Divendres, 29 agost [1958]. Sueca.
En comptes d’arguments, empren mordasses: posen mordasses als seus contradictors. Ells no són els primers a fer-ho i no hi seran els últims, per desgràcia. Fan callar. Això és més fàcil i més segur que no pas discutir i refutar. Saben que no tenen raó, i per tant, no volen embrancar-se en raons, en raonaments. Només se senten tranquils quan han reduït els altres a silenci. […] I la solució consisteix a tancar les boques propenses a insolentar-se. Enmig d’aquest mutisme, encara, la veu d’ells fa més efecte; sembla créixer en autoritat. Monologuen, endoctrinen, prediquen, auguren. I la multitud es converteix en auditori forçós de la seva constant perorata. No tothom és capaç de tapar-se les orelles. A la llarga, certament, ningú no en fa cas; però sempre s’hi filtra alguna cosa, hi penetra, contamina. Els altres callen, emmordassats o no. Perquè la por de la mordassa és també una forma de mordassa. Hi ha, en l’aire, gairebé visible, molta còlera reprimida. Les paraules no dites, els crits ofegats, es trasmuden en ira. Com que ells ho saben, arriben a la conclusió que han fet ben fet: “Sort de la mordassa!”, pensen. Potser s’equivoquen; potser no. No se sap mai. Mentrestant…
JOAN FUSTER, “Diari (1952-1960)”.
D’això fa vora seixanta anys, en ple feixisme, i continuem igual que aleshores; ergo, on és la democràcia?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!