Aquesta setmana el Unicef F.C.B. Barcelona ha obert un canal en el portal de vídeos youtube com a part de la seva expansió multimèdia, juntament amb la remodelació de la seva web i la possibilitat de veure BarçaTV per internet. Aquesta acció es mostra des del club com una aposta per les noves tecnologies -sobretot pel potencial que ofereixen- i l'afany de difondre arreu del món allò que succeeix al club. Però el producte deixa molt que desitjar. [...]
M'agrada quan plou. Sobretot quan ho fa d'aquesta manera minça però constant d'aquests darrers dies. Benvinguda per la Mare Terra però gens perjudicial per a l'innocent ésser humà. M'agrada escoltar les gotes picant sobre el sostre del meu racó preferit. Llegint o observant a resguard de l'aigua però gaudint del seu so relaxant. Com en una peixera, em sento un rei amb tot sota control.
CAIC, a
poc a poc me'n vaig, la física em captiva i la gravetat m'inclina als teus
peus, caic, al mateix temps desfaig, els nusos que regiren aquest fràgil
equilibri, meu, res no dura gaire, moble sóc d'enlloc, d'aquest país d'aire,
mai tornaré a viure mai amb el pes que arrossega la mentida, la rutina, el
trist engany, sense final jo caic, el món s'encén, s'estimba contra els vidres
dels meus dies, caic, m'enfonso dins l'aigua, la corrent em porta prop del meu
país d'aire, ningú ens duu un instant, dibuixa el meu salt, travessa els espais
en blanc, arribes te'n vas, la vida es desfà, invisible en el mar dels anys,
canto sense xarxa, salto i sempre caic, res no dura gaire, moble sóc d'enlloc
del vell país d'aire, l'impuls d'un instant, dibuixa el meu salt, travessa els
espais en blanc, arribes te'n vas, la vida es desfà, invisible en el mar dels
anys, l'impuls d'un instant, dibuixo el meu cant, travesso els espais en blanc,
la vida es desfà, arribes te'n vas invisible en el mar dels anys.
He rebut publicitat del F.C. Barcelona on s'informa d'una campanya, "La recta final", en la qual es vol promocionar l'assistència de públic al Camp Nou i al Palau pel que resta de temporada oferint un vint per cent de descompte en la compra d'entrades als socis i acompanyants en el darrer tram de la competició dels seus dos equips professionals de futbol i bàsquet. Juntament amb aquesta informació hi ha un díptic d'una coneguda web d'apostes esportives, i més per l'aficionat culé. Tot plegat, és una incitació al joc de les apostes mitjançant el Barça. [...]
L'article d'avui d'en Vicent Partal, Què volen dir quan diuen realisme?, és una magnífica anàlisi i explicació de moltes coses que succeeixen en la política general i en la política catalana actual en concret. Sintetitza molt bé aquella sensació que ens queda quan es demana qualsevol dret i se'ns respon que siguem realistes amb la societat i la situació en què ens trobem. Quan se'ns diu que siguem realistes no deixa de significar que hem de continuar essent submisos, acceptar que som espanyols, que no podem assumir qüotes més altes i seguir les polítiques que ens venen dictades. Aquest discurs s'ha usat moltes vegades per part dels polítics i, sobretot, pels mitjans de comunicació, inculcant mica en mica el realisme que els hi convé.
Del text d'en Partal, em quedo amb la frase de conclusió i l'exemple per explicar-ho. Real; com la mateixa vida:
És en aquest marc que no s'hi val, a vendre el
presumpte 'realisme' com una virtut. En aquest sentit a Itàlia fa uns
quants anys va causar un gran impacte una resposta de l'aspre i inquietant
Giulio Andreotti a un periodista massa persistent: 'Mireu: quan un polític proclama que cal més
realisme allò que en realitat diu als seus electors és que ja poden oblidar tot
quant els ha dit fins aleshores amb la finalitat primordial d'arribar on és'.
Llegeixo la notícia de l'aparició d'una nova pàgina dedicada a tota mena de crítica literària. Llibròfas és la unió de diferents blocaires interessats en la literatura i omplirà un espai en la catosfera.
Els usuaris guanyem una pàgina de referència que dóna més pluralitat, informació, diàleg i comentaris sobre qualsevol tipus de literatura i podrem gaudir alhora dels blocaires de sempre com (en el meu cas, i perdoneu als que m'oblido) El Llibreter, Tinta Xinesa o El violinista celest.
Enhorabona per la iniciativa i sort en el vostre projecte.
