Batecs que no vaig sentir durant uns instants. El meu cos no reaccionava a una notícia que esperava amb delit. És molt de temps d'amistat. I, sobtadament, tot jo era un pur batec però incapaç d'exterioritzar tot allò que passava pel meu cap. Crec que, durant uns moments, jo també vaig estar per sobre de les cent pulsacions. Mica en mica ho vaig anar paint. S'ha de reconèixer que la manera de fer-ho saber em descol·locà però passades les hores, amb un matí gairebé d'estiu com el que fa avui, l'alegria encara em corre per dins i, després de guimbar per casa i sentir-me la sang corrent, necessito fer quelcom diferent per celebrar-ho (tot i que encara no sigui oficial). Perdoneu la frivolitat i ENHORABONA!
Pel que va fer Zapatero a Barcelona el dijous, s'hauria pogut quedar a la capital espanyola i donar una roda de premsa sobre els darrers tenes en infraestructures. De fet, va donar la raó a l'oposició conservadora que ha titllat la visita com a una oportunitat per a "sortir a la foto" pertinent i deixar paraueles, no fets (recordeu el lema dels PSC en les darreres eleccions?). De fet, el pesident és l'únic que ha defensat Zapatero i des del seu partit s'ha arribat a qüalificar la visita d'històrica. Zapatero digué que es vol que El Prat es converteixi en un dels principals aeroports de connexió d'Europa amb la finalització de la nova terminal T-Sud (ja ho és en l'actualitat) però no es mullà per dir que el de Barcelona seria un aeroport amb vols transoceànics, tal i com es demana des dels sectors econòmics catalans. [...]
Avui s'havia de celebrar una manifestació a la plaça Sant Jaume de Barcelona convocada per la Federació Catalana d'Associacions de Familiars de Malalts Mentals contra la desemparació dels malalts psíquics en la Llei de Dependència que entrà en vigor el passat u de gener. Finalment, cinc-centes persones s'hi han concentrat per celebrar els canvis anunciats pel govern on es modifiquen els barems per determinar el grau de dependència i que els disminuïts psíquics tinguin una millor atenció. [...]
Aquest és el lema que he pogut veure darrerament en adhesius enganxats a la ciutat. És la protesta de diferents col·lectius de Mataró en contra l'ordenança de civisme després de saber-se que el 2006 s'havien recaudat 35.000 eurosen multes degut a la llei municipal. I, sovint, aquestes multes desorbitades han estat conseqüència de moviments socials de la ciutat, com la problemàtica festa alternativa de Cap d'Any al Centre Okupa La Fibra i el seu desallotjament. Aquest fet tingué continuïtat amb la detenció de diverses persones d'aquest centre que van realitzar una cercavila com a paròdia de la política municipal. A part, també s'ha recaudat per diferents actes que integren l'ordenança. Des de portar el gos deslligat fins a la venda de droga. Un ha d'acceptar una ordenança que fou aprovada democràticament el 2005 però també ha de demanar que s'apliqui per a tothom igual. [...]
El vaig descobrir ahir mentre dinava. Escoltava de fons les notícies de TV3 quan, de sobte, quelcom que es sortia de l'habitual... Sí, perquè sovint ens queixem de les polítiques d'habitatge que (no) s'apliquen i que tots ens hem de mobilitzar per poder solucionar-ho. I alguns col·lectius ho han fet tot i l'esforç que ha comportat. Però aquest noi ha mostrat enginy i ha donat una lliçó de com es pot actuar amb participacions individuals per a un problema que ens afecta a tots. Mirant bé el vídeo sobta la tonada enganxosa, la lletra i la feina que li deuria suposar. I no crec que només es tracti d'un intent de protagonisme en la xarxa. Penjo el vídeo per solidaritzar-me amb ell i , sobretot, amb tots aquells que estan patint el problema de la vivenda en primera persona. Que ens sigui d'exemple per saber que hem de queixar-nos davant qualsevol impediment. I més quan es tracta d'un dret constituït com a norma.
Per diferents motius. I per sort, cap de complicat o que m'hagi perjudicat prou. Però avui ha estat un d'aquells dilluns en què la cançó de Bob Geldof m'ha rondat pel cap més d'una vegada durant tot el dia. Espero que només sigui perquè es tracta de dilluns...
Trobo el el número 67 d'Endavant digital, eina propagandística del PSC-PSOE un interessant article titulat El PP torna a la càrrega amb el seu pitjor estil, fruit de les declaracions de Montserrat Nebrera respecte la recusació de Pablo Pérez Tremps en el Tribunal Constitucional i la conseqüent -encara més- politització de la justícia espanyola.
