“Fragments escollits”: Més enllà de la corrupció sistèmica. Què té aquest Estat perquè els seus millors elements vulguen marxar-ne?

Immers en aquestes vacances primaverals de Pasqua de resurrecció, on la inexorable desclosa de la natura ens encomana alegria de viure, tan sols “embrutada” per l’església de la Inquisició, la que va beneir el feixisme (inesborrable aquella imatge del dictador sota pal·li), amb la visió dels seus “santcristos” passejats i les seues farisaiques penitències, recialles vergonyoses de l’espanya de la caverna. Als països de cultura catalana almenys ho bescanviem pel culte ancestral al renaixement de la natura, astutament trasmudat en resurrecció de l’home-déu per la secta cristiana, on la tradició de la “mona” és un dels seus símbols més pregons, que remet al seu arrel pagà: la menja de l’ou de pasqua, ornat amb pa socarrat o tot de xocolata, representa el cicle de la vida, l’esperança i la il·lusió de la renaixença.

També en això ens allunyem de la cultura castellana dominant: contraposem el nostre Eros, el culte a la vida, al seu Tànatos, el culte a la mort (en la mitologia grega). Aquest ambient de gravetat que ens vol imposar l’anomenada “setmana santa”, l’aprofitem els descreguts, els “orgullosos” infidels, per fer introspecció crítica, per capir, per exemple, el per què d’aquesta vida tan arrossegada que portem, on uns, els treballadors assalariats que tenim la “sort” de tenir una feina, ho fem de forma absurdament accelerada, amb l’ajut d’estris tecnològics, durant més de vuit hores al dia; mentre “condemnem” a l’atur o la precarietat (no hi ha feina per a tothom) una bona colla de companys, que senzillament han tingut el fat de nàixer al lloc malencertat i no han pogut trobar un “endoll” adient o oferir una rara “excel·lència” que els esclavitze igualment. Una absurditat de vida, més encara quan tot indica que aquest capitalisme neoliberal (aquest és el nom de l’”invent” social al qual ens obliguen a “jugar” per a poder menjar) conclourà més aviat del que ens pensem en un ja inevitable col·lapse ecologicosocial que portarà encara més destrucció i sofriment (Jorge Riechmann, Autocontrucción, 2015).

Aquests dies, escoltant Ràdio Klara, una vegada més vaig tenir la sort de sentir unes frases clarividents d’un dels seus opinadors habituals, Abel Ortiz, que, amb la seua senzillesa i mestria natural, ens endinsava en el moll de l’os de tot plegat; esbossava com “rutlla” el mecanisme diabòlic d’aquest Sistema economicosocial i li triava un nom malauradament ben conegut: màfia (*). Un qualificatiu que el definia arreu, globalment, i que exemplificava localment. Concloïa la reflexió amb una qüestió que deixava, a dretcient, sense resposta: a l’Estat espanyol tenim un problema afegit, encara més gros que el mateix Sistema. Pense que nosaltres, els de cultura catalana, el coneguem i el patim de ben a prop. Es diu fatxenderia, intolerància, obscurantisme, cobdícia, imperialisme, tenebrositat, impunitat o… de la casta que ens malgoverna segles ençà sense el nostre permís des de l’altiplà castellà. Heus ací una selecció del que hi deia, en versió catalana:

<< La idea de Fermín Salvochea (“el sant de l’anarquia”) és la del “munt” a la plaça, on el “munt” som tots, assemblea sense intermediaris ni “forces vives” (ni capellà ni jutge ni alcalde ni cap de la guàrdia civil…) que decideixen per nosaltres; ningú no és més que ningú i ens hi posem d’acord perquè hi haja un repartiment equitatiu; quelcom fins i tot socialdemòcrata, si volem. És una cosa òbvia, però és tot un programa, contra el qual, perquè no pugues desenvolupar-lo, et fan la traveta tot el que poden i més: si s’escau, t’envien fins i tot als de la repressió de Casas Viejas o de les mines de Girona d’aleshores. Aquesta idea és la de l’anarcosindicalisme (o com vulguem dir-li), que és un valor històric, cultural, intel·lectual de primer ordre en el món sencer, i és el més proper a una societat justa, equitativa…; en definitiva, que pague la pena viure.

