Observar, llegir, escriure

Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.

21 d'octubre de 2019
0 comentaris

En temps de maror escoltem els poetes: “I així vam fer-nos a la mar, deixant l’aclaparadora confraria dels cavernícoles” de Lluís Alpera.

Darrerament he llegit “Ulisses i la Mar dels Sargassos” (Onada Edicions, 2017), tot recordant el seu autor, en Lluís Alpera, que fou professor de filologia catalana de la Universitat d’Alacant, crític literari i poeta premiat, que ens va deixar en desembre farà un any.

Aquest volum recull la seua obra completa des del 1963 fins al 2017 i recorre cronològicament tots els seus llibres de poemes i clou amb sis d’esparsos de nou encuny. Entre el classicisme i el barroquisme, entre el realisme i el sensualisme, sempre amerat de romanticisme, Lluís Alpera hi mostra una preocupació temàtica que torna cíclicament a dos vessants principals: el cívic i l’intimista. La seua poesia expressa un sentit de la vida hedonista, carnal, adreçat al gaudi de la bellesa, el menjar, el sexe…, que no oblida la inquietud i la responsabilitat cíviques, amb el seu radical anhel de llibertat; que centra en el sotmetiment secular de la llengua i cultura del valencians al jou castellà/ espanyol, brutalment imposat durant el franquisme, i que ens els darrers anys mostra una preocupació pel que els està passant als catalunyesos i que ens afecta a tots els països catalans: la pèrdua progressiva de llibertats.

En el vessant cívic hi domina la desil·lusió típica dels valencians conscienciats, la cultura catalana dels quals és menyspreada i atacada injustament tot sovint. Hi trobem mots i conceptes com desencís valencià, patiment malaltís, desconsol permanent, sequera que porta el ponent, cursa de discapacitats, basarda de no arribar a cap port, teranyines espesses, penya-segats de soledat, planys de llibertat, cigales al·lucinades enmig d’incendis, amb algun embriac indulgent; jugar-se el fràgil futur, oferir la mà a qui ens nega la identitat, bescanviar les fonts de poble pels jardins tancats, enyorar el foc col·lectiu de la llar, picar-nos l’ullet l’Ítaca maliciosament seductora…

L’entrevista que li va fer na Pepa Úbeda, escriptora i artista plàstica, a l’Estrictament Confidencial, emès el 30/07/2018 a Ràdio Klara, ens ajuda a entendre una mica millor la seua obra. El títol triat ha estat un exercici literari que cercava donar-li nom, facilitar el record d’un producte tan anodí com seria allò d’“Obra poètica completa”. El títol parla d’Ulisses, del mite d’Ulisses, de la recerca d’Ítaca, del viatge permanent. Kavafis deia que en el viatge ja era el plaer de viure; però en la visió de Lluís Alpera cal una recerca de quelcom més enllà, de trobar la veritat, els resultats dels viatge. Diu que hauríem de trobar –o retrobar– Ítaca a l’interior o l’exterior de la nostra pell. El títol parla també de la Mar dels sargassos, una mena de sogalls, unes algues filamentoses que es troben a l’Atlàntic en un indret on conflueixen corrents submarines càlides i fredes; una mar que és com un símil de la vida. Els sargassos representen com estem d’enredats cada vegada més i no sabem quin serà l’esdevenidor; perquè és difícil preveure quin serà el futur de les properes generacions. I jo que pense que el nostre vaixell està enredat en la mar dels bordegassos, dels ensinistrats i dels esporuguits, que no ens el deixen o el deixem avançar.

