Observar, llegir, escriure

Una delícia la lectura i una joia el projecte constituent que esbossa el llibre que ara us presente i que tant de bo s’arribe a materialitzar. Antonio Baños ens fa plasent un tema tan aspre i complex com és aquest de definir la política que volem per a la futura república, amb tot d’anècdotes, d’exemples d’altres països, de la nostra pròpia història medieval, quan teníem unes lleis (Usatges, Costums) força més avançades que les actuals de factura castellana/ espanyola. Una obra bastida amb preguntes més que respostes; però ausades que n’hi ofereix, de respostes, en el camí alliberador personal i social (ambdós indestriables) que sempre ha mostrat l’autor a les seues obres i que tant valora qui açò escriu.

FITXA DE LECTURA: Gènere literari: ASSAIG. Títol: “LA REPÚBLICA POSSIBLE”. Autor: ANTONIO BAÑOS, que és periodista i fa més de vint anys que exerceix com a tal i col·labora amb tota mena de mitjans de comunicació. Ha publicat diversos llibres: “La economía no existe”, “Posteconomía” i “La rebel·lió catalana”. Fou cap de llista de la CUP a les eleccions al Parlament de Catalunya del 2015, any en què la formació va aconseguir deu escons. Va renunciar a l’acta de diputat l’any 2016. Editorial: “ARA LLIBRES”. Edició: 1ª, març del 2017. Pàgines: 323. Argument (de la contraportada): El nou llibre d’Antonio Baños no és una obra més sobre el Procés de les que ocupen les prestatgeries de milers de llars catalanes: és el llibre del Dia 1 de la Independència, el del comptador a zero, el de la jove República Catalana. Des de la voluntat tenaç de generar debat i la irreverència desacomplexada marca de la casa, la comparació amb altres estats i el saber dels millors experts, Antonio Baños rebla el mostrari definitiu de preguntes, dubtes i propostes que cal plantejar-se per dibuixar el país del futur. Com definirem la nostra identitat? Com conjugarem les dualitats maulets/botiflers, castellà/català, urbanites/ruralistes? Com perfilarem la Diplomàcia, l’Administració o la Constitució? Farem de la possible República una gran ciutat sense comarques? En serà la cultura el centre? Fins a quin punt podem canviar les regles del joc? El nou llibre d’Antonio Baños és el regal que ha d’arribar a les mans de tots els catalans amb curiositat republicana, de tots els polítics esmaperduts, de tots els lectors tips del Procés, de tots els somiadors amb ganes de fer foc nou. El llibre decisiu que tothom ha de llegir, perquè el que el Procés ha unit, que no ho separi la República! El meu resum:

Els elements clau que veu l’autor com a fonamentals per tal d’assegurar un bon projecte republicà i als quals hem de parar atenció per a fer-nos les preguntes adients i cercar-hi les respostes més alliberadores possible són: el llenguatge, l’educació i les institucions.

També introdueix un concepte de nació que fuig de les perilloses “essències” mítiques i místiques, ben pragmàtic, com a resultat de la cultura política, una cultura republicana que hem de construir.

El poder del llenguatge ningú no el nega i, doncs, d’ací la seua importància cabdal en la identificació de les persones amb els Estats. Les llengües (i les cultures associades) poden crear els Estats (com es el nostre cas); però també els Estats creen les llengües. No siguem ingenus, les dades històriques ens demostren que les llengües oficials no són gens naturals. Són invencions dels Estats-nació. Són projectes polítics uniformitzadors.

El bilingüisme, on una de les llengües té la sobirania i l’altra no, no és un model sostenible; és una font de conflictes, com hem patit i estem patint ara amb el castellà.

L’autor no és partidari de les llengües oficials, que tenen un origen jacobí i excloent. La llengua de la república ha de ser el català, però oferint serveis públics a favor de les necessitats lingüístiques de tothom. Per a la supervivència d’una llengua, d’una cultura és imprescindible que tinga la capacitat de crear lleis i institucions, de controlar l’espai radioelèctric, l’administració de justícia, l’escola i la cultura amb absoluta llibertat. El català necessita, com qualsevol llengua de futur, un Estat sobirà perquè puga viure lliure amb lliure competència amb les altres llengües i cultures del país.

