Dones fortes com les argelagues.

La generació de ma mare, les dones que van nàixer i viure bona cosa d’anys a l’horta o al secà, que havien de fer feines a la casa i al camp, que pouaven l’aigua per a beure i cuinar cada dia, que anaven a comprar a la plaça, que preparaven l’olla i l’arròs, que escorxaven el pollastre, que munyien la cabra, que replegaven els ous del galliner, que fenyien pa, que feien els dolços per a les festes, que criaven els fills, que tenien cura dels pares, que netejaven i endreçaven la casa i el corral, que cosien i sargien la roba, que collien verdures i fruites de sol a sol, i que les arranjaven i venien al mercat, que donaven menjar al bestiar, que no els hi permetien saber de lletra, que havien de suportar un paper secundari, al servei del marit i dels altres barons… fou una generació de dones fortes, digna de reconeixement i estima, tot i que no en van tenir cap de les dues, sinó una vida d’esclaves que no li la desitge a ningú.

Al món de les dones de la terregada o de les classes subalternes no hi havia infanteses de clarió. Des de ben petites els hi va tocar espavilar-se per a ajudar a fer les feines de la casa i de l’hort o, les nascudes al pobles o rodalies fabrils, del taller més proper, on, per fer d’aprenentes, els hi donaven dos quinzets. Quan encara eren unes nenes, havien de treballar de valent a l’hort o a les teleries, les filatures o els tallers de confecció; sotmeses al l’esclavatge del maquinisme inhumà dels telers, on els amos s’aprofitaven de la seua necessitat i elles s’hi havien de deixar una part del cos o la vida sencera; envellint abans d’hora, si més no.

Algunes tingueren la sort d’anar a escola en els anys de la Segona República, amb mestres de vocació i bona gent, on aprengueren les quatre regles i una mica de lletra i, sobretot el bon costum de llegir, de saber-ne més, de no conformar-se amb el que els homes els hi deien que havien de fer. Altres, com la mare, no volien anar a costura perquè els parlaven en una llengua que no era la seua o per les històries macabres que els hi feien empassar els canalles dels mestres franquistes. Aquest darrer fou un femer d’educació: un adoctrinament covard i arrogant d’aquells cervells tan tendrets. A l’“escuela nacional” els hi donaven les bases del càlcul i la lectoescriptura, però també l’arrel del que era un empelt de por, patrioterisme i religió, perquè no se la pogueren arrencar mai més; i així, inoculades amb el verí feixista, els esperaven els homes amb els braços oberts per casar-se i fer de mestresses de casa, si tenien sort, i, si no, per pencar també al l’hort o a la fàbrica, sempre sotmeses a la seua voluntat, si volien menjar i per ben pocs diners. A més a més, arreu eren assetjades sexualment, sobretot les més joves i ben plantades; i les que resultaven violades no hi tenien veu ni vot. La cura de la casa, del marit i la fillada havien de fer-la de franc i la feina que feien a jornal, que cap home sabia fer tan bé, la tenien molt mal pagada. I s’havien de conformar, perquè els ensenyaven que la feina de les dones tenia –i encara té als ulls de la societat patriarcal– menys valor que la dels homes.

Aquelles dones de ferro, les de la generació de ma mare, a més de la doble discriminació per la seua condició de dones i de classe treballadora, hagueren de patir anys ben durs, primer els de la guerra per la defensa de la república i la democràcia contra els atacs indiscriminats dels feixistes, espanyols, italians i alemanys, i, en acabada la guerra, la postguerra franquista, la negra nit feixista, el retorn a l’edat mitjana més fosca i inhumana, la infàmia, la fam i la mort de familiars i amics. L’any 39, el de la victòria dels rebels, botxins dels poderosos, també va tocar de mort l’esperança d’un tímid alliberament, que els hi va oferir el finit règim republicà. Aquell ensenyar, aquells mestres, aquella democràcia van fer-se fonedissos per sempre. La pesta falangista, la púrria feixista entrava als pobles i ciutats conquerits, tractant la gent com al bestiar, fent revenja fins i tot amb els infants, maltractant-los, rapant-los el cap, violant les nenes, filles dels que consideraven “rojos-separatistas, enemigos de españa”. Els assassins de raons i vides feien sortir creus tothora per fer-se beneir els crims per una església catòlica “infumable” (sols l’amnèsia, la ignorància i/ o l’anestèsia col·lectiva poden mantenir-la al preeminent i immerescut lloc que encara ocupa). Les dones restaven sotmeses als manaments de la dictadura i de l’església, vel inclòs. Callar i treballar és el que calia fer per salvar la pell –com ha estat sempre–, tant per a dones com per a homes. Els assassins de raons i vides eren enaltits i condecorats. El pitjor de tot és que aquesta ignomínia de dècades encara no ha estat desterrada com cal d’aquest Estat indigne, maltractador, que voldríem veure ben lluny de nosaltres.

