Observar, llegir, escriure

Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.

24 de setembre de 2018
0 comentaris

Honorar els defensors de la democràcia morts o represaliats pel feixisme. El camp de concentració de Portaceli (Camp de Túria).

Honor a tots els lluitadors i caiguts en defensa de la nostra dignitat!

Societat injusta, societat amnèsica, societat malalta que no és capaç de revoltar-se davant la ignomínia i que manté una bona colla d’herois encara soterrats a vora les cunetes, en fosses comunes, mentre els botxins o els seus hereus, gallegen ben ufanosos.

Aquest apunt va d’un llibre, un llibre especial com tots els que ens revelen injustícies evidents i infamants encara no resoltes, falsejades o amagades per tota mena d’autoritats –poc honorables, doncs–, fins i tot per moltes de les considerades –falsament, ho reafirme una altra vegada— progressistes o esquerranes. Es tracta d’un episodi més del genocidi franquista, esdevinguda durant els primers anys de la victòria de la bèstia feixista, alimentada per poders fàctics (econòmics, religiosos, militars), que no volien –ni volen– cedir al poble ni un pam dels seus privilegis, quan tothom sap i entén que en el poble –ben informat– rau la sobirania per prendre les decisions que li convenen.

Un llibre dur, però imprescindible per fer el dol i l’homenatge que mereixen les víctimes de la bogeria que surt del pitjor cantó de la condició humana, consentida per la minoria cobdiciosa que reté a la força el nostre poder. Una escòria moral que encara resta entre els factòtums i fastos oficials d’aquest règim corrupte que ens tenalla. Feu-hi un pensament i, si no us en podeu estar, un lament i, sobretot, un compromís per aconseguir el canvi que necessitem tots plegats.

Gènere literari: ASSAIG HISTÒRIC. Títol: “EL CAMP DE CONCENTRACIÓ DE PORTACELI (1939-1942)”. Autors: RAFAEL V. ARNAL (coordinador), David Coronado, Policarp Garay, Ricard C. Torres, Francisco Agramunt, Vicent Gabarda, Mirta Núñez i Pau Pérez (ponents de les primeres jornades del camp de concentració de Portaceli, octubre del 2017). Editorial: L’EIXAM. Edició: 1ª, 2018. Pàgines: 168. Argument (de la web de l’editorial): Un fet prou conegut del final de la guerra d’espanya és la captura, al port d’Alacant, de 20.000 republicans que van ser traslladats al camp de concentració d’Albatera. A l’octubre de 1939, per motius de salubritat, el camp va ser clausurat i els presos redistribuïts. Al voltant de 12.000 van ser traslladats a un camp força desconegut: el camp de concentració de Portaceli (Serra, Camp de Túria). Un camp que «En la Inspección de Campos de Concentración de Prisioneros se da noticia de su existencia, a finales de abril de 1939, como campo de reclusión para la zona de Valencia». El camp va tenir una població “flotant” d’entre 4.000 i 5.000 interns, amb entrades i sortides constants, excepte a la fi de 1939 quan, amb l’arribada dels presos d’Albatera, la xifra va pujar de cop fins als 12.000-15.000 interns, moment en què la situació es va convertir en catastròfica per a tots ells, arribant a haver-hi fins a 32 presos per cel·la. Els mesos següents, els ja identificats i jutjats en els “sumaríssims” rebien la llibertat (si aconseguien els avals necessaris), eren traslladats als diversos penals de l’estat o eren executats. Així mateix molts presos van trobar la mort a causa de la desnutrició, malalties… Finalment el camp va ser desmantellat entre finals de desembre de 1941 i gener de 1942, quan ja havien estat identificats i transferits tots els interns, que era la veritable funció d’aquest camp. La meua valoració:

Una obra imprescindible per conèixer un bocí de la nostra historia, encara ben amagada, del genocidi franquista tot just acabada la guerra del 1936-39 –de defensa de la legalitat democràtica republicana contra el feixisme armat per les elits-; una vergonyosa injustícia envers els qui sens dubte van ser uns màrtirs per la llibertat i la dignitat del poble. Els impresentables personatges responsables de l’anomenada “Transició a la democràcia” acordaren fa quatre dècades tapar aquella ignomínia; tapar aquelles ferides que, per aquella miserable claudicació –dels falsament autoanomenats partits progressistes– davant els assassins feixistes –els successors dels quals retenen el poder real–, a hores d’ara encara resten obertes per a vergonya de tots nosaltres; aconseguint així la infausta marca, any rere any, de ser el segon estat del món amb més represaliats soterrats sense identificar. La qual cosa, per altra banda, explica l’excessiva tolerància de les “autoritats d’ordre públic” davant les agressions feixistes que encara s’esdevenen al nostre país, dia sí, l’altre també.