A la futura república hom calcula que conviuran unes tres-centes llengües, algunes fins i tot minoritzades als seus països d’origen. I si fem de Catalunya el país de les llengües?, es pregunta l’autor. Proposa que la llengua siga un motiu d’acollida i alhora un dels nostres oficis a potenciar (per exemple, creant indústries CAT: computer assisted translation).

Tot comença amb l’educació dels futurs ciutadans, sobretot de ben petits però també cada dia de la nostra vida. Ens proposa de canviar l’orientació que ve de segles i busca formar súbdits políticament i esclaus laboralment. L’escola que necessitem ha de ser universal, gratuïta, inclusiva, de qualitat, catalana, no discriminadora i que cerque la formació de ciutadans lliures. L’educació ha d’anar més enllà de l’escola i la universitat (bandejant l’actual model privatitzador, mercantilitzador i discriminador): hauria de ser continua i abraçar tota la societat. Posa con a exemple positiu el model municipalitzador finlandès.

Pel que fa al món tan complex de les institucions, l’autor parteix de la nostra història com a poble amb institucions pròpies dignes d’apreciar, que li foren arrabassades per la força borbònica, i del nostre tarannà forjat per múltiples experiències de lluita: sobretot la tradició antiautoritària (no volem ser un país ocupat) i l’esperit menestral (la feina ben feta com a objectiu principal del seu treball). La llibertat i el seu fill l’igualitarisme són històricament trets definitoris nostres. Llibertat, isonomia (igualtat legal) i pactisme (lleis com a fruit de pactes, no d’arbitrarietat) són tradicions nostres de quan érem sobirans. També tria i remena models polítics i administratius d’altres llocs del món, per finalment recomanar-nos, entre d’altres, el suec per a administrar i el suís per a representar políticament.

A la fi esbossa i recomana una República Catalana democràtica (fora intermediaris i grups d’interès!), cibernètica (cal protegir el dret de neutralitat a la xarxa i d’altres ciberdrets), ecològica (apostar per les energies 100 % renovables –Pla Nacional per a la Transició Energètica–; conservar, reparar, reciclar, decréixer per a redreçar i guanyar en sobirania), pagesa (per una nova concepció de la propietat rural; i si instituïm una distribuïdora agroalimentària pública?), pacífica (sense exèrcit ni militarisme), acollidora (Catalunya un racó acollidor del món), mitjancera (davant els conflictes, truqueu als catalans!), feminista (la Constitució catalana ha de consagrar una societat igualitària no sols formal, sinó real en termes de gènere), actualitzable (lleis obligatòriament revisables periòdicament), que consagre el dret a la rebel·lia contra qui viole els drets del poble, descentralitzada (que evite els perills de la macrocefàlia barcelonina), municipalitzadora (l’Administració entesa com una mancomunitat de municipis), que trie l’opció sudista i mediterrània (“lloc de trobada o àgora de la Mediterrània”; que mire cap a València i Palma, Alger i Tunis, Marsella i Gènova, Alexandria i Tel Aviv…), que potencie sectors i activitats artesanals, científiques i creatives (país d’artesans, de menestrals, de la feina ben feta, de la qualitat; desescalar, desalienar la feina, potenciar els tallers en lloc de les fàbriques; volem turisme –passivitat– o talent –activitat–?), proteccionista (que estimule el que és comú, el més desprotegit; que potencie el sector públic –no confondre’l amb el capitalisme de propietat estatal–; que implante una economia de la protecció dels petits propietaris, dels assalariats front a les grans empreses i les multinacionals; que els consells del món productiu participen al govern; i si tornem al sistema de caixes d’estalvi i de caràcter públic?), que trie unes infraestructures de transport per al segle XXI (enxarxament que permeta recórrer distàncies curtes i mitjanes amb cotxe o camió, però llargues amb ferrocarril, que descongestione els centres cap a la perifèria), etc., etc.

I acabe amb una reflexió de l’autor extreta del llibre, que em sembla bastant aclaridora per tal que certs poders fàctics no ens enreden sobre el camí que més ens convé agafar: els “pijoprogres” (la “gauche caviar” representada per algun sector del PSC, ICV i Podem) i la vella burgesia (representada pel pujolisme) pertanyen a la mateixa troca de poder. La república ha d’acabar amb el vell catalanisme, però també amb el vell provincialisme “cosmopolita”. “Els pitjors enemics de la república són els capitalistes catalans, vinguen d’on vinguen”.

Bona lectura i millor acompliment!