Observar, llegir, escriure

La tradició democràtica de molts països de la Unió Europea no té res a veure amb la democràcia de baix nivell que ens ha portat el règim monàrquic del 78 espanyol; baixa qualitat democràtica que s’ajunta a les dades que situen l’Estat espanyol a la cua de la UE pel seu major percentatge d’abandonament escolar i de contractes escombraria, reflex d’una baixa qualitat cultural i laboral, respectivament, que hauria de fer enrojolar els patrioters de la “rojigualda”. A més, l’afer dels exiliats polítics catalans a la UE i el resultat favorable dels judicis a què foren sotmesos en diferents països europeus, a petició de la justícia espanyola (en comparança amb el “judici de la vergonya”, que s’esdevé al Tribunal Suprem espanyol contra els presos polítics catalans), ens informa que, malgrat els mals que ens està portant la UE de les retallades, no hem de menystenir el paper d’Europa com a esperança d’un futur lliure de debò per a les persones i els pobles, i, doncs, entenc que fora important la nostra participació a les properes eleccions al parlament europeu; per una banda, per evitar el previsible ascens de l’extrema dreta antieuropea i, per altra, per votar per les opcions que més s’acosten a aquests objectius, que són les més progressistes o d’esquerra.

La tradicionalment elevada abstenció a les eleccions europees demostra el magre interès que la seua població té en el projecte unitari europeu. A l’Estat espanyol hi ha una manca (intencionada?) de formació en una identitat comuna europea, en uns valors compartits. Un dèficit europeista que naix des de l’adhesió de l’Estat espanyol sense referèndum en 1986, a la qual cosa s’afegeix l’antieuropeisme creixent de la darrera dècada, provocat per les mesures de reducció del dèficit i les despeses públiques, imposades des de Brussel·les per la Troica (Comissió Europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional), a fi de combatre la crisi creada pels bancs; crisi-estafa que les autoritats europees conservadores, al servei d’aquestes oligarquies economicofinanceres, amb una visió mercantilista i neoliberal, han fet recaure a les esquenes de les classes assalariades. D’aquesta manera, directament amb els nostres diners o indirectament amb la reducció de serveis públics, han aconseguit reflotar el bancs malmesos per la cobdícia inversora (i de retop privatitzar part d’aquests serveis minoritzats; furtant-los al poble per donar-los a les empreses multinacionals amigues). Amb aquestes mesures austeritàries han estat afonant la nostra economia amb excuses de mal pagador; amb mesures i mentides que han estat acceptades pels governs de dreta i de centre esquerra (?) d’ací, a càrrec del PP o del PSOE (el duopoli polític nacionalista espanyol del règim monàrquic del 78), amb el recolzament d’altres partits conservadors d’obediència nacional no espanyola; però també per altres opcions polítiques de caire semblant (UPyD, C’s…), dissenyades com a recanvi d’aquests, davant la seua pèrdua de popularitat per una corrupció sistèmica difícil d’amagar, malgrat la col·laboració encobridora dels mitjans de des(informació) i propaganda del règim, fidels a la veu del seus amos capitalistes.

Els tractats que afaiçonen l’actual UE dibuixen una Europa al servei d’un mercat comú, amb lliure circulació de persones i mercaderies, integració de determinades àrees per una gestió comuna: política agroalimentària, política exterior, seguretat, asil i migracions, cooperació judicial, política social i d’ocupació, etc., i creació d’una sèrie de institucions parlamentàries i de govern, tant interestatals (aclapadorament majoritàries) com d’elecció directa pels ciutadans (tan sols el parlament). Els fets esdevinguts els darrers anys ens han fet veure que aquesta UE no va gaire més enllà de la CEE anterior, que té greus dèficits democràtics i massa vegades decideix en contra dels seus ciutadans. El parlament no pinta gairebé res en les decisions importants. Moltes es prenen en organismes com la Comissió, el BCE, l’Ecofin…, que no estan sota el seu control. Moltes negociacions que ens afecten, i força, es porten a terme a porta tancada amb grups de pressió del poder econòmic, com els anomenats “Tractats de lliure comerç” (que inclouen privilegis per a les multinacionals en contra dels drets nacionals, privilegis defensats per tribunals d’arbitratge privats, un escàndol inadmissible); amb la qual cosa s’afavoreix la corrupció dels càrrecs polítics que hi participen. Lamentable també és el tracte inhumà que s’està donant als refugiats, desplaçats per l’espoli o les guerres generades per la cobdícia d’empreses europees; incomplint-se, a més, les normes escrites de la mateixa UE.

Malgrat això i per aturar el malson feixista que ens acaça (sobretot per part d’espanya), als països catalans i altres pobles del vell continent ens convé seguir treballant per una Europa unida, democràtica i forta; però no pas per l’actual Europa del Capital, del mercaders lliures, del capitalisme neoliberal; sinó per una Europa de la Justícia Social, de la Sostenibilitat mediambiental, de les Persones lliures, iguals en drets i deures, solidàries amb els de dins i els de fora. Hem de bescanviar l’opressora Europa dels Estats-nació per l’Europa dels Pobles lliures, de les nacions sense Estat, iguals i solidàries, confederades. Hem de bescanviar també la vergonyosa Europa del Frontex per una Europa sense fronteres.

Davant la proposta autoritària, ultranacionalista, heteropatriarcal, xenòfoba, ecodestructora, falsament antisistema, neofeixista de l’extrema dreta, que ofereix una immoral, tramposa i perillosa solució a l’ofegament austeritari a què el capitalisme neoliberal (el que imposen els bancs i les grans empreses multinacionals, habitualment defensat per la dreta i el centre polítics) ha sotmès les classes populars; proposta que manté i alimenta el monstre que ha creat el problema (el que se situa al capdamunt de la piràmide jeràrquica i autoritària), desviant maliciosament la malvolença dels més afectats cap als més febles, els de més avall, com són els migrants, que no tenen cap responsabilitat en la desfeta i són emprats com a víctima expiatòria. Davant la proposta, doncs, d’un capitalisme encara més absurd i violent, d’un altre renaixement de la bèstia feixista, atiat per la burgesia més perversa, la que no vol perdre els seus privilegis, i recolzat per una massa de gent desafavorida i ignorant, les úniques propostes que ens faran eixir d’aquest cicle angoixant, a mitjà o llarg termini, són les que tracten de corregir el moll de l’os del problema, les que tracten de bescanviar l’actual sistema econòmic i social, autoritari i explotador de les persones i el planeta, per un altre de més humà: culte, democràtic, igualitari, solidari i respectuós amb la natura que ens acull, on l’ètica i no el lucre siga el motor de l’economia i la política, un sistema que podríem anomenar ecosocialista o ecofeminista. Hem d’aturar aquesta bogeria menja-planeta, que en el futur recordaran com un desvari absurd dels avantpassats, dels homínids masclistes més fatus, cobejosos i violents, que ens està portant acceleradament a la nostra destrucció com a espècie sobre la Terra, per esgotament dels recursos disponibles; un col·lapse previsible que ja està posant fi a moltes vides i que en la seua agonia final acabarà per arrossegar-nos a tots nosaltres.

I per a això potser cal que votem a les properes eleccions al Parlament Europeu per l’opció que considerem més adient per aconseguir-ho; però sobretot cal el nostre recolzament a les propostes d’acció que s’hi engeguen amb aquest objectiu. Construïm entre tots una altra Europa, democràtica i horitzontal, de baix cap a dalt; perquè amb aquesta democràcia formal actual –piramidal, jeràrquica, autoritària, de dalt cap a baix– hi assolirem ben poca cosa.