Tots aquells lluitadors en defensa de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, i les seues famílies i companys, mereixen el nostre desgreuge i l’homenatge constant –si més no anual i de tota la societat– i per això hem saber públicament el seu nom i la seua història, hem de recuperar i identificar les seues despulles, que encara reposen abandonades en foses comunes a cementeris i voreres de camins, hem de fer-los monuments per a exemple permanent d’allò que representen i d’allò que no hem de permetre mai més. I els mentors i els hereus d’aquella xusma d’homínids cobdiciosos, fanàtics i assassins –ai!, església catòlica– haurien de demanar perdó públicament una i altra vegada, fent un pas al costat, per deixar que sure una vertadera democràcia, que volem ecosocialista, laica i feminista.

Aquesta obra, que recull una ben interessant introducció del llibreter i editor –i incansable lluitador per la causa republicana, anarquista i valencianista, ara responsable de l’Associació Stanbrook”– en Rafael Arnal, que n’és el coordinador, se centra sobretot en les comunicacions de les primeres jornades del camp de concentració de Portaceli (Camp de Túria) que s’esdevingueren a l’octubre del 2017. Un camp de concentració desconegut, malgrat haver estat dels més importants de l’estat feixista, pel volum de presoners que van malviure o morir en les seues atapeïdes cel·les, pel volum de personatges públics republicans que hi van passar i pel fet sobretot de restar obert durant tres anys, quan va finir l’objectiu per al qual fou obert: identificar, classificar i entregar als jutges militars feixistes tots els seus reclusos –per anar a raure a la presó o l’afusellament–, si aconseguien sobreviure a les “saques” constants dels escamots falangistes; uns assassinats impunes que tenien la protecció de les autoritats oficials del règim, església inclosa; tret d’alguna “bona ànima” que també se cita al llibre.

L’editor i coordinador de l’obra, que va presentar-nos-la a l’Ateneu de Bétera el proppassat 14 de juliol, hi escriu a la primera part que:

El doctor Peset, que estigué des del 27 d’octubre del 39 al 15 de gener del 40, al voltant de 80 dies, marca una certa pauta del pas d’interns que, un cop identificats eren remesos a presons de tot l’estat per a ser jutjats, així com els qui aconseguien avals que els facilitaven l’eixida condicional, els que moriren al camp els primers mesos… amb tot això i amb els testimonis orals, podem esbrinar que a mitjans de 1941 el camp tenia una població flotant al voltant de 4.000 a 5.000 presos, xifra que va anar decreixent gradualment fins a finals de 1942, quan el clausuren per remodelar-lo de bell nou com a hospital de malalts, d’acord amb el projecte primigeni, atesa la quantitat de gent que patia tuberculosi, donades les extremes condicions de vida que patia la població en general de tot l’estat: pobresa, falta de sanitat, desnutrició, falta de medicaments… en aquells anys terribles de la fam de la postguerra.

És molt complicat això de treballar les xifres, quan no es disposa de documentació original sobre els fets, i endemés es complicada d’obtenir i consultar. Allò ben segur és que les autoritats franquistes de l’època tenien aqueixa documentació, llistat de presoners, moviments, trasllats, defuncions, execucions… Però han passat gairebé 80 anys des del final de la guerra i aquelles “autoritats” mai tingueren cap interès en facilitar xifres, que en si mateix suposaven una denúncia del seu “règim”, i que vergonyosament per a les “autoritats” de l’anomenada “transición”, com que no sabem què “pactaren o deixaren de pactar”…, doncs tampoc no han tingut mai cap interès per estudiar i facilitar el coneixement d’aquesta història. Han tingut de ser iniciatives cíviques les que, amb totes les dificultats sabudes i per saber, des de les diverses associacions esteses per tot l’estat, i algunes universitats, han començat a esbrinar pacientment aquesta “assignatura pendent” i a l’ensems tan necessària, per a poder recuperar la memòria perduda. Sols així es podran tancar les ferides obertes per aquella incivil guerra d’espanya, provocada interessadament per les estructures econòmiques, religioses i militars –amb honroses excepcions— que no volien perdre el poder absolut que de sempre han tingut, tot considerant la vella “España” com una finca en propietat, sobre territoris i persones. Una “finca” que, amb la proposta republicana de Llibertat, Igualtat i Fraternitat, podien perdre per sempre, si aquest ideal es consolidava en una “España” renovada i oberta, a un futur de democràcia i respecte pels pobles i cultures que la configuren.

Amb aquest treball, ens donem per ben satisfets amb el simple fet de mostrar a l’opinió pública, a la consciència de les persones, uns fets amagats, desconeguts per a la immensa majoria de la població valenciana, i amb això obrir un camí, cap a la recuperació i rescabalament de la dignitat de la Memòria Republicana.

[…]

Honor i llarga vida a la seua memòria!

Moltes gràcies, Rafa, i molta sort amb la tasca de recuperació i dignificació de la memòria dels lluitadors per la llibertat.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.