Observar, llegir, escriure

Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.

14 de juny de 2019
0 comentaris

Ens mantindrem tossudament i pacíficament alçats per defensar la nostra dignitat.

Deia, al voltant del “judici de la vergonya” i als qui s’empassen la dosi diària de verí mediàtic sense fer servir gaire l’esperit crític, que els mitjans d’incomunicació i propaganda (que són pràcticament tots tret de rares i lloables excepcions, i que estan manipulant les notícies al servei dels qui usurpen el nostre poder, seguint les ordres dels seus amos capitalistes i de les autoritats estatals), en el cas dels presos polítics catalans injustament empresonats i jutjats, estan imposant-nos un relat completament fals, que no s’aguanta si hi pensem una mica amb el cap clar: volen que pensem que els qui exerceixen la democràcia i demanen diàleg pacíficament, en segons quines qüestions “divines” i immutables, són uns delinqüents; perquè, segons sembla, no tot es pot parlar i decidir, com si fossem nens petits a qui ens han de marcar el camí. Encara més, vista aquesta imposada i desvergonyida falsedat, pròpia d’un règim autoritari, que no s’adiu gens amb la democràcia en què els mentiders proclamen que vivim, l’assumpte seria tan greu que, si la defensassen com cal, aquests acusadors a sou de l’Estat haurien de ser els acusats per una clara prevaricació, en atemptar contra els drets humans més bàsics. Un judici-estafa que ha pogut veure tothom qui ha tingut la gola d’empassar-se aquell ambient sinistre i el seu “menú fastigós”, digne de l’espanya reaccionària més impenitent. Però, el més escandalós de tot plegat és el silenci còmplice de la suposada esquerra espanyola en tot el procés contra el poble català del Principat que vol decidir lliurement el seu futur, exercint el dret universal d’autodeterminació dels pobles, que aquells diuen defensar en abstracte, però, pel que sembla, no en aquest cas. On són els defensors de l’espanya que encara serva alguna dignitat: la que representa els milers de morts assassinats pels feixistes, encara soterrats a les cunetes? On són els demòcrates europeus? Per què se n’amaguen?

La deshonra del sistema judicial espanyol hereu del franquisme, que s’ha avingut a representar aquesta farsa dubtosament legalista però antidemocràtica, fa refulgir encara més el valor, la honestedat i la dignitat dels injustament condemnats, reflectides en els discursos de cloenda dels acusadors i dels acusats. Amb aquesta actitud venjativa, repressora i menyspreadora dels primers, l’Estat espanyol escenifica l’allunyament de les altres nacions i cultures que no combreguen amb els seus postulats tancats i imperialistes, la qual contrasta amb l’actitud coratjosa i dialogant dels segons, conscients de la seua raó democràtica, de la seua innocència ja proclamada en altres instàncies europees per casos semblants. Ambdós i per raons contràries ens empenyen encara més a mantenir-nos fermament alçats per defensar la nostra llibertat, dignitat i cultura injustament anorreades, que com a persones i com a poble mereixem. Tossudament alçats, però escoltant i dialogant entre nosaltres i amb els qui no pensen com nosaltres; pacíficament oposant-nos a la seua violència, símptoma de la seua feblesa moral. Tant de bo aquests dignes representants polítics injustament condemnats puguen eixir de la presó ben aviat! Llibertat per als presos polítics! Ni déu ni rei ni amo!

Tossudament alçats” (Lluís Llach, 2006):

Som aquí, tossudament alçats,
proclamant el nom, el temps i el lloc
que ens dol i ens pertany,
si vols amb els punys oberts,
si cal amb els punys tancats,
per mor que el somni que tenim junts
es faci possible.

De bell nou i deslliurats d’enyors
gent d’allà i d’aquí ens donem el dret
a escriure el futur,
pensant que aquest vell país
potser encara és el camí
que ens faci anar més lluny
i ens acosti fins l’art de viure.

Una llum, una llum,
una llum ens crema el sulls.
El desig d’un nou món
des de les nostres arrels.
Una llum, una llum,
una llum ens crema el sulls.
Som aquí fermament
per conviure l’univers, l’univers.

Coneixem
les pedres al camí,
no és només un somni,
també és mesura de la llibertat,
l’anhel que neix en cadascú,
l’afany que ens acosta al futur,
que es fa de tots si ens donem la mà
per fer un món possible.

Novament,
i deslliurats d’enyors,
som aquí
tossudament alçats.
Som aquí.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.