Però aquesta idea no triomfa perquè ve de la part de la societat que no té “armes” mediàtiques ni d’un altre tipus (encara que algú va dir que la millor arma és un llibre) per difondre-la, que no té la igualtat d’oportunitats per a convèncer, que no té la capacitat de dirigir-se a la societat que ens envolta, perquè entre altres coses no té prou diners ni poder per fer-ho en aquest tipus de Sistema. L’altra part disposa de milions d’euros sobrers, que inverteix per a difondre el seu missatge mentider, per saturar l’espai, sense deixar cap buit, com una massa de granit gairebé impenetrable que cau sobre nosaltres, com ha fet servir sempre. Qualsevol tipus de règim ha emprat els seus mitjans de comunicació per a conformar opinions, per a silenciar fets, per a posar èmfasi en d’altres que li interessen…

A aquests els hi diem que necessitem que ens convencen que no tenim pas raó en la nostra idea; però en comptes d’això, ens posen contra la paret, ens lleven els ingressos, la feina… amb violència, amb jutjats, amb policia…, i tot i així no ens convencen. Ens vencen i prou. Són uns mafiosos i utilitzen tàctiques mafioses. No estem parlant si seria millor una opció o una altra (una cooperativa enfront d’una empresa amb amo, una confederació enfront d’una federació, etc.), sinó que t’imposen la seua, decidint el teu futur (Ibex35, Wall Street, Londres, Moscou…). I encara que muntes un parapet de defensa d’aquest futur dissenyat per altres, no pots pretendre surar a l’aire com si res no passàs. A tots ens toca patir-ho.

Tot el que cal fer es redueix bàsicament a retallar privilegis. Llavors tots hauríem de posar-nos d’acord per tirar-ho endavant, sense “llestos” que ens “prenguen el pèl”, sense intermediaris que ens vulguen protegir amb militars, per a després quedar-se amb tot i fer el que ells manen. És la vella història dels samurais, dels mercenaris… que et porta sempre cap al mateix lloc, que és la guerra. Per a vèncer l’anarcosindicalisme van haver de venir alemanys, italians, la legió, els anglesos que li van posar l’avió al Franco, els comptes que van posar a Suïssa, el petroli que els van regalar els nord-americans, la retenció de les armes de la República a frança… Amb tot i això hi van necessitar 3 anys. Això sí, ho pagàrem molt car. Ho estem pagant encara.

On van morir Goya, Picasso o Machado, entre d’altres? A frança. Fora de les fronteres espanyoles. En aquest Estat espanyol passa alguna cosa estranya perquè els més bons se n’hagen d’anar o vulguen marxar fora. Una cosa encara pitjor que el mateix Sistema. >>

(*) La Màfia, com hom denomina habitualment en català la Cosa Nostra, és una societat secreta creada a Sicília dedicada al crim organitzat. A començaments del segle XX va arribar als Estats Units amb les onades d’immigrants procedents de les regions meridionals d’Itàlia i va tenir un gran influència en la societat d’aquest país fins als anys 80. El seu objectiu és enriquir-se i guanyar poder a base de dur a terme activitats il·legals (contraban, tràfic de droga, prostitució, joc, etc.), exercint, quan cal, coaccions que van des d’amenaces fins a assassinats, passant per segrestos, xantatges, atemptats o la famosa “Lupara Bianca” (fer desaparèixer el cos d’algú sense deixar-ne cap rastre). [Font: Viquipèdia.]

Per extensió, aquesta paraula ha passat a designar qualsevol individu que, normalment en col·laboració amb altres, actua sense escrúpols emprant mètodes intimidatoris per a la defensa dels seus interessos.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*