Obrim la gàbia de les paraules: el llenguatge encotillat de la identitat sexual i de gènere (I).

Quan reflexione sobre els usos del llenguatge humà, aquesta extraordinària facultat que ens ha generat la selecció natural, fixada durant la nostra infantesa i que ens distingeix de la resta d’animals, trobe barrejats trets positius i d’altres que no ho són tant; com, per exemple, que el seu gran poder comunicador i socialitzador oculta de vegades massa limitacions de cara a expressar el que realment sentim i pensem. O que la seua gran capacitat de seducció el fa una arma de dominació dels seus receptors en boca d’emissors xerraires i perversos (els prescriptors al servei dels poderosos). O que l’evident avantatge discursiu d’etiquetar un concepte massa complex comporta el perill de simplificar o falsejar el missatge que hi donem.

L’enorme poder del llenguatge rau en el fet que els seus elements, les paraules, aquests signes aparentment estranys que deixen de ser-ho quan signifiquen coses i conceptes que ens resulten familiars, ens permeten de compondre pensaments i comunicar-los a aquells que coneixen el nostre propi codi o idioma. Encara que ho puga semblar, aquests signes no tenen res de natural: apleguen tota la càrrega històrica i cultural que ha acumulat la nostra civilització al llarg dels segles i són el mitjà pel que s’expressa l’anomenada selecció cultural, que als descendents d’Homo sapiens ens ha permès deslliurar-nos parcialment de la selecció natural de les espècies.

Sabem del cert que el cervell de vegades ens enganya: com quan creiem experimentar que les paraules ens permeten expressar, de vegades més mal que bé, el nostres pensaments i sentiments. De fet, en aquest cas i ben sovint, els fets ens fan pensar en tot el contrari: que  aquests raonaments són creats o composts per les mateixes paraules. No ho sabem del cert encara, però sembla que la influència entre raonament mental i llenguatge va en totes dues direccions. O dit d’una altra manera. Les coses no són com són, sinó com ens les representem, amb els nostres sentits i amb el llenguatge, siga mental, oral o escrit.

Les paraules no van soles, cadascuna remet a un munt d’altres, formant una xarxa que les atorga significat. De vegades aquesta xarxa de significació pot tancar-se (ens la tanquen) sobre si mateixa i esdevenir com una gàbia que ens empresona sense adonar-nos-en. Pensem, per exemple, en la paraula “espanya” i en el seu significat immutable que ens ha imposat des de fa segles la casta extractiva que ens governa.

Pel que acabe de dir, pense que és important comprendre com operen els mecanismes subsconscients d’identificació mitjançant el llenguatge i com hem de fer-los més conscients per analitzar-los i obrir-los al servei del nostre benestar emocional i, de retruc, de la societat en general, per fer-la més lliure, creativa, pacífica, alegre i solidària. I, en aquest repte, la desclosa de la identificació sexual i de gènere, per transformar-la o rebutjar-la, esdevé fonamental. La normalització de la diversitat sexual, alhora que la desactivació de l’heteropatriarcat, no sols ens hi ajudaran, sinó que esdevindran l’element clau per a aconseguir-ho.

De tot això i més ens en dóna resposta el llibre del qual tot seguit en transcric uns fragments escollits (“Elogio de la homosexualidad” de Luis Alegre, Arpa Editores, 2017) i traduïts al nostre idioma:

LES CEL·LES COM A GÀBIES

“Sovint ens imaginem a nosaltres mateixos com els creadors de les regles de la nostra pròpia vida i, doncs, com a subjectes lliures. Tanmateix, és sorprenent comprovar fins a quin punt se’ns imposen, sense adonar-nos-en, regles que no hem decidit pas. De fet, quan aprenem a parlar i a distingir unes coses d’altres (unes paraules d’altres) ens descarreguem fins a cert punt el manual d’instruccions de la nostra pròpia vida. Aquesta mena d’encanteri pel qual les paraules, en lloc de limitar-se a descriure la nostra vida, el que fan en realitat és prescriure-nos-la, pot semblar quelcom misteriós o fins i tot paranormal; tanmateix, això se’ns fa palès en les qüestions més quotidianes.”

Sovint són les determinacions que corresponen a la paraula les que s’acaben imposant i donant forma al nostre propi esdevenir.”

“La pretensió de la vida quotidiana és sempre que les paraules es limiten a descriure el món tal com és. I això acostuma a ser de veres. Tanmateix normalment s’oblida que, en nombroses ocasions, és així no perquè es tracte d’una llei indefugible de la natura […], sinó que és així perquè ho anomenem així […].”

La teoria feminista ha centrat una bona part de els seues investigacions en el caràcter de construcció, artificial i contingent, que tenen les presumptes ‘essències’ d’allò masculí i d’allò femení. Pel que fa a aquest tema, convé començar distingint entre sexe i gènere. Per a començar […] podríem dir que la classificació per sexes, home i dona, remet a determinades diferències biològiques lliurades sense més per la natura (per exemple, la diferència en el òrgans genitals). Tanmateix, ens trobem que, una vegada seleccionada aquesta diferència com a fonamental, es construeix al seu entorn tot un embolcall d’elements que, de bell antuvi, no hi haurien d’estar aplegats necessàriament així: rosa/ blau, nina/ pilota, tendresa/ rudesa, netejar/ reparar, pudor/ desvergonyiment, dependència/ autosuficiència, depilat/ pelut, cuinar/ conduir, besada/ manotada, novel·la rosa/ cursa de motos…”

“La masculinitat i la feminitat són construccions resultat d’empaquetar elements dispersos, reunint-los i ajuntant-los sota una mateixa etiqueta. I, a partir d’aquí, com una mena d’encanteri, aconsegueixen que les coses (en aquest cas, nosaltres mateixos) s’ajusten a la ‘cel·la’ i apliquen a la seua pròpia vida el manual d’instruccions contingut en el concepte. El que ens interessa ací és senzillament cridar l’atenció sobre el poder performatiu del llenguatge i, en general, de qualsevol sistema d’expressió i representació. L’experiència habitual ratifica a diari que ens representem les coses com són; però s’acostuma a oblidar que, ben sovint, l’ordre és el contrari: les coses són com ens les representem.”

(Continua a la segona part.)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *