Observar, llegir, escriure

Fitxa de lectura:

Gènere literari: NOVEL·LA. Títol: “JOC BRUT”. Autor: MANUEL DE PEDROLO (L’Aranyó, Segarra, 1918 – Barcelona, 1990) fou narrador, dramaturg, assagista, poeta i traductor. Va conrear tots els gèneres literaris i va col·laborar regularment en la majoria de revistes catalanes de l’època. La seva prolífica producció sobrepassa el centenar d’obres amb novel·les de gran rellevància com ara “Totes les bèsties de càrrega”, “Milions d’ampolles buides”, “Joc brut”, el cicle “Temps Obert” o “Mecanoscrit del segon origen”, el llibre més llegit de la nostra literatura. Durant la seva trajectòria va merèixer nombrosos premis i reconeixements, entre els quals el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, i va mantenir un ferm compromís polític amb les llibertats socials i nacionals del seu poble. Editorial: EDICIONS 62 (Col·lecció Educació 62). Edició: agost del 2009 (13ª reimpressió d’agost del 2017). Pàgines: 224. Argument (de la web de l’editorial): “Joc brut” és una novel·la composta de quatre capítols, titulats «El projecte», «Els fets», «La recerca» i «Les explicacions»; i és en aquest darrer on el lector pot completar el veritable sentit de l’obra. En Xavier i la Juna, dos protagonistes de personalitats molt diferents, es troben atrapats en un joc d’amor i d’interessos. El llibre es completa amb un estudi preliminar de l’obra i propostes de treball i comentaris de text a cura de Carme Ballús, escriptora i professora de llengua catalana a l’IES A. Cumella de Granollers. El meu resum i la meua valoració:

Una petita joia de la novel·la negra, editada per primera vegada l’any 65 del segle passat a la col·lecció “La cua de palla”, dirigida pel mateix Pedrolo.

Hom ha parlat a bastament de la lloable tècnica narrativa emprada per l’autor per a bastir-ne la trama, que fa que la història ens resulte bastant versemblant, si bé moralment rebutjable. En Pedrolo ens hi encomana de forma magistral el neguit de l’assassí enamorat, que s’esforça a aconseguir per a ell la jove bellíssima que el sedueix i al mateix temps el rebutja, una “escalfabraguetes” “tout court”, la qual el manipula per satisfer la seua ambició de poder. I com ocorre amb les millors obres d’aquest gènere, l’autor defuig una visió maniqueista dels personatges, presentant el vessant més humà del protagonista, els seus dubtes, les seues febleses, que finalment el porten a escometre un crim; una víctima que esdevé botxí; un xicot pobre, que és, alhora, un pobre xicot.

Coneixent l’autor –les seues obres–, discrepe de la valoració que hom en fa, en el sentit que aquesta és bàsicament una història d’entreteniment sense cap pretensió moral. Pense, per exemple, en com ens mostra l’esperança cruel dels miserables, dels empobrits, però també dels avars; com, quan la misèria i la cobdícia es conjuminen, apareixen els monstres més despietats; com s’engendren l’amoralitat i l’horror quan el fi justifica els mitjans.

A més, en la seua visió progressista del món, no podria defugir el context social, tan important com l’individual o genètic, en la conformació mental, en el tarannà psicològic del personal. Les seues descripcions de com sobreviu el protagonista, fill d’un represaliat pel feixisme, en un cau vell amb la mare, amb feines mal pagades, penjat pel deutes, etc., convoquen el nostre esperit crític i ens fan veure com les desigualtats socials són el motor de bona cosa del mal del món, com la satisfacció de les necessitats, reals o imposades, que ens crea aquest maleït sistema capitalista, en permetre l’acumulació de diners i poder en poques mans i sense mesura, com la dominació i explotació els béns de tots, com l’esclavatge de les persones excloses per raó d’origen o de classe social de naixença, ens porten a fer malbé bona cosa de la nostra curta i valuosa vida. La dictadura imperialista dels mercats, imposada pels Estats, és un sistema immoral, ple de paranys, que afavoreix aquests desvaris inhumans.

I ací us deixe, perquè en feu un tast, una tria de frases de l’obra:

(Pàg. 87) “-Em vas dir que la que la teva mare feia feines per les cases, que vetllava malalts…  I si ho haig de fer jo? La vida la vull passar amb tu, no amb els altres. // -Trobaré una altra feina. // -Una altra feina! Viurem sempre penjats, preocupats pels diners que no arriben enlloc, pels deutes, pel lloguer, pel rebut de la llum, del gas… // -És ridícul! // -Pensa en casa teva. De què parla la teva mare? Per què s’interessa? // Jo callava. La mare feia anys que no parlava de res més.”

