“Les absències són ferides que mai no acaben de cicatritzar. De tant en tant, s’obrin i supuren un líquid espès amarg com l’asséver que em crema la pell i em produïx un dolor intens i profund.” (Manel Alonso, “Fusta de carrasca“, Edicions del Bullent, 2022). Fa uns anys que vaig compartir-vos ací un apunt (“De
“Que vinguen les paraules / i amb elles, / sobre la trama, / teixiré un poema.” (Francesc Aledon, ”Amalgama”, L’Eixam edicions, 2016). Que em vinguen les paraules que calen per a ressenyar com es mereix el mestre Francesc Aledon (1947-2017), el qual he conegut pòstumament mitjançant els seus poemes, gràcies a un altre mestre apassionat,
En aquest apunt completaré els resums i la tria de frases per capítol de l’assaig “La voluntat de canviar. Homes, masculinitat i amor”, de la professora i activista feminista bell hooks (1952-2021), traduït per Marta Pera per a la 3ª edició de l’editorial Tigre de Paper (2022), que considere d’un gran interès i espere us
En aquest apunt continuaré amb el resum i la tria de frases per capítol de l’assaig “La voluntat de canviar. Homes, masculinitat i amor”, de la professora i activista feminista bell hooks (1952-2021), traduït per Marta Pera per a la 3ª edició de l’editorial Tigre de Paper (2022), que considere d’un gran interès i espere
En aquest apunt continuaré amb el resum i la tria de frases per capítol de l’assaig “La voluntat de canviar. Homes, masculinitat i amor”, de la professora i activista feminista bell hooks (1952-2021), traduït per Marta Pera per a la 3ª edició de l’editorial Tigre de Paper (2022), que considere d’un gran interès i espere
La Gloria Jean Watkins (1952-2021), que va triar bell hooks —així, en minúscules— com a nom literari en memòria de la seua besàvia, ha publicat més de quaranta llibres i nombrosos articles acadèmics, ha aparegut a documentals i ha participat en conferències públiques. Als seus assaigs, acostuma a abordar temàtiques com la raça, la classe i
“Es posa una màscara i la seua cara acaba per emmotllar-s’hi. […] Quan l’home blanc esdevé un tirà, el que hi destrueix és la seua pròpia llibertat”. (“Shooting an Elephant”, George Orwell, 1948). Molt encertadament hom ha dit que les cures i els afectes, és a dir, el suport mutu i l’amor, en llibertat, són
Amics virtuals, ací us deixe una postal de Cap d’Any, que he compost inspirat en uns altres amics de paper i en els companys vegetals que també ens donen vida. Bon any 2023, des del Camp de Túria! Salut i república! (La imatge del llibre-postal la vaig agafar de la foto a contrallum d’un dels
Tot i ser conscient de l’escassa representativitat de les dades meteorològiques d’un racó tan petit, com les que registra el meu observatori d’aficionat, pense que paga la pena parar-hi atenció de tant en tant, ni que siga estacionalment, amb mires a l’evolució climàtica local; acompanyant-ho amb altres dades d’abast més global, normalment servides per organismes
Com a lector atent de les obres de Raquel Ricart, trobe en aquesta darrera novel·la seua un fil conductor amb LES RATLLES DE LA VIDA, la joia que ens va regalar, merescudament premiada a l’Andròmina del 2010, i també amb la posterior EL TEMPS DE CADA COSA, premi El lector de l’Odissea 2014: un estil
“Malgrat que feia quasi dos anys que jo era a Hivern, encara era molt lluny de ser capaç de veure els habitants del planeta com ells es veien a si mateixos. Ho intentava, però els meus esforços acabaven sempre en una visió cohibida dels gethenians, primer com a homes i, després, com a dones, encabint-los
“Jo no vull sinó contar coses que mai no he dit, descolgar els meus secrets i airejar-los perquè perden el resclum, garbellar malentesos, espolsar-me la ràbia.” (“El dit de Déu”, Raquel Ricart, Proa, 2022, p. 16). “La vida encesa seria la vida lliurement dedicada a una activitat escollida, desinteressada, en termes de benefici i prestigi
“Ell odiava o temia l’estiu. O potser totes dues coses alhora. […] Ara només comptava que una vegada més havia arribat l’estiu somnolent, feixuc i també el treball a sou miserable, els llargs exilis de llangardaix dins l’ànima de les vesprades infinites.” (“L’estiu dels brivalls”, Francesc Viadel, Vincle, 2022, p. 10-13). Al bell mig de
“El poble sols podrà fer causa comuna si s’agrupa en grans famílies o petites comunitats locals, autogovernades fàcilment, associat en la feina, el coneixement i la justícia, i vinculat amb altres grups de la mateixa nació i d’altres nacions mitjançant el vaixell i el telègraf, desenvolupant-se en totes les seues capacitats, com a pensador i
Al remat, a setembre hem pogut desempallegar-nos de la calor abrusadora d’aquest estiu passat, però no ha estat gens ràpid ni senzill. Al meu observatori, no fou fins dimarts 20, a tocar de l’equinocci, que les mínimes baixaren dels 20º C, és a dir, les nits deixaren de ser tropicals. En aquest context, el setè