En la composició de les metàfores, les imatges amb què hom tracta de sintetitzar l’elaboració poètica, l’autor no empra la mètrica i la rima clàssiques, sinó que cerca el seu propi ritme. És aquest, la musicalitat, el que fa líric el text. Parla de preferències i potser d’influències dels poetes romàntics i simbolistes francesos (Baudelaire, Verlaine…), dels clàssics valencians (Ausiàs March, Roís de Corella, Jaume Roig), dels catalans (Maragall, Riba, Espriu, Rosselló-Pòrcel, Màrius Torres, Estellés), Rilke, Antonio Machado, Lorca, Kavafis…  Avui dia no podem parlar de separació estricta entre vers i prosa; de fet, a l’obra tenim un exemple de poema en prosa, que clou i dóna títol al llibre. Vegem-ne un fragment i abans un poema del recull “Dades de la Història Civil d’un Valencià” (1967):

1960

M’haveu demanat uns versos
que ens parlen en llenguatge d’anar per casa
com segueix el curs de la malaltia
d’aquesta clivellada terra.
I aleshores em feu pensar en l’escorrim
d’aquells dies negres de quan érem infants
i cantàvem al pati del col·legi
–amb molta il·lusió de catecúmens—
unes glòries foranes i imaginàries.
L’àngel de la traïció guaitava ja
l’instant de trucar a tanta porta
d’esdevinguda joventut desemparada.
Ara el tenim, aquest àngel, pujat
a les barbes de la premsa
i ens fa ganyotes per seguir el joc
del fava, munta i calla.
Però ja un bac ens va migpartir el semblant
i la donzella de la sang va vessar-se
dins la llengua, cap a l’esquerra.
I així vam fer-nos a la mar deixant,
com a espectadors del port segur,
l’aclaparadora confraria dels cavernícoles
amb els seus prudentíssims –i punyetíssims—
dictats tòpics de sempre.

La Mar dels Sargassos

Lligat a la mort, t’arrosseguen els sargassos d’una manera lenta i inflexible. No goses oposar-t’hi. Et deixes dur, com un riu, com un corrent benèvol que coneix perfectament la seua cursa i els seus ports. […]
[…]
Deixa’t de talismans i sortilegis al llarg del camí, car els sargassos de la mar ja s’encarreguen de lligar-te a nous paranys i insospitades vicissituds. Abans d’arribar, tanca els ulls i espavila’t amb la darrera flaire que t’arribe. Puja ja al vaixell i aprèn el nou nom de les coses. Sigues discret, atent i complidor, com deia la mare. Així, fruiràs millor el tast dels sentits.
[…]
Com t’emboliquen els Sargassos! Quan creus que t’hi trobes fora, vénen corrents submarins que t’arrosseguen cap a la profunditat. Deixa’t de lamentar-te i nada sempre a contracorrent.

Potser així arribaràs a alguna illa que et satisfarà més per l’esforç i pel teu coratge que no pas per les bondats de la nova terra. Voldràs associar-la amb la idealitzada Ítaca, però la trobaràs més plena de pedres i pols, sense cap palau ni princesa que t’afalague, en teixir el destí al palmell de la mà. […]
[…]
Tanmateix, no sóc cap heroi ni Ulisses per trobar l’illa del retorn i de la venjança i poder així clavar les fletxes enmig dels cors i els ulls dels malignes. Amb tot, no sé si puc oblidar les males passades de l’enemic. […] I encara no deixen d’escridassar l’imperi celestial, amb massa segles de domini i de vergonya.

Em submergiré dins els Sargassos i em refaré de la meua afonia i clam enmig del desert de la ignorància i del domini. Vull ser jo mateix enmig de vosaltres que lluiteu al meu costat per ser de nou lliures, amb seny i marca pròpia. Em teniu, desorientat, “des-nortat”, si és que el nord és sempre el camí a seguir, com ens alenava el mestre Espriu.
[…]
[…] Em demane si no podria veure un trosset de terra lliure abans d’esvanir-me d’aquest món. El cas és que passa tot el contrari: els poders fàctics, centralistes, claven la tenda enmig de les teues aspiracions i les llibertats mínimes van reculant com els negres carrancs de roca, que mosseguen d’una manera ferotge i visceral. […] Aquella nit t’adonares que la lírica servia per a alguna cosa important…

Moltes gràcies, Lluís. DEP.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.