(Pàg. 109) “No menjava, no dormia, em passava les hores lliures a casa, assegut als peus d’aquell llit on havia estat a punt de tenir-la, i només de lluny en lluny una sotragada d’energia pueril em feia redreçar amb una rialla embogida i cruel. I aleshores em passava cinc minuts insultant-la, tractant-la de tot. Què s’havia cregut? Era una perduda, mercadejava amb el seu cos, me l’havia refregat per la cara amb una impudícia de professional, però més segura d’ella mateixa, perquè la naturalesa li havia donat una bellesa… Plorava. Després d’aquests accessos, plorava.”

(Pàg. 110) “Perquè hi havia quelcom més, quelcom que sobrepassava l’anhel immediat de la possessió física. En la seva manera de ser dona, en la seva aparença, hi havia alguna cosa que em descobria unes possibilitats adormides, que potenciava la meva persona… No ho veia clar, no ho hauria pogut definir ni donar a entendre a un estrany, potser perquè en aquells moments vivia pertorbat, però sabia que des que ella féu irrupció en la meva vida tot era diferent, que mai més no tornaria a ser el d’abans, que la sola contemplació de la seva beutat m’enriquia interiorment. Tot d’una, en la cambra closa de la meva vida, algú havia obert la finestra. // Potser per això la maleïa més en els meus instants d’ira, de protesta, quan una fugissera lucidesa em deia que ara ja no podria acontentar-me amb res que no fos ella, perquè sota el seu esguard, en la seva presència, m’havia acostumat a vibrar amb una sensibilitat desconeguda, amb una intensitat en comparació a la qual la meva vida anterior semblava morta, una pura contradicció. Era l’aigua que em calia beure, tenir si més no a l’abast de la mà, dels ulls, una aigua que emmirallava el meu deler infinit de perdre’m, de negar-me, en un acte total que en definitiva només exigia que ella existís per a mi i al meu costat. Com era. Sense condicions…”

(Pàg. 112) “De fet, dintre meu treballaven unes quantes persones que no es podien entendre. L’home honest que havia estat fins aleshores, respectuós amb l’ordre i amb la llei convencionals; l’home íntegre que accepta, sense discutir-los, uns valors que no acaba de precisar-se però que li han ensenyat a creure desitjables; el xicot que per primera vegada descobreix un objectiu concret, un bé conquerible només a través d’un prova, passada la qual haurà donat sentit a la seva existència; el ciutadà temorenc de la justícia, desitjós de viure sense complicacions i, en darrer lloc, l’individu que a despit de tots els condicionaments a què ha estat sotmès no se sent a gust en la mena de societat on li ha tocat de viure, prou intel·ligent per a observar que ha caigut en una trampa preparada ja d’abans de la seva naixença i dins la qual morirà, una trampa que el condemna a la misèria, a la rutina, que limita els seus horitzons i el converteix en un ser carregat de deures i sense cap dret, espoliat per una circumstància a la qual no ha contribuït i que el minimitza… Tot, al meu entorn, havia conspirat per fer de mi un irresponsable. Però aleshores no ho acceptava encara,”

(Pàg. 128) “De moment, només m’havia obligat a matar. Però ara la podia tornar a veure. El plor, aquells breus mots mentiders, me la tornaven, bella, desitjable com sempre. I ara, meva. L’oncle, la víctima, aquell home més aviat baixet devia estar estirat en un llit, entre quatre ciris, encara s’incorporava, queia i sagnava en algun indret de la meva retina, però ella era a primer terme, em somreia amb aquells llavis molsuts que cada dia canviaven de color, em brindava el perfum i la calidesa del seu cos que una setmana enrere havia despullat en aquesta mateixa habitació, i els ulls obscurs i profunds tenien l’esguard esmaperdut amb què em mirava abans de precipitar-se al meu coll per besar-me amb una boca humida i ferida per la mateixa ànsia que em consumia…”

 (Pàg. 172) “Per damunt de l’admiració, més enllà d’aquell anhel inextingible que em lacerava, hi havia la ràbia sorda, la ira continguda, i per això més terrible, de l’home que, havent tocat el cel amb les mans, es troba sobtadament a la terra, espoliat definitivament de tota bellesa. Perquè en aquell moment em semblava que m’ho havia pres tot, el breu passat que mig compartírem i el futur que esperava. Sol o acompanyat.”

Bona lectura!