En aquestes dates es compleixen quatre anys de lainvasió d'Iraq i observem com la destrucció del país continua sense l'oposició de les organitzacions polítiques mundials. La plataforma Aturem la Guerra, que lluita des de fa temps per la pau i el desarmament, ha convocat milers de persones en unamanifestació a Barcelonaseguint les protestes efectuades a diverses ciutats dels EUAEUA i Europacontra la presència de tropes a Iraq i Afganistan. La famosa foto dels tres amics Bush, Blair i Ansar en la trobada de les Açores per autoritzar la invasió del poble iraquià potser ha fet variar la percepció i la popularitat dels seus (lamentables) protagonistes -en el cas de l'espanyol, aquest ja no és president- però els exèrcits que van arribar amb pretextos falsos per a una guerra il·legitima continuen desmembrant la societat i deixant el país pitjor que abans de la seva arribada. És per això que qualsevol acció, des d'un comentari fins a la possible presència a una manifestació, per protestar contra aquesta matança d'indefensos és oportuna per demostrar que la societat civil vol aturar aquest conflicte bèl·lic (i qualsevol altre!) perquè no esdevingui més cruel ni s'estengui en aquella fràgil i inestable zona (cal recordar els casos d'Afganistan i Iran). Aquest vol ser el meu petit gra de sorra en aquest "lamentable aniversari". Fa quatre anys vam sortir majoritàriament al carrer i no se'ns va fer cas. Protestant tots plegats serà més fàcil que arribi una possibilitat per a la pau.
Imaculada Echevarría, de 51 anys i amb una distròfia muscular progressiva que l'ha deixat tetraplègica, havia demanat morir i el Comité Ètic de la Junta d'Andalusia i el Consell Consultiu Andalús han donat un pas important en l'àmbit social admetent la seva petició perquè se l'hi retirés el respirador que la manté en vida des de fa deu llargs anys.
Echevarríaha estat traslladada de l'Hospital San Rafael de Granada, on ha passat aquests darrers deu anys i que depèn d'una ordre religiosa, San Juan de Dios, a un centre del Sistema Andalús de Salut, el San Juan de Dios.
El centre depenent de l'església, ai sempre l'església!, ha hagut d'acceptar la interrupció del tractament respectant el principi d'autonomia del pacient i les seves voluntats prèvies. Però no han permès que l'acció s'efectuï en el seu centre. [...]
Un altre any ha arribat el Dia de la Dona treballadora. Treballadora? Ens trobem en el s.XXI i encara s'ha de reivindicar un dia per a la dona? N'hauríem de gaudir tres-cents seixanta-cinc dies a l'any! La Dona és qui ens dona la vida, creix i ha de lluitar per fer-se un lloc a si mateixa i, encara, és qui porta el pes quan forma una nova família. És la companya de viatge necessària. I, moltes vegades, és qui dona l'últim adéu després de la cura i el patiment. Tothom és com és i cadascú és un món però donem gràcies a les dones per tot allò que ens donen. A totes. A les mares, germanes, cosines, nebodes, companyes, veïnes, parelles,... Mai no acabaria la llista ni sabria com mostrar la meva admiració cap a la dona. Deixo un homenatge (modest però gran al mateix temps) en forma de petit himne.
P.D.: M'he pres la llibertat de de fer-ne la traducció personal, que deixo més avall.
Dona. Em costa
expressar
les meves emocions sorgides
de la meva reflexió.
Després de tot,estic en deute amb
tu per sempre.
I, Dona, intentaré
expressar els meus sentiments interiors i l’agraïment per mostrar-me el
significat de l’èxit.
Dona, sé que comprens
al petit nen dins de
l’home.
Si us plau recorda que
la meva vida està en les teves mans.
I, Dona, aguanta’m prop
del teu cor.
Malgrat la distància,
no ens mantinguem separats.
Després de tot, està
escrit en les estrelles.
Dona, deixa’m explicar
que mai no vaig pensar causar-te pena ni dolor.
Per tant, deixa’m
dir-te una i altra vegada i una altra
The Police torna de gira i passarà per Barcelona. A vegades havia volgut néixer abans per gaudir d'una altra generació musical. I la força d'aquest trio n'és una de les causes. Per a mi, van reinventar el pop en la seva intensa i curta etapa de ja fa més de vint anys. Amb una formació de bateria, baix i guitarra van aconseguir unes melodies i una barreja de ritmes que van saber fer propis i que exprimien en directe com pocs. És un grup recordat pels seus grans èxits comercials però cap dels seus treballs té desperdici. Benvingut sigui el retrobament!