Malgrat tot, aquelles dones, fortes com les argelagues, de tant en tant, també sabien gaudir de la vida, a la seua humil manera, passant un dia de festa, ballant o escoltant musica, fruint amb unes menges delicioses que sabien preparar seguint receptes de les seues mares i àvies. Rient entre elles, ajudant-se i acollint les persones més necessitades. Procurant, com feu ma mare, que els seus fills aprengueren de lletra i trobaren una feina menys dura que la que els havia tocat a la vida. Agraït n’estic per la part que em toca.

D’això i de més coses en parla la Gemma Ruiz a la seua primera i excel·lent novel·la, que tot seguit us presente:

Gènere literari: NOVEL·LA HISTÒRICA. Títol: “ARGELAGUES”. Autora: GEMMA RUIZ PALÀ (Sabadell, 1975), que és una periodista i escriptora catalana, que ha treballat des de 1996 al servei d’informatius de Televisió de Catalunya, especialitzant-se en crònica cultural dels Telenotícies. Durant sis anys, va fer les cròniques teatrals al programa La nit al dia. Com a escriptora, aquesta és la seua primera novel·la. Editorial: PROA (GRUP 62). Edició: Setembre del 2016 (jo he llegit la 5ª). Pàgines: 352. Argument: L’obra se centra en la vida de tres dones de diverses generacions al llarg del segle XX, entre Castellterçol i Sabadell, del Vallès rural al Vallès urbà. L’esforç per adaptar-se als efectes de la revolució del tèxtil, el pas de la vida a pagès a la vida als afores d’una ciutat en procés d’industrialització, i sobretot els canvis que es produeixen en la vida diària familiar. Els fets i les veus reivindiquen, per si mateixos, el paper de la dona en l’evolució de la societat catalana del segle XX. Argelagues és un relat èpic i emotiu sobre aquestes dones.

L’obra és sobretot un homenatge a les dones que venien del món rural i hagueren d’adaptar-se al dur treball de les industries del tèxtil del Vallès, que, a més a més, els va tocar viure en una època tan regirada i perversa com la de la guerra del 36 al 39 i la postguerra franquista. Un recorregut per les vides de tres de les protagonistes d’aquell període històric, mare, filla i nora, basats en personatges reals que pertanyen a la família de l’autora. Amb un llenguatge planer, copiós en paraules i expressions típiques del registre col·loquial de la varietat dialectal del català central vallesà i, en un dels capítols, del tortosí/ valencià septentrional d’Alcossebre, ens endinsa en les ocupacions, preocupacions i petits gaudis d’aquelles dones admirables, tan fortes com les argelagues. Una obra rica en la forma i en el fons, que ens permet una delectança de la millor literatura i del millor assaig crític de la societat. Per una banda, la trama, l’estil, la riquesa del lèxic, la proximitat dels diàlegs, que et permet una fàcil identificació amb els sentiments dels personatges. La malvestat del patriarcat, la necessitat del feminisme, els mecanismes de dominació i explotació del capitalisme, el maquinisme inhumà i l’esclavatge dels obrers i les obreres sotmesos pels seus patrons, el feixisme franquista i la institució eclesial catòlica com a col·laboradors d’aquesta explotació patriarcal capitalista, el sentiment de classe explotada i gènere discriminat de les protagonistes, la immigració des d’altres indrets de la península Ibèrica, l’acolliment i l’ajuda mútua com a elements imprescindibles per poder surar a la vida. Una visió des de la banda dels perdedors, de les classes subalternes, que, malgrat els seu desapoderament, malden per viure i gaudir de la vida. Sense grans teories, tot mostrant-nos esdeveniments de la vida mateixa.

Durant la lectura de l’obra m’he sentit acompanyat i comprès davant tant d’oblit i falsedat que han escampat els vils guanyadors, que ho desdibuixa tot, que vol esborrar la nostra memòria col·lectiva. He albirat camins que sintonitzen amb els de la meua nissaga, que, malgrat les diferències, evoquen vides paral·leles, la de l’escriptora i la d’aquest lector. La capacitat d’evocació, la identificació amb la trama, es multiplica mitjançant l’ús d’expressions populars, que, per a qui açò escriu, ha arribat al cim amb el valencià de la Paquita. Arribats en aquest punt, endevinareu que aquesta ha estat una de les novel·les que més m’han agradat dels darrers anys. Una joia que us recomane sense dubte.

Moltes gràcies, Gemma, i bona lectura a tothom!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*