (Això és nou. En les cintes de casset només ho sabia jo!): 1. La importància de la frase: ...les paraules valen molt. Gràcies per ajudar-me a mantenir un diàleg mutu quan ha estat necessari. 2....tu rius... No és broma que estiguem vius. De fet, en aquest món actual tots anem una mica d'aquí cap allà sense rumb concret. O, com a mínim, amb massa coses al cap. Som vius però sovint semblem alienats de tot. 3....Esperarem fins que el bon temps arribarà... Tu mai no recuperaràs el temps d'abans però saps que faré el possible per conviure amb la nova situació. I saps que no sóc l'únic que ho vol perquè tu has donat molt i no et mereixes la situació actual.
El passat 10 de gener vaig escriure un apunt d'un exemple de demagògia i falses idees indocumentades (o mal documentades i amb mala llet) en contra de Catalunya gràcies a un PPS que vaig rebre per correu. Al no poder penjar l'arxiu, en vaig fer una explicació però, òbviament, en aquests casos és més difícil parlar de quelcom que no es pot veure. Vaig contactar amb l'Equip de Suport de MÉSVilaweb i em van informar que aquest tipus d'arxius no es podien adjuntar. Però en pocs dies, gràcies a Francesc Pascual i tot l'Equip de Supot em van fer saber que hi havien treballat i ja era possible adjuntar un arxiu .pps com qualsevol altre.
Avui he actualitzat l'apunt i l'adjunto per aquell que tingui curiositat d'allò que còrre sobre nosaltres. Realment, algunes diapositives de l'arxiu diuen molt més dels seus autors que qualsevol explicació.
Parlar d'allò que és i representa la cultura catalana pot ser molt complexe degut a que hem estat un país de pas (o potser, conquerit?) gairebé des del nostre naixement i, per tant, amb una cultura fruit d'una cultura plural. En aquest apunt no penso escriure del percentatge real del català en la societat, de què s'hauria d'entendre per literatura catalana, del valor de les sardanes ni de res similar. Ho faré de la cultura que exposem com a nostra i que, gràcies a una carta de Xavier Cruzado a el Periódico de Catalunya m'ha fet obrir els ulls a la realitat. Durant anys vaig treballar a Barcelona i sempre m'agradava, encara ara, passejar pel barri gòtic amb tot allò que té d'esplendor i també de pobresa. De la riquesa de la gent i les seves relacions com dels carrers estrets amb olor de pixum. I sempre amb Les Rambles com a eix vertebredor. Amb les seves botigues plenes de records relacionats majoritàriament amb Gaudí, la Barcelona olímpica o samarretes del Barça però també del Madrid, la selecció espanyola i qualsevol país que pugués ser reclam dels turistes. Tot és raó de màrqueting. El que no podia entendre era la venda de tota classe de productes aliens que tenien com estrelles els relacionats amb les sevillanes, toreros, i els grans barrets mexicans a tots colors. Sempre n'havia culpat als comerciants pel seu afany de lucre i posar a la venda qualsevol producte que cridés l'atenció als potencials clients. Pensava que nosaltres hi podiem fer poc per canviar aquests hàbits -jo no vaig pel carrer de torero ni amb barret mexicà-. Òbviament, els comerciants són lliures de vendre allò que vulguin i es problema seu que tingui sortida en el mercat. Per tant, si algú podia actuar era l'administració. La carta abans indicada i adjuntada com a document m'ha fet veure que si aquests hàbits no només no s'eliminen , sinó que poden pendre més força és gràcies al calendari repartit per l'Ajuntament de Barcelona on es prioritzen festes espanyoles per damunt de tradicions nostrades. El valor dels vots a canvi de la nostra cultura.
He rebut un d'aquells PPS que un sovint es troba en el correu amb acudits o cadenes per complir desitjos. Però aquest és veritablement sorprenent. És un exemple de demagògia barata on es critica la transferència de l'IVA a Catalunya segons el nou Estatut i en responsabilitza a Zapatero. I no parla de l'IRPF? I dels impostos especials? I justament en aquestes dates, on hem vist com en la trobada entre Montilla i Zapatero en La Moncloa no s'ha garantit un acord en finançament per aquesta legislatura. De fet,el pecident no ha pogut aconseguir del seu cap l'aplicació del nou finançament abans del 2009. Aquesta legislatura no era per a gestionar el nou Estatut? Però tornem al PPS, que, lamentablement, no puc (o no sé) adjuntar perquè es pugui entendre el meu apunt i es vegi el grau de vergonya dels seus autors. Un seguit de diapositives amb un missatge constant de l'aprofitament de Catalunya respecte la resta de l'estat i, de segones, una manera subliminal d'inculcar el constant boicot. [...]
He esperat uns dies per escriure aquest apunt. Perquè no volia plasmar les primeres sensacions que tenia en la prèvia de la prova mentre anava descobrint el nombre de participants, tones de material, periodistes, diners i tot allò que acompanya la prova. I també perquè volia esperar a que el ral·li (?) arribés a Àfrica, la vertadera protagonista. La víctima d'aquesta barreja d'aventura i competició. El cap de setmana començà a Lisboa una nova edició de la que molts diuen que és l'aventura més gran del món del motor: el Dakar. Però és molt més. [...]
