Observar, llegir, escriure

Gènere literari: RECULL DE RELATS. Títol: “QUAN ARRIBA LA PENOMBRA”. Autor: JAUME CABRÉ, que va saltar amb força en el panorama literari internacional d’avui amb la novel·la Les veus del Pamano, i també amb les seves novel·les Fra Junoy o l’agonia dels sons, Senyoria i L’ombra de l’eunuc; també cal destacar el seu recull de contes Viatge d’hivern, l’obra de teatre Pluja seca, i els llibres d’assaig El sentit de la ficció, La matèria de l’esperit i Les incerteses. Ha escrit guions televisius i cinematogràfics. És membre de l’Institut d’Estudis Catalans i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Aquest salt es va consolidar amb Jo confesso, la seva darrera novel·la, premiada amb el Prix Courrier International a la millor novel·la estrangera 2013 i el Premi Ciutat de Barcelona 2013 a la projecció internacional de la ciutat. Editorial: PROA (GRUP 62). Col·lecció: A TOT VENT, nº 669. Edició: 1ª, abril del 2017. Pàgines: 280. Argument: Un nen poruc que es rebel·la contra la tirania d’un mestre, un assassí que es confessa davant la pròxima víctima, un lladre xuclat pel quadre que acaba de robar, un escriptor que amenaça l’editor de suïcidar-se, un ancià que passeja pels escenaris on va fer la guerra… Són històries colpidores, que es trenen o es visiten les unes a les altres, sempre amb dinamisme, energia, tocs d’humor i incursions en la fantasia.

Jo confesse que no sóc un lector habitual de novel·les, que aquest ha estat el primer llibre que llegesc d’en Jaume Cabré i que sent haver de discrepar de la impressió majoritària que copse entre la professió periodística (de títol o d’afició, com jo mateix) envers aquesta darrera obra seua. Aquest recull de relats que hauria de situar-se a l’anomenada novel·la “negra” (de crims o detectivesca) no m’ha acabat de fer el pes. Reconec, però, que està ben escrit i aconsegueix interessar-me i sorprendre’m, amb un domini de la tècnica narrativa innegable (excel·lent intriga, virtuós entrelligament d’històries).

Avisat pel títol (que remet a la part “fosca” de l’‘homo sapiens’) i per una ràpida ullada a les seues pàgines (que vaig donar a la llibreria), el meu interès inicial raïa a visitar una obra d’en Cabré (que ja era hora!) desenvolupant-se al gènere “negre”; un tipus de relats que tenen com a matèria sensible històries de sang i fetge, cruels i violentes, que qui açò escriu defuig sempre que pot; però que de vegades mostren un material intel·ligible ben lloable com a crítica del sistema polític (corrupció als cossos policials, però també judicials o administratius en general). Digueu-me primmirat si voleu, però aquest darrer, la crítica social, és l’element que més valore, el que més m’interessa d’aquest gènere, i no l’he trobat pas a “Quan arriba la penombra”. L’obra no ens deixa entreveure (o jo no he sabut veure), més enllà del títol, un judici moral, una justificació social dels assassinats, quan qui açò escriu pensa que l’individual és bàsicament una derivació del comunitari.

Partesc de la base que he fet prou anys com per a poder triar lliurement allò que llig i entenc que la imaginació és i ha de ser lliure, que la raó i l’emoció humanes poden crear monstres que s’expressen en un surrealisme oníric, bellament transformat en un “divertimento” literari; tanmateix esperava veure quelcom més que psicòpates (transitòriament o de mena) venjatius i assedegats o necessitats de poder, sense culpa ni penediment (que això semblen bona part dels protagonistes triats pel mestre Cabré per a aquest recull); esperava menys ironia –“frivolitat”, per dir-ho ras i curt– en una qüestió tan transcendental com la de llevar la vida a una altra persona; tot tenint en compte que aquests malalts mentals són minoria a la societat on vivim (hom pensa que al voltant d’un 1 %, si bé més concentrats als llocs de més poder). Un espera que l’exercici del “virtuosisme” literari no arrisque el compromís moral, que s’allunye de contribuir a donar un espill massa deformat de la societat, afavorint una por irracional a l’altre i un individualisme anòmic, ben sobrers al depredador sistema economicosocial actual.

Sóc conscient que potser n’he fet un gra massa, fart de tanta obra literària o audiovisual violenta i maniqueista, que empastifa cinemes i televisions, que defuig les causes i les solucions socials als conflictes humans. Cansat del nihilisme individualista i desesperançat atiat pels “conductors” d’aquesta societat egoista i competitiva, que cerquen l’aïllament dels seus membres, perduts a dins d’un oceà de comunicació virtual, en una versió moderna del “divide et impera”. Que la inspiració artística no ens faça deslleials als valors humans!