S'hi pot llegir la reacció del pesident i de Miquel Iceta i es mostren com la força que guanyarà la batalla per a oferir el millor servei per a Catalunya i el seu autogovern. No cal que ens ensenyin com les gasta el PP. De fet, mai no han sortit d'aquest estil d'atac de l'Estatut i de tot allò que vingui de Catalunya. Però potser els hi cal fer una autoreflexió o recuperar la memòria perquè ells no han estat gaire lluny d'aquest estil. Bé sigui pels actes efectuats com pel continu consentiment i deixar fer. Allò que no té pèrdua és la frase que tanca el darrer paràgraf: "Els que estem a favor de l'Espanya plural no hem de desistir d'aquest combat ni arrugar-nos davant les contínues hostilitats. És el que farem.". 1. Evidentment, estan a favor de l'Espanya plural, però sempre d'Espanya. No deixen de ser un partit espanyolista com els seus amics del PP. 2. Quan parlen en primera persona del plural , a qui es refereixen? També inclouen els companys de Madrid? 3. No arrugar-se davant les hostilitats? Deuen voler dir contra els atacs del PP al govern estatal. Perquè si el text de l'Estatut té les mancances que té és gràcies a la retallada que es va fer a Madrid per part dels seus caps amb el seu consentiment. Quin va ser llavors el seu combat?
Si aquest és el resum de la seva manera de fer, només té un nom: hipocresia. A TOTS plegats els hi cal treballar i construir un projecte engrescador. Que deixin de tirar-se merda entre ells i penjar-se medalles.
El passat dimecres vaig llegir l'article de l'Oleguer Presas,La bona fe, publicat conjuntament a Vilaweb, el diari basc Berria i el setmanari Directa. Pensava escriure'n un apunt donat que parla de l'estat de dret i el creia oportú per les darreres notícies de politització de la (in)justícia espanyola. Ho vaig deixar per raó de temps i ara ja s'ha produït un gran repercussió. [...]
En el meu apunt anterior vaig voler expressar el sentiment que portava a dins i que, com creia, ha continuat fins l'acabament de la setmana. Avui, aquest sentiment es veu més reforçat perquè està acompanyat d'optimisme. La Júlia va perdre la seva àvia paternal el passat divendres. De fet, el seu naixement arribà amb gairebé vint-i-quatre hores de diferència de la mort del seu avi. Per en Carlos, el seu pare, va ser un cop dur viure en tan poc temps la tristesa de la pèrdua del seu pare juntament amb l'arribada al món de la seva segona filla (i la suposada i contradictòria alegria). Quan recordem aquelles dates sempre acabem amb la conclusió que va ser un exemple de que les persones venim i marxem però la vida sempre continua, fins que ens carreguem definitivament el planeta. [...]
Avui -en realitat, ahir dia dos- m'he sentit molt a gust. Ha estat un d'aquells dies on un creu que tot l'hi surt rodó. Qualsevol cosa, per minça que sigui, era important i positiva. I aquestes "autocarícies" que rebem són importants en una societat com la nostra, on s'ha d'estar alerta per a mantenir l'autoestima al seu nivell apropiat. Des de bon matí, tot m'ha sortit de cara o, com a mínim, així ho he vist. A més, aquest estat d'ànim ja em venia d'abans i sembla que continuarà. Això m'ha degut fer autoresaltar més coses d'avui i veure el dia com una gran cloenda de la setmana. Fa una estona, he arribat de la feina (on també m'he sentit bé), he fet un moix i m'he vist obligat a expressar aquest estat d'ànim que porto a dins. Evidentment no penso despertar ningú a aquestes hores per explicar que avui ha estat un bon dia. A més, cal recordar per poc que sigui aquests moments pels dies grisos que també arriben. Per tant, he cregut que la millor manera era deixar-ne constància a la xarxa (sempre podré tornar a aquest apunt!) mitjançant un text o una cançó. Però encara no havia acabat de pensar-ho que en la meva ment ja sonava una tonada. Per això he decidit penjar aquest vídeo amb aquest ritme i aquestes imatges tan engrescadores. Perquè com diu la lletra, ningú no m'ho ha demanat, ningú no ho ha decidit... però per a mi ha estat un bon dia.
Batecs que no vaig sentir durant uns instants. El meu cos no reaccionava a una notícia que esperava amb delit. És molt de temps d'amistat. I, sobtadament, tot jo era un pur batec però incapaç d'exterioritzar tot allò que passava pel meu cap.
Pel que va fer 
Aquest és el lema que he pogut veure darrerament en adhesius enganxats a la ciutat. És la protesta de diferents col·lectius de Mataró en contra l'
En el meu apunt anterior vaig voler expressar el sentiment que portava a dins i que, com creia, ha continuat fins l'acabament de la setmana. Avui, aquest sentiment es veu més reforçat perquè està acompanyat d'optimisme.