No només ho diu la data del meu calendari. Avui és el darrer dia d'aquest seguit de festes i demà la majoria de la gent tornarà a la realitat quotidiana (excepte els que ja hi són). I això ja es nota en l'ambient. Ahir ja tenia constància d'aquest fi de festes amb un sopar que havíem preparat amb els amics. Com treballava, vam quedar al sortir per anar a prendre quelcom i garlar. Per cert, hi van sortir tot de temes excepte les festivitats. Aquest matí, trec els gossos després de despertar-me i al baixar l'escala em trobo el segon episodi de la sorpresa que ahir vaig descobrir en la porta de l'ascensor. Realment, les festes han acabat! O bé vivim en un món plegat d'hipocresia. Tots els desitjos de felicitat, glòria, salut, alegria i tot allò més que havia sentit aquests dies en l'escala es converteixen de cop en aquests dos cartells de missatges entre veïns que són incapaços de comunicar-se entre ells i usen la porta de l'ascensor enlloc de l'empatia i l'assertivitat. I crec que això només és un altre exemple de la manca de comunicació real que existeix actualment en la nostra societat.
Com que no sóc un fotògraf expert (de fet, no tinc ni càmera pròpia), deixo una mostra dels cartells en qüestió com arxius adjunts perquè es pugui entendre millor la doble sorpresa d'aquests dies. [Continua...]
Arxius:Cartell 1- Cartell aparegut com qualsevol regal el dia de reis|Cartell 2- Resposta ràpida i contundent
No s'han deixat passar ni els cent dies de gràcia del nou govern del pesident Montilla i sembla que ja tenim estratègies noves i les espasses a l'aire. Si més no, aquesta estratègia sembla més que viable de cara a les properes eleccions municipals i a mig termini per anar desgastant el govern de la Generalitat. Els amors i desamors entre PP i CiU semblen entrar en una nova fase on s'obliden les visites al notari i el reiterat missatge de diferències i de voler oblidar els anteriors pactes (sobretot per part dels convergents). La nova situació política ho obliga. En cas contrari, ambdós es veurien fora de la participació en la política catalana. Donat els darrers resultats electorals, amb un descens important de vots del PSC-PSOE que no li impediren continuar en el govern gràcies al traspàs de vots a ICV i la pèrdua minsa d'ERC, la lectura per a les municipals ha de ser diferent. Si amb el temps que resta els socialistes no aconsegueixen millorar la imatge i, al contrari, la percepció de la famosa gestió de govern social no és bona per part del ciutadà, es podrà atacar l'alcaldia de molts ajuntaments amb un combinat conservador. S'ha passat de la simple possibilitat i rumor per convertir-se en un missatge amb veu ferma: Piqué vol un apropament entre els dos partits. El polític popular insisteix en la seva crida als vells "col·legues" per no desaparèixer del mapa i per aprofitar el descontentament de la política del país per treure'n profit en les municipals. I no és una frase més en aquests dies força avorrits políticament. Ja s'ha passat a l'acció i s'ha fet de forma pública en un municipi com Mataró, on el PP ja s'ha ofert a CiUper a l'alcaldia i desbancar a un PSC-PSOE que hi governa des de la democràcia. Suposo que les primeres reaccions convergents només ho veuran com a una possibilitat, fins i tot remota, però l'empeny de Piqué, les ganes de Duran i l'afany de protagonisme del "perdedor"Mas fan que aquesta unió no sigui tan utòpica. Temps al temps.
Tot i que amb retard, transcric un article de Jaume Patuel sobre el Fi d'any publicat en El Tot Mataró i Maresme, dins del seu espai Apunts psicològics. La intensitat i coherència del contingut fan que aquesta reflexió sobre la fi de l'any no sigui llegible només durant les dates anteriors a aquesta data celebrada en la nostra societat sinó que també es pot aplicar diàriament per a mantenir el creixement personal d'un mateix. [...]
Ja hem deixat un altre any enrere, amb tot el que suposa. I com sempre, aquestes dates serveixen per veure que els anys semblen transcórrer com les fulles diàries del calendari. Sembla que fa quatre dies que recordo estar pendent de l'"efecte 200", l'entrada en vigor de l'euro, l'any de la intervenció quirúrgica que havia de suposar un canvi en la meva vida i el que ho va suposar realment. Els anys que he perdut gent estimada. Però també que n'he guanyat. I sovint, ara es pensa en deixar de fer coses i començar a fer-ne de noves i millors. Jo no sóc de plantejar-me gire canvis. Crec que si un es coneix a si mateix els canvis es poden realitzar en qualsevol moment. No cal esperar a l'inici d'un nou any. Al contrari; si s'està convençut, com més aviat millor. [...]
No només ho diu la data del meu calendari. Avui és el darrer dia d'aquest seguit de festes i demà la majoria de la gent tornarà a la 
